Burull, en el santuario de la Salut. Autor: X.Vinader

Josep Burrull (1922-2009), empresari i alcalde franquista

Esbossem una biografia política de qui fou alcalde de Sabadell entre 1965 i 1976. Falangista convençut, va protagonitzar una primera etapa a l’alcaldia caracteritzada per les obres faraòniques i va haver de renunciar al càrrec acorralat per l’oposició del moviment obrer, veïnal i democràtic.

Josep Burrull Bonastre va militar a les files franquistes des de la seva primera adolescència i sembla ser que va tenir un cert paper en la Quinta Columna  fent pintades a favor de l’exèrcit nacional.

Acabada la Guerra Civil va ingressar en el Frente de Juventudes on militaren una sèrie de personatges amb gran influència a la ciutat com el mateix Burull, Josep Vila Pagès, secretari municipal, Gaietà Pareja Gabarró de la junta de la Residència Albada, Joaquim Gorgori Pardellans de Ràdio Sabadell o Joan Oliveras Cenauri el regidor d’urbanisme de la Gran Via, Josep Sanmiquel, regidor de cultura, o Ricardo Royo, darrer alcalde franquista. El Frente de Juventudes controlà tots els moviments juvenils, especialment els campaments d’estiu, excursions on es difonia la ideologia falangista.

Burull va tenir un paper estel·lar a la primera visita de Franco a Sabadell, el 27 de gener de 1942. Els exercicis dels cadets del Frente de Juventudes van agradar tant el Caudillo que, com relata mossèn Mateu, va requerir la presència de seu instructor a qui va adreçar-se en els següents termes:

“Te felicito a ti, como fiel representante de la Juventud de la Nueva España”. Cuando Burrull se cuadró ante el general Moscardó, héroe del Alcázar, éste le abrazó y le dijo: “¡Bien muchacho! ¡Eres alto y fuerte como mi hijo!”

Dies després, el 29 de gener, l’alcalde Marcet va concedir a Burrull la medalla de bronze de la ciutat per la seva tasca d’instructor. Un èxit que va aposentar el seu prestigi a la secció local de la Falange.

Equilibris de poder

El franquisme, per dotar-se de certa legitimitat democràtica i renovar el seu personal polític als ajuntaments, va aprovar el juliol de 1945 la llei municipal mitjançant la qual s’instaurava un sistema de tres terços: sindical, corporatiu i familiar (elegit per sufragi entre els caps de família) que obligava a renovar el consistori cada tres anys. La primera convocatòria electoral va tenir lloc a finals de 1948. L’alcalde Josep Maria Marcet a partir de finals de la dècada de 1940 va intentar mantenir l’equilibri entre els dos principals suports locals del règim: els falangistes i els catòlics.

Burrull, Marcet i Franco, a la Vella Creu Alta.

Josep Burrull va entrar a l’Ajuntament com a regidor per terç familiar el novembre de 1954. De fet Burrull era el líder del Club San Fernando que aglutinava als autoproclamats “falangistes autèntics”, la majoria dels quals procedents del Frente de Juventudes com Josep Sanmiquel, Diego Pérez, Santiago Gimeno, Josep Saña, Salvador Saumoy o Manuel Rusiñol.

A les eleccions de 1957 entrà en el Consistori Antoni Llonch com líder i representant dels catòlics de l’Acadèmia Catòlica, l’Asociación Católica de Dirigentes, de la qual era membre, i de l’Opus Dei.

Una prova d’aquests equilibris fou que el 1958, Marcet nomenés a Llonch primer tinent d’alcalde i a Burrull segon tinent d’alcalde amb àmplies competències establint-se una mena de diarquia. Malgrat unes relacions personals sovint pèssimes aquestes dues faccions es repartiren el poder municipal. Una mostra d’això, com explica Martí Marín, rau en què quan Llonch fou nomenat alcalde, va designar a Burrull com a primer tinent d’alcalde. A canvi, aquest li va donar suport davant el Movimiento, que li retreia no haver desertat a la Guerra Civil. Per la seva banda, Llonch recolzà a Burull facilitant la seva reelecció a regidor el 1963 i avalant-lo com el seu successor davant el Gremi de Fabricants. Això tenia la seva importància ja que Burrull no era empresari del poderós sector tèxtil, sinó del paperer (Burrull SA) i era un notori falangista en un moment en que triomfaven els catòlics i tecnòcrates, del perfil de l’Opus Dei.

Ciudad piloto del deporte español

La carrera política de Burrull arribà a la cima el gener 1965 quan fou nomenat alcalde pel governador civil Ibáñez Freire després de la dimissió que Llonch, atribuïda a les intrigues dels falangistes.  A més, fou diputat provincial pel partit judicial de Sabadell des del 1967 al 1976 i el 1971 va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona. En aquest organisme va establir estretes relacions amb Joan Antoni Samaranch.

L'alcade falangista Burrull en un ple municipal. Autor: Pere Farran
Burrull en un ple municipal. Autor: Pere Farran

L’alcalde Burrull, a l’igual que Llonch, propiciaren l’entrada en l’Ajuntament d’empresaris de tots els sectors productius sense més significació política que un suport genèric al règim en un moment d’expansió urbanística i creixement econòmic. De fet, parafrasejant Karl Marx, el consistori sabadellenc esdevingué una mena de gabinet de negocis de la burgesia local amb edils vinculats a totes les famílies del règim des de l’Opus Dei com Josep Casas, la Falange o fins i tot catalanistes vinculats a la Lliga com els Giralt.

Justament la seva vinculació amb Samaranch va propiciar que el seu mandat estigués determinat per una sèrie d’obres faraòniques en l’àmbit dels esports com la construcció de l’estadi de la Nova Creu Alta, el Pavelló d’Esports, les Pistes d’Atletisme i les Piscines Municipals que li valgueren que Sabadell rebés la qualificació del règim de “ciudad piloto del deporte español”. Unes obres molt oneroses que provocaren un gran malestar en el moviment veïnal doncs contrastaven amb les greus carències d’infraestructures bàsiques i serveis públics als barris de la ciutat on proliferava la més descarnada especulació urbanística amb la multiplicació dels plans parcials. En opinió de l’historiador britànic Sebastian Balfour:

”El alcalde [Burull] mostró un grado de insensibilidad hacia los problemas de las familias obreras que estuvo en marcado contraste con el anterior ocupante del cargo, Josep [Maria] Marcet. En lugar de atender las perentorias necesidades de infraestructuras urbanas en los barrios, despilfarró en el desarrollo de proyectos ambiciosos, como la construcción de una vía arterial por el centro urbano con escasos beneficios para la inmensa mayoría de la población. Sus autoritarias respuestas a cualquier oposición a sus planes avivaron la ira de numerosas organizaciones cívicas”.

A l’iniciar-se la dècada de 1970, Burull va haver d’entomar seriosos problemes derivats de l’ascens del moviment obrer, veïnal i democràtic a la ciutat. El seu prestigi i la seva autoritat política van veure’s seriosament erosionades arran del conflicte de la Residència Albada, on va haver de comparèixer com acusat i sotmès a un dur interrogatori pels advocats dels treballadors, entre ells Antoni Farrés, però sobretot per l’oposició ciutadana i veïnal al seu projecte de la Gran Via.

Davant d’aquesta creixent contestació, Burull va optar, com es deia a l’època, per “bunkeritzar-se”. Així proliferaren els atacs de l’extrema dreta contra els locals de les associacions de veïns, de les esglésies que els hi donaven aixopluc, així com contra periodistes crítics amb el règim com Xavier Vinader.

Manifestación contra Burrull. Autor: X.Vinader.
Manifestació contra Burrull. Autor: X.Vinader.

El clima polític de la ciutat es crispà extraordinàriament arran de la detenció de 67 membres de l’Assemblea de Catalunya, el 8 de setembre de 1974, al col·legi de les Escolàpies al carrer Sant Josep, i per la proliferació de conflictes laborals a Unidad Hermètica, Clima Roca, Estampaciones Sabadell, Construcciones Roig, Fills de Pere Balsach o Autotransportes Martí.

La tensió arribà al paroxisme arran dels greus incidents esdevinguts el 30 de desembre de 1975 en l’anomenat Ple de l’Amnistia arran dels quals el moviment veïnal endegà una campanya de recollida de signatures per exigir la dimissió de l’alcalde. Malgrat l’actuació de la Policía Armada desmantellant les taules es recolliren 8.117 firmes; això a despit de l’arrogant actitud de Burrull qui va afirmar que dimitiria si eren capaços de recollir uns centenars de signatures.

El 21 de gener, quan els promotors de la iniciativa intentaren lliurar les signatures, es trobaren l’edifici de l’Ajuntament ocupat pels ultres i les forces de seguretat dissolgueren violentament la concentració. Aquell mateix dia circularen per la ciutat unes octateves sense signar on podia llegir-se:

“¡Ánimo Burull estamos contigo! (…) deja que los cuervos graznen, todos los buenos sabadellenses conocemos esta basura, creemos que si fuesen hombres de bien, estarían trabajando o cuidándose de sus familias”. Després d’esmentar el gran número de “gallinas que se cambian de camisa”, finalitzava: “si tú eres ultra por ser un buen español, como tú, a Dios gracias, España está llena”.

Sens dubte Burull no va adonar-se del canvi de clima polític a la ciutat i al país. Això malgrat que va tenir un indici de la nova situació amb les gran dificultats que va experimentar el 1974 per a la renovació del Consistori el 1974 i reeditar els acords amb els empresaris sabadellencs que havien estat el fonament dels seus equips de govern, els quals sí que van ser conscients que la dictadura estava en la seva agonia final. Així va haver de formar un executiu municipal exclusivament amb membres de la Falange.

L’1 de febrer de 1976 Burrull era elegit i proclamat alcalde de Sabadell com únic candidat presentat. En el seu discurs d’investidura denuncià la campanya de premsa en contra seva i assegurà:

“Permanezcamos unidos como lo hemos hecho siempre. No tenemos que variar en demasía nada. Y este es el camino: pensar que si todos hemos jurado ante la Biblia y ante el buen Dios, que a Este es al que realmente, en definitiva, le va a tocar juzgarnos cuando nos corresponda”.

Dies després, el 17 de febrer, esclatava la Vaga General Política, que precipitaria la seva renúncia al càrrec el 28 de febrer de 1976. En realitat, Burull no va dimitir sinó que demanava permisos cada 15 dies. Durant tot aquest període fins les eleccions municipals de 1979, exercí com alcalde accidental Ricardo Royo, fabricant tèxtil vinculat al Gremi de Fabricants i que havia estat primer tinent d’alcalde de Burrull. En unes entrevistes concedides a Martí Marín entre novembre de 1987 i gener 1988, Burull manifestà:

“Jo, quan vaig veure que la línia política del país anava cap aquest camí, camí de transició i llibertat, com que jo no hi creia en aquest tema vaig dir ‘senyors plego i s’ha acabat, que faci la transició un altre perquè jo no la puc fer’. N’hi ha que diuen que si jo vaig plegar va ser perquè si no sé què, si les firmes, si les…res! Vaig plegar en el moment en què em vaig adonar que des de dalt s’anava cap a una transició política; i com jo no hi estava d’acord i no volia fer-la…”

En opinió de Marín si no s’hagués apartat de l’alcaldia, hauria estat cessat des del Govern Civil per tal d’apaivagar la situació d’extrema tensió política a la ciutat. D’altra banda, segons el testimoni d’un empresari tèxtil, citat per Vinader: “yo creo que todo ha nacido de la falta de tacto político del Ayuntamiento. Los alcaldes de otras poblaciones han capeado las mismas circunstancias que tenemos aquí la mar de bien. No se han enquistado dentro de su Ayuntamiento”.

L’abril de 1977 Burrull va participar en la fundació de Concòrdia Catalana, el partit polític d’existència efímera impulsat per Samaranch i l’ex governador civil Salvador Sánchez Terán que agrupà a bona part dels alcaldes franquistes catalans.

Retirat de la vida pública va morir a Sabadell el 23 de febrer de 2009.

 Bibliografia

BALFOUR, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el área metropolitana de Barcelona (1939-1988), Edicions Alfons El Magnànim, València, 1994.
CASTELLS, Andreu. Sabadellinforme de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Edicions Riutort, Sabadell, 1989.
DOMENECH, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldía. 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
MARIN i CORBERA, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: l’articulació política municipal 1939-1979. Arraona, 9, III Època, tardor 1991.
– L’Ajuntament de Sabadell en els anys setanta: de la plenitud a l’esclerosi. Arraona, 26, 4ª época, 2002.
MATEU VIDAL, Ernesto. Franco en Sabadell. Archivo Histórico Sabadell, 1943.
VINADER, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976, Pagès editors, Lleida, 2012.

Foto portada: Burrull, el segon per l’esquerra, al santuari de la Salut.