Presa de possessió com a regidor davant l'alcalde Burull (1974). Autor: Pere Farran.

Josep-Miquel Sanmiquel (1920-2010), empresari, professor i regidor franquista

Tracem el perfil biogràfic d’un personatge que va tenir una gran influència en la vida pública de la ciutat durant el franquisme. Així fou tant des de l’àmbit de la política com del món de les entitats econòmiques, culturals i esportives.

Josep-Miquel Sanmiquel Planell va néixer el 9 de febrer de 1920 a la Via Massagué n. 37. Va ser fill del matrimoni format Joan Sanmiquel Griera i Enriqueta Planell Fonolleda. Els orígens sabadellencs de la família paterna arrenca de Joan Sanmiquel Serra qui a meitat del segle XIX va muntar una sastreria de cert renom en aquest carrer. El seu fill i avi de Josep-Miquel, Miquel Sanmiquel Casablancas, era cosí de Francesc Pi i Margall, president de la Primera República, el qual s’hostejava a la casa de la Via Massagué en les seves estades a Sabadell.

Justament, el seu avi va fundar el 1876 un nissaga d’industrials tèxtils. Primer com a fabricant de mantes i bufandes. El 1916 va associar-se amb Jaume Carulla Serret, que amplià la producció a la confecció de teixits de llana i cotó. El 1917 l’empresa va passar a anomenar-se Sanmiquel i Carulla SL  mantenint la seva especialització en les mantes. També fou membre del Gremi de Fabricants i president de la Cambra de Comerç entre el 1909 i el 1910.  Al morir, l’any 1928, el seu fill i pare de Josep-Miquel, Joan M. Sanmiquel Griera, va continuar amb l’empresa que el 1955 va canviar la seva denominació per la de Sanmiquel SL. Josep-Miquel va incorporar-se a l’empresa, i va dirigir-la fins l’any 1979 en què va haver de tancar.

Sanmiquel amb els seus pares a començaments de 1930
Sanmiquel amb els seus pares a començaments de 1930

Sanmiquel, com corresponia a la seva classe social, va cursar els estudis primaris a l’Escola Pia de Sabadell. Tanmateix, quan els va finalitzar, no va decantar-se per estudiar el batxillerat, sinó per cursar el que aleshores es denominava comerç. Ara bé, com a Sabadell no existien els estudis reglats mercantils, que només s’impartien a Madrid, Barcelona i Bilbao, el seu pare el matriculà a l’Acadèmia Miralles ubicada on ara hi és l’Institut de Paleontologia i regida per Dolors Miralles. Allí, entre els 13 i 15 anys, va fer un curs de “comerç oficial”. Posteriorment, acabada la guerra, entre 1939 i 1940, va fer dos cursos intensius a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona on esdevingué professor mercantil. L’any 1942 va obtenir el títol d’intendent mercantil que després s’homologà a la llicenciatura de Ciències Econòmiques.

Al complir els 18 anys, el febrer de 1938, fou cridat a files per l’exèrcit republicà en l’anomenada quinta del biberó. Segons el seu biògraf, Josep Alavedra, es va passar a la zona nacional i amb pròrroga de segona classe, concedida el setembre de 1939, va fer el servei militar a Pamplona en el Regiment d’Infanteria Amèrica 23. L’any 1939 ingressà en Frente de Juventudes i des del 1941 milità a la Falange. Posteriorment, ostentaria el càrrec de Consejero Local del Movimiento. Segons Alavedra, Sanmiguel va mantenir durant tota la seva vida la “seva fidelitat a la doctrina política i social que formà l’ideari de [José Antonio] Primo de Rivera”.

Opus Dei

Amb 21 anys va establir el primer contacte amb l’Opus Dei, la prelatura fundada per Josep Maria Escrivà de Balaguer, nascuda amb vocació d’educar a les elits de l’Espanya franquista.

Sanmiquel a principis de la dècada de 1940. Autor: Llobet
A principis dels 40. Autor: Llobet

A partir del Pla d’Estabilització de 1959, sota la protecció de l’almirall Carrero Blanco va desplaçar del poder als falangistes, ocupant tots els ministeris econòmics del govern, del qual l’opusdeista català Laureano López Rodó va ser l’autèntica eminència gris. L’any 1950 ingressà com membre supernumeri de l’Obra que aplega als seus membres casats o solters sense el compromís del celibat. Sanmiquel s’havia casat, el 16 de maig de 1946, al Santuari de la Salut amb Carme Urpí Margarit, de la família que regenta l’hotel del seu primer cognom. Sanmiquel fou juntament amb Josep Gambús, Amadeu Cusidó i el doctor Joan Argemí un dels fundador de l’Obra a Sabadell. Així,  fou cofundador, el 1968, del Club Racó, al carrer la Salut número 81, del qual seria director. El Club Racó inicià les seves activitats l’any següent adreçades als fills de les famílies benestants de la ciutat d’entre 10 i 18 anys. Així mateix, fou una actiu membre d’Acció Catòlica i de les activitats de la parròquia de la Puríssima Concepció on fou un col·laborador habitual de la revista Alba, publicació de la parròquia, creada per mossèn Carles Gili en 1950 i que s’edità fins el 1968.

La tasca política i associativa

De tornada a Sabadell va ser nomenat, el 1943, secretari del Patronat de l’Escola de Comerç que havia estat creada el setembre de 1941 per tal de dotar a Sabadell i Terrassa d’un centre docent adreçat als quadres mitjos de les empreses, tot que la seva seu va ubicar-se a Sabadell. L’Escola de Comerç va néixer amb el suport de l’alcalde Marcet i del de Terrassa, Alfons Salas Argemí, comte d’Egara, industrial i veritable cacic de la ciutat veïna.  Posteriorment, fou catedràtic de legislació mercantil espanyola fins l’any 1951. L’Escola de Comerç, que el 1948 va passar a dependre del ministeri d’Educació, va integrar-se el 1972 a l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials de la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’any 1943 l’alcalde Josep Maria Marcet va voler incorporar-lo a l’Ajuntament, però seguint els consells del seu pare Sanmiquel va estimar-se més acabar els estudis. Finalment, el 1946 fou nomenat tinent d’alcalde delegat dels Serveis de Cultura, càrrec que ostentaria fins el 1951.

A més del seu càrrec com tinent d’alcalde de Cultura, entre 1948 i 1962, fou el director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Durant el seu llarg mandat va entomar-se el trasllat de la seva seu de l’antic edifici al que ocupa actualment al davant de la plaça del Mercat i on havia estat la fàbrica Manufactures Carol. L’illa urbana fou comprada el 1958 i la inauguració oficial del centre docent es celebrà el 1963.

Des de la direcció de l’Escola Industrial va animar la creació d’una associació de posgraduats d’aquest centre que es verificà l’any 1954 sota la denominació d’Agrupacions Professionals Narcís Giralt. També, va tenir un paper destacat en la fundació el 1947 de l’Institut Sallarès i Pla, que agrupà els joves empresaris del Gremi de Fabricants i que està considerada la primera associació d’aquestes característiques d’Espanya. Sanmiquel va formar part de la primera junta directiva com a vocal.

Llegint la seva ponència a la Fundació Bosch i Cardellach (1960). Autor: Francesc Esteve.
Llegint la seva ponència a la Fundació Bosch i Cardellach (1960). Autor: Francesc Esteve.

Així mateix, es vinculà a la Fundació Bosch i Cardellach, creada el 1942 sota la tutela de l’alcalde Marcet. El 1953 ingressà a la Fundació com a membre col·laborador i un any més tard com membre numerari després de la lectura de la seva ponència Calidoscopi econòmic i social.  Sanmiquel va publicar dues obres a la col·lecció Quaderns de l’Arxiu. El primer el 1964, La problemàtica educacional en els nostres dies i el segon, el 1997, titulat Evocació i elogi de l’Escola Pia. Un document de 1826 que tracta dels exercicis literaris celebrats en aquella data. A més, entre 1952 i 1964 fou membre del consell d’administració de la Caixa d’Estalvis Sabadell i el 1961 fou nomenat prohom del Gremi de Fabricant de la qual havia estat responsable de Pla d’Estudis Tècnics i Socials.

La seva condició de fervent catòlic i membre de l’Opus Dei i alhora falangista convençut el convertien en un dels pocs quadres polítics del franquisme a la ciutat que podia mantenir bones relacions amb les dues famílies del règim sovint enfrontades: els falangistes, liderats per Josep Burrull i els catòlics per Antoni Llonch. Potser aquesta és l’explicació i la impressionant quantitat de càrrecs que acumulà en institucions claus de la ciutat.

L’Acadèmia de Belles i l’afer TS

Entre 1967 i 1972 ostentà la presidència de l’Acadèmia de Belles Arts. Segons Alavedra en aquest període, “es van incorporar noves generacions a la Junta, fet que va suposar una modernització de l’Acadèmia i, a la vegada, va ser motiu de polèmica per part del seus sector més conservadors”. Durant el seu mandat, s’inaugurà la nova seu al Passeig Manresa, es renovà la junta directiva i s’endegaren noves activitats com ara, a petició personal de Sanmiquel, la incorporació del teatre a la seva programació, la creació del saló de pintura infantil o la creació de l’Aula de Musica i de la Sala Tres dedicada a les noves tendències artístiques.

La publicació de la revista TS (Terrassa Sabadell) fou l’assumpte que marcà la seva presidència. L’any 1971, l’Acadèmia de Belles Arts i Amics de les Arts de Terrassa decidiren crear aquesta publicació de caràcter cultural, però d’orientació democràtica i antifranquista. El consell de redacció estava format entre d’altres per militants socialistes com el sabadellenc Manuel Garriga, i el futur alcalde de Terrassa, Manuel Royes. Per obtenir el permís per a la seva publicació es presentà com a un butlletí intern d’ambdues entitats. El primer número es difongué al febrer de 1971 i va ser segrestat a Sabadell, però no a Terrassa on es va distribuir amb normalitat, amb el pretext que no disposava de tots els permisos necessaris.

Segons Andreu Castells, “la mesura era escandalosa i van començar les corredisses per evitat judicis i multes”. De fet, com que al peu d’impremta figurava Sabadell, el Tribunal d’Ordre Públic, va fer responsable a Sanmiquel com a president de l’Acadèmia de Belles Arts. Això va motivar la convocatòria d’una reunió extraordinària, el 2 de juliol, del Consejo Local del Movimiento, presidit per l’alcalde Burrull i del qual Sanmiguel era membre. En l’acta de la reunió es fa constar la seva solidaritat amb Sanmiquel. Burrull envià una carta al cap provincial del Movimiento i al governador civil de Barcelona, Tomás Pelayo Ros, on els hi comunicava que després de llegir el número segrestat no havia trobat res ofensiu. Malgrat això, s’obrí un procés contra Sanmiguel, en el qual se’l demanaren sis mesos de presó, que no va complir ja que es va acollir a un indult a finals de l’any.

Després d’un llarg període, la revista publicà el segon número al febrer de 1974 i des de llavors va sortir amb certa regularitat. Tanmateix, l’editorial del número. 5, de juny de 1975, on demanava incorporar la senyera als Ajuntaments catalans, fou castigada pel governador civil amb una multa de 100.000 pessetes, de la qual no es va poder refer-se. El darrer número, que feia el setè, es publicà a l’abril de 1976.

Regidor d’Ensenyament

L’any 1974, l’alcalde Burrull, va nomenar-lo tinent d’alcalde delegat dels Serveis d’Ensenyament que ostentà fins el 1976. D’aquesta manera, Burull cercava col·locar a un persona amb fama de dialogant al front d’un sector marcat per una intensa conflictivitat i les mobilitzacions de professors i estudiants com ara les de l’Escola Industrial, l’Institut Pau Vila, l’escola Ribot i Serra o l’Institut Sabadell-Terrassa. El malestar s’arrossegava des de feia molt de temps motivat pel dèficit de places escolars especialment a pre-escolar i Formació Professional, la demanda de gratuïtat de l’ensenyament obligatori, les crítiques mala gestió de l’administració educativa o les reivindicacions laborals dels docents.

Així mateix, es realitzaren diverses protestes contra la recentment aprovada llei de la selectivitat. El 10 de maig de 1974 es convocà una jornada de lluita, recolzada per tots els partits de l’oposició clandestina, que havia d’acabar amb el lliurament d’una carta, avalada per un miler de signatures, a l’Ajuntament amb l’objectiu que donés suport a la protesta. La manifestació va sortir de la plaça Marcet (avui de les Dones del Tèxtil) que fou molt nombrosa amb la participació d’estudiants de secundària, però també de pares i universitaris. Com observa Castells, va ser la primera vegada que de forma “massiva i coordinada, parava tot l’ensenyament secundari a la ciutat. I era la primera vegada que s’elaborava una carta conjunta per a l’Ajuntament.” Malgrat la promesa del regidor Sanmiquel que la comissió promotora seria rebuda a l’Ajuntament, la manifestació fou violentament dissolta per la policia, provocant petites concentracions a diversos punts del centre de la ciutat i es practicaren tres detencions.

Per pal·liar la conflictivitat al sector, Sanmiquel anuncià un pla escolar de manera que contemplava  la creació de 54 noves aules al curs 1974-75. Tanmateix, el 16 de setembre, dia de l’inici del curs escolar, es trobà amb una manifestació de mares amb els seus fills que es dirigia cap a l’Ajuntament que li demanaren una entrevista per comunicar-li que no havien pogut començar les classes per manca de taules i cadires.

D’altra banda, al febrer de 1975 diverses escoles de primària, publiques i privades, es declaren en vaga en suport d’una sèrie de reivindicacions dels professors i dels alumnes. La conflictivitat del sector no minvà. De fet, el detonant de la Vaga General de febrer de 1976 foren les mobilitzacions dels professors, estudiants i pares de l’ensenyament primari i secundari de la ciutat que foren brutalment reprimides per les forces policials.

Els darrers anys

Amb la fi de la dictadura i l’arribada de la democràcia, Sanmiquel es retirà del primer pla de la vida pública. No obstant això, als anys 70 fou un dels impulsors i fundador de l’Associació de Caps de Família orientada a defensar els valors cristians i de la família tradicional. Aquesta entitat fou l’embrió del Círculo de Estudios Sabadell (CES) que presentà els seus estatuts al Registre d’Associacions de la Generalitat a l’abril de 1987. Sanmiquel va ostentar la presidència del CES entre 1988 i 2005. Durant aquest període s’organitzaren estudis, conferències, taules rodones, cursets i diverses trobades. Des del 1987 la seva seu està ubicada al carrer Joan Plans número 25.

Cloenda del centenari de l'Escola Industrial amb el president Pujol i l'alcalde Bustos. Autor: Jordi Bedman
Cloenda del centenari de l’Escola Industrial amb el president Pujol i l’alcalde Bustos. Autor: Jordi Bedman

En l’àmbit professional, entre 1980 fins a 1995, va ser professor de tecnologia i ètica del Centre d’Estudis Ramar-2. En l’àmbit esportiu va presidir la Junta Gestora del Centre d’Esports Sabadell i fou nomenat Conseller d’Honor del Club Natació Sabadell. D’altra banda, participà en diversos mitjans de comunicació locals com la ràdio, la televisió i el Diari de Sabadell on publicà la secció setmanal, titulada Cartes al Vent, que posteriorment recollí en el llibre Pensat i escrit, editat l’any 2008.

Al final de la seva vida i malgrat el seu passat franquista, va rebre diversos guardons com el premi de la Cambra Comerç al Mèrit Empresarial el 2003, el premi Tenacitat 2003 de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Educatiu de l’Ajuntament de Sabadell. Sanmiquel va morir el 10 d’agost de 2010, dia que l’Ajuntament va declarar de dol ciutadà. Mitjançant una disposició testamentària va cedir la seva col·lecció d’onze quadres d’artistes local al Museu d’Art de Sabadell.

Bibliografia  

ALAVEDRA, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel, un home de Sabadell (1920-2010).Comissió Homenatge a Sanmiquel, 2011.
BENAUL, Josep M. (dir). El Gremi de Fabricants de Sabadell (1559-2009). Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Ed Riutort, 1983.

Foto portada: presa de possessió com a regidor davant l’alcalde Burull (1974). Autor: Pere Farran.