Esbossem un resum de les activitats d’aquesta entitat formada per empresaris vinculats a la doctrina social de l’Església que, a la dècada de 1960, tingueren una gran influència a la ciutat comandats per Antoni Forrellad.
Des de finals de la dècada de 1940, els industrials catalans cercaven organitzar-se per tal de tenir una posició més favorable en l’Estat franquista. Els empresaris catòlics cercaven, segons l’anàlisi de Martín Checa Artasu, d’una banda sortir del pla secundari en què estaven relegats pel franquisme, creant una extensa xarxa de contactes formals i informals; de l’altra, reivindicar la seva capacitat d’iniciativa i lideratge seguint les directrius emanades des del Vaticà i la jerarquia espanyola com a potent instrument per a la difusió dels valors catòlics al conjunt de la societat.
De fet l’ACD parteix de l’intent fallit promogut a finals de 1943 pel secretariat barcelonès de la Asociación Católica de Nacional de Propagandistas (ACNP) i amb el ple suport del bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, per tal de constituir la Asociación Católica de Patrones y Dirigentes de Empresa. La ACNP, creada en 1908, per jesuïta Ángel Ayala i presidida per Ángel Herrera Oria, era el prototip de les associacions de laics destinats a formar una elit catòlica, seleccionada entre els alumnes més brillants de les escoles catòliques, amb l’objectiu de ser els futurs quadres dirigents de la societat. Tanmateix, la Asociación Católica de Patrones y Dirigentes de Empresa no acabarà d’arrelar per manca de voluntat i dissensions internes, malgrat que els seus estatuts foren aprovats pel bisbe Modrego el 15 de març de 1945.
Aquesta entitat va romandre en un estat de letargia, malgrat els reiterats requeriments del bisbe Modrego per tal que els empresaris es mobilitzessin. De fet, Modrego es feia ressò de les nombroses apel·lacions del papa Pius XII respecte al paper dels empresaris a la societat com, a tall d’exemple, les pronunciades el 1949 amb motiu del cinquè aniversari de la Unió Italiana de Directors d’Empresa:
“En quan a vosaltres que esteu resolts a introduir el factor humà a tot arreu, en l’empresa, entre les diversos graus i tasques que la composen, en la vida social i pública mitjançant la legislació i l’educació del poble; vosaltres tracteu de reformar la massa que roman amorfa, inert a mercè d’agitadors interessats, en una societat, els membres de la qual dividits entre sí, constitueixen cadascú, segons la seva funció, la unitat d’un sol cos”.
En aquest context es procedeix, el 26 de setembre de 1950, a la modificació dels estatuts la Asociación Católica de Dirigentes de Empresa que passà a denominar-se Asociación Católica de Dirigentes (ACD), els estatuts de la qual, revistats pel fiscal eclesiàstic i el consiliari de la junta diocesana d’Acción Católica, foren aprovats el 8 de febrer de 1951. Als nous estatuts es concretaven els objectius i finalitats de l’associació, considerada una “entidad marginal de Acción Católica” en els següents termes:
Desvelar la conciencia católica de empresarios y dirigentes:
- Desarrollando el concepto de catolicismo social. Promoviendo su actividad en el campo económico social, hacia la práctica de:
– La moral privada en el orden personal.
– La justicia social en sus relaciones con los trabajadores.
– La moral profesional en sus relaciones con los clientes.
– Los demás deberes que les incuben por su posición predominante y dirigente dentro de la sociedad actual.
– Divulgando el concepto orgánico de empresa. - Estudiar y aplicar las iniciativas que la cristianización y humanización del trabajo exigen y las circunstancias aconsejen y permitan.
- Fomentar, proteger y patrocinar las obras sociales adecuadas y urgentes, para corregir y subsanar los estados de necesidad social.
Un any després de la seva creació, al desembre de 1951, l’entitat comptava amb 121 socis. Empresaris del tèxtil, del metall o de la banca, així com advocats i membres d’altres professions liberals que aplegava pràcticament a totes les sensibilitats de la burgesia catalana. Així figuraven membres de l’antiga Asociación Católica de Dirigentes de Empresa com Lluís Jover Nunell, Federico Trias de Bes, Francisco Condominas i José Maria Ballús; notoris falangistes com José Ribas Selvas o Rafael Gay de Montañà; catalanistes com Fèlix Escalas Chamení o Fèlix Millet Maristany; empresaris vinculats a les colònies tèxtils com els germans Vidal Gironella, Delmiro Caralt, Bertrand Coma, Elizalde, Juncadella, Rifà o Ribera Barnola. Així com d’altres a cavall entre l’oportunisme i la seva proximitat al règim com Felip Bertrand Güell, Jaime de Semir o l’exlligaire Josep Valls Taberner.
El primer consiliari fou Narcís Jubany en la seva ascensió irresistible vers el bisbat i el primer president fou Joan Vidal Gironella, que aglutinava les diverses sensibilitats i que ocupà aquest càrrec fins el 1964 que abandonà per motius de salut.
La delegació de Sabadell
El 1954 l’entitat s’afilià a Acción Social Patronal, depenent d’Acción Católica i va establir contactes amb la Unió Internacional d’Associacions Patronals que agrupava altres entitats similars a Bèlgica, Itàlia i Gran Bretanya. En Catalunya l’ACD va obrir sucursals a Vic, Manresa, Terrassa i Sabadell.
En Sabadell la implantació de l’ACD prové de les gestions el mossèn Rogeli Duocastella que havia estat vicari de la parròquia de Sant Feliu entre 1942 i 1945. Posteriorment s’havia especialitzat en sociologia aplicada a l’acció pastoral i social de l’Església. Prova d’això és la seva tesi doctoral Sociologia religiosa de una ciudad: Mataró. Entre 1956 i 1957 va realitzar un estudi sociològic sobre els suburbis de Barcelona.
Mossèn Doucastella va mantenir les amistats que va fer a Sabadell a la seva època com vicari. Particularment amb Antoni Forrellad, al qui des de 1956 insistia per tal de crear a Sabadell una delegació de l’ACD. L’any 1957 es realitzaren algunes accions preliminars i el 4 de juny de 1958 es celebrà la seva primera assemblea on es va triar el primer consell directiu presidit per Antoni Forrellad Solà, Rafael Soler Nogués (vicepresident), Moisés Alguersuari Salas (tresorer), Joaquim Garriga Brutau (comptador), Emili Moragas Badia (secretari general), Joan Cirera Griera (secretari d’actes) i Albert Blasi Salomó (vocal). La seva social estava ubicada al carrer Sant Pere número 3.
Al mateix any de la formació de l’entitat, editaren un fulletó titulat Ponència sobre formación profesional, on es marcaven l’objectiu de combatre la deshumanització en el treball i fomentar l’ensenyament professional de qualitat. A la reunió de la junta directiva del 9 de gener de 1959 s’acordà demanar una entrevista a l’alcalde Llonch per a tractar el problema dels “suburbis” a fi de concretar les accions que es podrien realitzar des de l’ACD. Entre les possibles actuacions s’esmentava un pla d’escoles.
Al mes de març del mateix any s’establiren contactes sobre aquest projecte d’escoles amb el Patronato de Acción Social Ciudadana de la Industria, vinculat al Gremi de Fabricants i a l’Institut Sallarès i Pla. El resultat d’aquestes gestions fou l’urgent construcció de 12 aules a la Creu de Barberà i cinc a la parròquia de Gràcia a càrrec de l’ACD. Per la seva banda, el Patronato va construir 21 aules distribuïdes entre Torre-romeu, Els Merinals i Plana del Pintor. Les depeses de manteniment de les aules anaren a càrrec del Patronato, llevat de les Gràcia, on ho faria la parròquia.
Paral·lelament, a més del projecte de les escoles, es va gestar l’anomenat “pla d’habitatges”. L’any 1959 es creà a tal efecte la constructora Viviendas de Sabadell SA (VISASA), amb el suport de Caixa Sabadell que, entre 1962 i 1968, va edificar 500 habitatges a La Concòrdia, 1.110 a Les Termes i 980 pisos al Llano de Can Puiggener entre 1966 i 1975, finançats per Caixa Sabadell. El 1960 va plantejar-se la creació d’economats, però es va deixar de banda ja que el Gremi de Fabricants estava elaborant un programa en aquesta línea. També l’ACD va estudiar la creació de centres cívics, un tema on mossèn Doucastella insistia molt, però aquesta qüestió es va deixar en mans de Càritas.
Formació per a empresaris
En un altre ordre de coses, mitjançant conferències, seminaris i el full informatiu, es procurava formar als empresaris catòlics. Així el full informatiu del 12 d’octubre de 1959 es va fer ressò de la conferència del futur bisbe Jubany titulada La Función Social del Dirigente on dissertà sobre la “formación moral, individual, sentido social y su plasmación en realidades prácticas que deben informar siempre nuestra acción”.
En aquest mateix full informatiu es convidava a participar en la primera sessió d’estudis titulada ¿Filosofía marxista? a càrrec del sacerdot i historiador Casimir Martí i a la segona, Economía y comunismo, impartida per Josep Benet. Altres temes, citats per Joan Casañas són: “Responsabilidades del dirigente de empresa”. “Los obreros aspiran a una plena función representativa y al reconocimiento de su responsabilización laboral”. “Sin una justa distribución de la riqueza no puede aspirarse a un más perfecto orden social”. “¿Son justos los salarios que perciben nuestros obreros?”.
Segons Casañas “en el si de l’Associació hi havia qui tenia una certa malfiança d’una postura de proximitat amb els estaments obrers, per bé que acceptaven el signe ‘progressista’ que conferia l’entitat. D’una banda, hi havia el criteri ben establert dels que propugnaven ‘una mayor comprensión entre organizaciones patronales y obreras, premisa indispensable para la paz social”.
Al nostre parer, l’ACD agrupà una sèrie d’empresaris que, d’alguna manera, havien après les lliçons de la Guerra Civil. És a dir que l’explotació despietada i la falta de drets socials dels treballadors els abocava a l’acció revolucionària contra la burgesia. Per part dels sectors més intel·ligents del clergat també es considerava que el suport incondicional a les classes dominants havia desfermat l’anticlericalisme, la crema de temples i convents i l’assassinat de capellans a l’Espanya republicana. Intel·lectuals catòlics i catalanistes com Casimir Martí i Josep Benet són l’expressió teòrica i política d’aquests posicionaments que serien avalats pel Concili Vaticà II.
La fundació de Càritas
Una altra de les realitzacions de l’ACD fou la creació de l’Escola d’Assistents Socials de Sabadell i Terrassa, amb la primera denominació oficial de Escola de Formació Social. El centre va començar a funcionar el 1958, encara sense tenir reconeixement institucional, però sota la direcció i organització acadèmica de l’Església Diocesana. El gener de 1960, quan estava a punt de sortir la primera promoció, es va produir la formalització del seu estatus jurídic, amb l’aprovació dels seus estatuts i la constitució del seu patronat del qual va formar part Antoni Forrellad en qualitat de representant de l’ACD. Aquesta escola proporcionarà la xarxa d’assistents socials als barris de la ciutat (més info: ‘Carme Obradors, assistents social i escriptora‘).
L’ACD està en l’origen de la creació de Càritas Sabadell. Des de la seva fundació l’entitat recollia, per Nadal, ajudes econòmiques per distribuir-les a les famílies més necessitades a través de la xarxa parroquial. A partir d’aquesta experiència es va anar obrint pas el projecte d’impulsar una tasca organitzada i constant de beneficència a través d’una entitat estable. En aquest sentit, en la junta directiva de l’entitat de gener de 1960, es plantejà aquesta possibilitat basant-se en l’experiència de Càritas a la resta d’Espanya i s’acordà tractar del tema amb mossèn Doucastella que llavors era el director nacional de la Secció Social de Càritas ubicada a Madrid.
El 14 de juny de 1960 es renovà la junta directiva local de l’ACD presidida per Rafael Soler Nogués, Albert Blasi Salomó (vicepresident), Lluís Gorina Batista (tresorer), Lluís Costa Vivé (comptador). Emili Moragas Badia (secretari general) Xavier Muñoz Fonoll (secretari d’actes) i Josep Roig Riba (vocal).
Aquesta nova junta serà l’encarregada de posar en marxa Càritas Sabadell. Així, el desembre de 1960 va visitar Sabadell Jesús García Valcárcel, director de Càritas espanyola, i per Nadal Càritas Sabadell iniciava les seves activitats, al mateix edifici que l’ACD. La primera reunió de Càritas Sabadell es va celebrar el 4 de gener de 1961, presidida per Antoni Forrellad i Francesc Enrich Valls, al qual Antoni Forrellad havia anat a buscar a Barcelona per posar-lo al front de Càritas Sabadell. Es decideix crear un Comitè Executiu format per Forrellad i Enrich, al qual s’incorpora el febrer Jordi Marminyà Valls, dirigent de la Joventut Obrera Catòlica (JOC), i un Patronat format pels rectors de la ciutat, el comitè executiu de Càritas, president interparroquial d’Acció Catòlica, els presidents del Consell de les Conferències de Sant Vicenç de Paül, el president de l’Associació Catòlica de Dirigents i el president de la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC).
L’ACD participà en l’elaboració de l’estudi de Planificación de Servicios Sociales de la Ciudad de Sabadell 1961-1962 juntament amb la Caixa d’Estalvis, Cambra de Comerç i Indústria, Càritas Sabadell, VISASA, Gremi de Fabricants i Ajuntament de Sabadell. L’estudi dibuixava les greus carències de tota mena dels barris de la ciutat i plantejava una sèrie de mesures per a pal·liar-les, moltes de les quals es quedarien sobre el paper.
Certament, la dècada del 1960 fou l’edat d’or d’aquest entitat que començaria la seva la seva decadència als any 70 i fins a seva desaparició a la dècada de 1980.
Bibliografia
CASAÑAS, Joan. L’aportació de Càritas a Sabadell. 50 anys. Càritas Sabadell, 2010.
CHECA ARTASU, Martín. La Asociación Católica de Dirigentes: empresariado católico en la Barcelona del franquismo. Departament de Geografia Humana. Universitat de Barcelona, 2006.
PINYOL, Josep Maria. El nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència 1926-1966, Edicions 62, Barcelona, 1993.