Els germans Josep, Joan, Gertrudis i SIlveria Rosas al bosc de Can Feu cap el 1917. Autor desconegut (Família Rosas/AHS)

Josep Rosas (1891-1968), sindicalista i polític

Tracem una semblança biogràfica d’uns dels personatges més rellevants del moviment obrer sabadellenc qui ens ha llegat unes memòries imprescindibles per conèixer els ambients obreristes del Sabadell de l`època.

Josep Rosas Vilaseca va néixer a Súria el 10 de setembre de 1891, fill de Josep Rosas Pla i Teresa Vilaseca Vilanova. Una família profundament religiosa que va tenir onze fills. El seu pare era un pagès nascut a Clariana (Solsonès) de conviccions tradicionalistes, que participà en la tercera guerra carlina (1872-1876) i la seva mare era natural de Callús (Bages).

A finals de la dècada de 1880, la família s’instal·là a la colònia cotonera Burés de Castellbell i Vilar (Bages). Josep cursà els estudis primaris a l’escola municipal d’aquest municipi i ben aviat començà a treballar a l’esmentada colònia on regien unes duríssimes relacions de submissió i explotació dels treballadors que han estat qualificades per alguns autors de “feudalisme industrial”.

Entre 1911 i 1912, el seu germà Ramon es traslladà a Monistrol de Montserrat on va regentar un bar i on va treballar Josep. Segons Josep Antoni Pozo, les activitats sindicals i polítiques de Ramón l’obligaren a marxar d’aquest municipi. L’any 1914 tots dos germans s’instal·laren a Sabadell, que llavors comptava amb pocs més de 32.000 habitants. Posteriorment, vindrien a la ciutat el seu pare i els seus germans Camil, Gertudris, Silvèria, Digna, Maria, Joan i Aurora. La majoria d’ells començaren a treballar a la indústria tèxtil que experimentava un gran creixement producte de la Primera Guerra Mundial.

Josep Rosas va trobar feina al ram tèxtil i més tard en la fàbrica de l’empresari republicà Gabriel Alguersuari Farrés o hi treballaven coneguts sindicalistes com Galileu Molins, Enric Mampel, Josep Moix, Miquel Bertran o Joan Sala Rovira. Ben aviat, Rosas s’incorporà a la vida sindical en el marc de la Unió de l’Art Fabril, enquadrada en la Federació Local de Sindicats (FOS) d’inspiració anarcosindicalista. Rosas va formar-se de manera autodidacta amb la lectura d’autors anarquistes com Elisée Reclus, Piort Kropotkin o el català Francesc Ferrer i Guàrdia.

Diverses referències el situen el 1915 com a membre de les reunions sindicals celebrades al bosc de Can Feu on participaven dirigents sindicals locals i barcelonins com Salvador Seguí. Així mateix va fer amistat amb el polític republicà federal i diputat per Sabadell, Francesc Layret. Rosas fou un dels dirigents de la vaga del tèxtil, que secundaren 12.000 treballadors, al febrer de 1916, i va ser un dels oradors del míting celebrat al Teatre Cervantes. L’any 1917 ja era un personatge molt conegut en els medis obreristes de la ciutat, amb fama d’activista en els conflictes laborals o les protestes sindicalistes com ara l’organitzada contra la inauguració del monument a Sallarès i Pla. Així mateix va tenir un paper destacat a la Vaga Revolucionària de 1917, arran de la seva implicació en aquesta va ser detingut el 15 d’agost i romandria en presó fins al 30 de novembre del 1917, patint durant dos mesos un règim d’incomunicació.

A l’any 1919 la ciutat va experimentar una gran conflictivitat laboral amb tres vagues generals: la primera per reclamar la reducció de la jornada laboral, la segona en solidaritat amb La Canadenca i la tercera per modificacions en la regulació de la jornada laboral. La patronal barcelonina i sabadellenca va respondre amb el locaut –del 6 de desembre de 1919 a l’1 de febrer de 1920- i des del govern civil es realitzaren detencions massives de sindicalistes. En aquest context, Josep Rosas ingressava a presó el 29 de gener de 1920 al 26 de juliol del mateix any.

A la sortida de la presó va continuar amb la seva tasca sindical. L’any 1922 va contraure matrimoni amb Teresa Pera Vallribera, sabadellenca nascuda el 1899 i obrera tèxtil, amb qui tindria tres fills Màrius, Berta i Palmira.

La polèmica trentista

Segons Josep Antoni Pozo se saben poques coses de la seva trajectòria des de la sortida de la presó a la proclamació de la Segona República. Josep Rosas va formar part de la delegació sabadellenca, juntament amb Miquel Bertran, Alfons Serrano, Josep Cinca i Josep Moix, al Congrés Nacional de la CNT celebrat a Madrid del 10 al 16 de juny del 1931.

Josep Moix. Foto: Arxiu Andreu Segura
Josep Moix, dirigent de la FLS, alcalde i ministre Foto: Arxiu Andreu Segura

En aquest període la Federació Local de Sindicats (FLS), que era la tercera de Catalunya en nombre d’afiliats, passaria a ser controlada pel carismàtic Josep Moix recolzat per un triumvirat “incondicionalment al seu costat”, format per “Josep Rosas, el cervell; Miquel Bertran, la força i l’agressivitat i Jaume Camps Illa, el ponderat, l’home que se sabia moure en els medis econòmics i administratius”.

Aleshores es desfermà a la CNT una gran polèmica entre els partidaris de la via radical, l’anomenada “gimnàstica revolucionària”, liderats per la Federación Anarquista Ibérica (FAI)  i els moderats partidaris de l’acció de masses, encapçalats pels líders històrics, Ángel Pestaña i Joan Peiró, entorn al Manifest dels Trenta. La majoria dels dirigents de la FLS es posicionaren a favor dels trentistes que difongueren un manifest subscrit per 44 sindicalistes sabadellencs. Aquí Rosas va tenir una actuació destacada, presidint el míting que els trentistes locals celebraren al maig de 1932. Finalment, el 24 de maig de 1932 es verificava l’expulsió de la FLS de la CNT i la constitució d’una secció local dominada per anarquistes i militants de la FAI que fou minoritària respecte a la gran majoria d’afiliats que romangueren a la FLS.

Vertical

Verificada la ruptura amb la CNT, la FLS edità un òrgan de comunicació propi: el setmanari bilingüe Vertical. Rosas fou el primer director i ànima del projecte; de fet, va ser ell qui proposa la denominació de la revista. A més, signava la secció Xeringades on es comentava de forma irònica l’actualitat política i social de la ciutat.

A Vertical col·laboraven els sindicalistes de la FLS i estava il·lustrada amb les caricatures de Gustau Vila Bergadà, Grapa. La seva línia editorial va estar marcada pel rebuig a les posicions de la FAI i on s’albirava l’evolució que portaria als dirigents de la FLS, com Rosas, a militar al PSUC i integrar-se al sindicat a la UGT. La lectura d’aquesta publicació resulta imprescindible per conèixer l’ambient polític del Sabadell de l’època.

Vertical arribà a tenir una tirada de 3.500 d’exemplars. Publicà un centenar de números del 28 d’octubre del 1932 al 6 d’octubre del 1934 en què deixà d’aparèixer. Tornaria a sortir el 1937 en plena la Guerra Civil. La publicació fou dirigida, a més de Rosas per Miquel Bertran i Gonçal Soler, i a la seva darrera etapa un altre cop per Rosas.

Dels fets d’octubre a la Guerra Civil

Josep Rosas va tenir una actuació molt destacada en els fets del 6 d’octubre del 1934. Juntament amb Bertran, Moix i 25 homes armats ocuparen l’Ajuntament, destituïren a l’alcalde del Círcol Republicà Federal (CRF), Magí Marcé, i proclamaren la República catalana. L’endemà, coneguda la capitulació del Govern de la Generalitat a Barcelona, Moix i Bertran fugiren a França i Rosas s’amagà a Mataró. El 27 d’agost de 1935 decidiren presentar-se davant la justícia i passaren a disposició d’un jutge militar que els condemnà a penes menors: Moix i Rosas a un any i Bertran a un any i tres mesos. Tanmateix, com el judici es celebrà poc abans de les eleccions on triomfà el Front d’Esquerres (versió catalana del Frente Popular), foren posats en llibertat el 20 de febrer de 1936.

Salvador Ribé i Magí Marcé. Primer i segon alcalde de la Segona República l'1 de febrer de 1934 data del relleu a l'alcaldia. La foto és al jardí del CRF al darrera del monument a Pi i Margall. Arxiu Agustí Serra.
Magí Marcé, a la dreta.

Moix i el triumvirat que dominava la FLS organitzà l’abril del 1936 un judici polític contra l’alcalde Magí Marcé, el conseller de Governació, Vicenç Cano i el diputat al Congrés, Joan Ferret; tots tres republicans federals. Rosas s’encarregà de l’acusació contra Ferret que no havia denunciat a les Corts espanyoles –com havia fet Layret- la repressió contra els sindicalistes. Malgrat que el CRF va exculpar als seus companys, Marcé i Cano dimitiren al mes de maig. Uns fets que assenyalen el declivi polític dels republicans federals i l’ascens de Moix i del futur PSUC dintre del moviment obrer sabadellenc.

L’esclat de la Guerra Civil, dos meses després, precipitaria els esdeveniments. El 22 d’agost de 1936 es celebrava un referèndum on per una majoria aclaparadora, la FLS s’integrava a la UGT. Alhora, la majoria dels seus dirigents ingressava al PSUC. Paral·lelament, s’enfonsà tot l’entramat institucional de la República; encara que un primer moment l’Ajuntament continuà funcionant, el poder real a la ciutat recaigué sobre el Comitè de Defensa, presidit per Moix.

El decret de 9 d’octubre de 1936 de la Generalitat reorganitzava les administracions locals i la composició dels ajuntaments segons la nova correlació de forces. A Sabadell Moix va assolir el càrrec d’alcalde –conseller en cap- i Rosas la conselleria de proveïments. Una tasca molt difícil atès l’escassetat de matèries primeres i d’aliments que obligaren a instituir la cartilla de racionament. Al febrer-març de 1937 es produí una reorganització municipal, a instàncies de la Generalitat, ja que en la composició del Consistori a Sabadell s’havia primat excessivament la representació de la FLS en detriment d’ERC. Rosas abandonà la conselleria de proveïments, s’integrà en la Comissió Municipal d’Indústries de Guerra i fou nomenat president de la delegació sabadellenca del Consell General de les Indústries Tèxtils i Annexes que ostentà fins al final de la guerra.

La fugida a França

Poc abans de l’entrada de les tropes franquistes, Rosas i la seva família fugiren cap a l’exili en automòbil cap a França. Allà es trobaren amb la frontera tancada, que no s’obrí fins el 5 de febrer, i es refugiaren a Agullana (Alt Empordà) com molts altres dirigents republicans. Entre ells un grup de set sabadellencs: Antoni Soler, Grapa, Josep Esteve, Salvador Sarrà, Manuel Farràs, Miquel Bertran i Josep Rosas. Quan els informaren de l’obertura de la frontera, marxaren cap a França. El dia abans, la dona de Rosas i els seus fills marxaren en tren cap a Rouen on romandrien fins que Josep va poder reunir-se amb ells.

Al camp de concentració de Bram. Josep Rosas, tercer per l'esquerra. Autor desconegut (Família Rosas/AHS)
Rosas, el tercer per l’esquerra, a Bram. Autor desconegut (Família Rosas/AHS)

El grup de Sabadell fou internat al camp de concentració d’Argelers-sur-mer en condicions terribles. A finals de febrer de 1939, Rosas fou traslladat al camp de Bram, construït a corre-cuita pel govern francès. Allí va sol·licitar al Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE) permís per emigrar a Amèrica amb els opcions d’anar a Mèxic o Xile. Com no tenia cap vinculació amb aquests països va triar Xile, ja que era un gran aficionat al muntanyisme i es va sentir atret pels Andes. A parer de Pozo, probablement el permís li fou concedit gràcies a les gestions de Moix que formava part de la comissió interministerial que prenia les decisions sobre la concessió dels ajuts.

No obstant això, la seva partida a Xile va estar farcida d’obstacles. Primer va haver d’aconseguir un permís de 48 hores del director del camp de Bram per reunir-se amb la seva família a Rouen per tal de tramitar els visats i comprar els bitllets per embarcar-se. Un cop a Rouen la prefectura local l’obligà a abandonar la ciutat i va haver de fer els tràmits a Chartres, mentre esperava a la seva família. Un cop reunida en aquesta localitat, marxaren a París per enllestir els tràmits per l’embarcament i on foren visitats per Moix i la seva dona. Aquí no acabaren els problemes ja que l’ambaixada d’Argentina, que acabava de reconèixer al règim franquista, posava entrebancs per facilitar el permís de trànsit cap a Xile. Finalment, gràcies a les gestions del poeta Pablo Neruda, llavors Cònsol General de Xile, aconseguiren els visats dels passaports.

Exiliats al vaixell Groix. Josep Rosas, segon per la dreta assegut. Autor desconegut (Família Rosas/AHS)
Al vaixell Groix. el segon per la dreta assegut. Autor desconegut (Família Rosas/AHS)

Finalment, el 25 de novembre de 1939 la família Rosas s’embarca a Bordeus en la vaixell Groix, amb destinació a Buenos Aires, juntament amb 60 refugiats espanyols, entre ells José i Joaquín Machado, germans del poeta, i set sabadellencs.

La família Rosas, després d’una llarga travessia enmig de la por a un atac de submarins alemanys, va arribar a Santiago de Xile el 3 de gener de 1940 on els esperaven Salvador Sarrà, Antoni Soler i Josep Esteve. En un primer moment reberen una petita ajuda econòmica del Comité de Ayuda a los Refugiados Españoles. Tanmateix, abans de finalitzar el mes Josep Rosas trobà feina de masover en una finca propietat d’un català d’Olot on romandrà dos anys.

Després de fer de pagès en altres hisendes, s’instal·là a Santiago de Xile on treballà de manobre i la seva dona en el servei domèstic d’una família catalana benestant. La seva situació econòmica comença a millorar el 1946 quan inverteix els diners d’una bonificació per uns treballs que havia realitzat, en una botiga de roba per a senyores que la seva dona regentarà fins a la seva mort, el 1955.

 La familia Rosas en el 1948 a Xile. Autor desconegut (Família Rosas/AHS)
La familia Rosas, l’any 1948, a Xile. Autor desconegut (Família Rosas/AHS)

A Xile – on existia un Centre Català– va instal·lar-se una nombrosa comunitat de republicans catalans com els escriptors Cèsar August Jordana, Xavier Berenguel, Domènech Guansé, els sabadellencs Joan Oliver i Francesc Trabal o el filòsof Ferrater i Mora. Entre les polítics predominaven els militants del PSUC i ERC. Rosas no va mostrar-se particularment actiu en els cercles polítics de l’exili xilè. El procés d’estalinització del PSUC, liderat per Joan Comorera i el propi Josep Moix, va provocar que molts militants i la majoria de membres de l’antiga FLS abandonessin el partit o fossin expulsats, com Jaume Camps Illa, exiliat a Mèxic. Illa impulsà el Moviment Social d’Emancipació Catalana que el juliol del 1941 es constituiria el Partit Socialista Català.

A Xile, Josep Rosas i alguns militants del PSUC que es reunien al voltant del grup de Redreçament del PSUC van recolzar aquesta iniciativa. Així va sostenir correspondència amb Illa, antic company a la FLS i dirigent del PSC; també, escriu a l’òrgan del nou partit Nova era, un dur atac contra Comorera a qui titllà de “pistoler dialèctic”. A finals de la dècada de 1950, el PSC es dissolgué en el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) d’en Josep Pallach del qual Rosas es desvinculà. Al final de la seva vida freqüentà les tertúlies dels exiliats anarquistes a Xilè, en un curiós retorn als seus orígens ideològics.

El retorn negat

A la mort de la seva dona es traslladà a viure amb la seva filla Berta. Visità la seva filla Palmira i el seu fill Màrius que s’havia instal·lat a Veneçuela on passà temporades de tres o quatre mesos.

Josep Rosas al febrer de 1966.Autor desconegut (Família Rosas/AHS)
Al febrer de 1966.Autor desconegut (Família Rosas/AHS)

Cap al final de la seva vida va dedicar-se a escriure les seves memòries que foren cedides al 2003 per la seva família a l’Arxiu Històric de Sabadell que les publicà el 2005 amb el títol El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho. Una extensa obra, a meitat de camí entre el relat de les seves experiències personals i la reflexió política, imprescindible per aquells que vulguin conèixer els ambients obrers del Sabadell a les dècades de 1920 i 1930.

Rosas va realitzar diverses gestions per tornar a Catalunya. El permís li fou negat sota la falsa acusació d’haver assassinat, l’agost del 1936, al fabricant de la coneguda marca Anís del Taup, Josep Germà Humet, militant de la Fraternidad Republicana Radical, d’Alejandro Lerroux i alcalde de Sabadell per designació militar després del fets d’octubre del 1934. L’alcalde Josep Maria Marcet, que en d’altres casos va mostrar-se favorable al retorn dels exiliats, va negar-se a intercedir per Rosas.

El 1967 el seu fill Màrius va entrevistar-se amb a l’alcalde Josep Burrull a qui comunicà el desig del seu pare de passar els últims anys de la seva vida a Sabadell. Burrull es mostrà receptiu i va escriure al cònsol general espanyol a Xile per tal de agilitzar els tràmits per la concessió del passaport. Abans va demanar informes a la Comissaria de Policia i el Govern Civil sobre el seu cas on, segons va escriure al consol, es demostrava la falsedat de l’acusació d’assassinat. Però quan tot semblava que aquestes gestions serien coronades per l’èxit, Josep Rosas va morir a Santiago Xile el 14 de juny de 1968.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell,  informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936). Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
– Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939), Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
– Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Riutort, Sabadell, 1983. ROSAS i VILASECA, Josep. El Ciutadà Desconegut: del Llobregat al Mapocho. Arxiu Històric de Sabadell, 2005. Estudi introductori de Josep Antoni Pozo.
SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Arts Gràfiques Agulló-Costa, 1986

Foto portada: els germans Josep, Joan, Gertrudis i SIlveria Rosas al bosc de Can Feu cap el 1917. Autor desconegut (Família Rosas/AHS)