Foto portada: la candidatura del PSC l'any 1979. Garriga, assegut al mig.

Manuel Garriga (1937-2003), lluitador antifranquista i dirigent socialista

El proper dimarts es compliran 82 anys del naixement d’una de les personalitats més rellevants de l’oposició democràtica al franquisme i d’un dels promotors del Partit Socialista a la ciutat. Parlem de Manuel Garriga. 

Manuel Garriga Miralles va néixer el 16 d’abril de 1937 al carrer del Raval de Sabadell i fou el segon dels tres fills del matrimoni format per Ramon Garriga Manich i Maria Miralles Argemí. El seu pare treballava a la gestoria Miralles, propietat del seu sogre. Es tractava d’una família de la burgesia local i d’arrelades conviccions catòliques; tant és així que Manuel, en plena Guerra Civil, va ser batejat clandestinament per un capellà que estava amagat a casa d’uns amics.

Manuel Garriga va cursar els estudis d’ensenyament primari i secundari a les Escoles Pies de Sabadell on va ser alumne de Jaume Truyols, deixeble de Miquel Crusafont, que impartia l’assignatura de Ciències Naturals.  Amb 16 anys va entrar a treballar d’aprenent al taller de tapisseria, anomenat Can Pineda, al carrer Portugal, que compaginà amb les classes als escolapis i d’on va sortir amb el grau d’oficial de tercera. Justament en aquest taller va conèixer uns operaris que li van portar a militar a les files del PSUC. Tanmateix, quan només tenia 18 anys, fou expulsat del partit, segons va manifestar al periodista Jaume Valls Vila, sota l’acusació de “comorerista” (és a dir partidari de Joan Comorera, secretari general del partit expulsat per “nacionalisme petitburgès”) i per mostrar-se favorable a l’entrisme en el sindicat vertical enfront de l’ortodòxia estalinista que dominava a la secció local del partit comunista català.

Acabat el batxillerat va començar a estudiar peritatge industrial a Terrassa, alhora que donava classes particulars a l’Acadèmia Taulé, dirigida per Dolors Viñas. Per arrodonir els seus ingressos, als estius treballava a la Vall d’Aran conduint camions carregats de fusta; una experiència que posteriorment el serviria per a passar a militants antifranquistes clandestinament per la frontera francesa. Malgrat que encara militava al PSUC no va renunciar a la seva fe religiosa. Així fou un dels fundadors de Pax Cristi a Sabadell, era membre d’Acció Catòlica i anava periòdicament al monestir de Montserrat. A la parròquia de la Puríssima Concepció va tenir com a director espiritual a Pere Casaldàliga, que seria bisbe del Mato Grosso al Brasil i un dels capdavanters de la teologia de l’alliberament.

A la Puríssima va formar part del grup de teatre parroquial d’on sorgiria el Grup Escènic Palestra, amb total autonomia de la parròquia i que representaven obres de contingut social i escandaloses per a una mentalitat catòlica d’autors com Graham Greene, Eugene O’Neil, Anton Txèhov, Luigi Pirandello o Bertold Brecht. Al mateix temps fundaren, sota el patrocini de Casaldàliga, la revista Eufòria de la que sortiren deu números. La decisió de publicar una edició dedicada al Primer de Maig amb els espais en blanc censurats determinà el seu tancament governatiu.

La universitat i el compromís polític

El 1956, mentre estudiava el segon curs de peritatge industrial, va matricular-se a la facultat de Ciències Físiques a la Universitat de Barcelona. Allí va militar primer en Acció Democràtica Popular de Catalunya (ADPC) i posterior fou, el 1958, un dels fundadors a Madrid del Frente de Liberación Popular (FLP), conegut popularment com felipe i que a Catalunya prendria, el 1961, la denominació de Front Obrer de Catalunya (FOC). Per la indiscreció d’un company va ser detingut i empresonat tres mesos a la Modelo de Barcelona i al penal de Sòria. Va ser excarcerat pel Tribunal de Orden Público (TOP) per manca de proves. Tanmateix se li va incoar un expedient acadèmic a la Universitat de Barcelona i fou sancionat amb set anys sense poder matricular-se a cap facultat de ciències a Espanya.

Garriga, l'any 1953 al Montcau.
Garriga, l’any 1953 al Montcau.

Llavors va matricular-se a la facultat de Dret, carrera que va completar en tres anys. Per aquestes dates va conèixer a Jaume Viladoms, del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), al qual l’uniria una intensa amistat i una gran afinitat política. Arran d’això va impartir classes de diverses assignatures a l’acadèmia dirigida per Viladoms. Al FLP, Garriga s’encarregà de les relacions exterior per la qual cosa va fer freqüents viatges a França i Itàlia. L’any 1961, després d’exhaurir totes les pròrrogues, va ser cridat al Servei Militar Obligatori i fou destinat a la Seu d’Urgell on va coincidir amb un grup de militants antifranquistes com Paco Frutos, futur secretari general del PCE, Ramon Gabarrou, Roc Fuentes i els germans Josep i Rossend Termes.

Acabada la mili, el 1962, va contraure matrimoni amb Núria Casas que havia conegut a Pax Cristi i amb qui va tenir tres filles. Llavors va traslladar-se a Màlaga, juntament amb altres cristians compromesos políticament, a les Escuelas del Ave María, dependents del bisbat, on impartí classes de Formació Professional reglada. Paral·lelament van muntar una escola de formació professional accelerada finançada per l’Estat que combinava estudis generals amb els diversos oficis com ara paleta, cambrer, perruquer… Així mateix donava classes a la Escuela de Asistentes Sociales de Màlaga. Garriga vivia a la casa del costat de Carlos Alfonso Comín a Màlaga, amb qui va fundar el FLP a Andalusia. Tanmateix progressivament es van anar distanciant ideològicament d’ell, arran de l’evolució de Comín vers a Cristianos por el Socialismo, Bandera Roja i el PSUC. La seva estada a Màlaga va durar tres anys encara que a les vacances nadalenques i estivals tornava a Sabadell. Segons explicà a Jaume Valls fou expulsat de la ciutat andalusa arran de l’estat d’excepció instaurat per la dictadura a finals de 1965 amb l’excusa de no estar empadronat.

L’opció socialista

De retorn a Sabadell va exercir l’advocacia on va ser contactar per un treballadors de l’empresa Construcciones Industrials Agropecuarias (CIAP) de Vilanova i la Geltrú la qual, després de suspendre pagaments, es va convertir en una cooperativa laboral. Finalment va traslladar-se a aquesta ciutat on va romandre tres anys i acabà per dirigir l’empresa i on s’incorporaren molt sabadellencs com el seu germà Antoni, Miquel Crusafont, Oriol Garriga, Josep Carnicer o Andreu Arenes. A Vilanova va fundar la secció local del FOC, juntament amb Jaume Bertran fill d’un antic militant del POUM.

Arran una sèrie de discrepàncies amb la direcció de la cooperativa, especialment per la seva pretensió de tenir plens poders com a gerent, va marxar de Vilanova i s’instal·là a Sabadell, al carrer Riego n. 106, llavors anomenat 27 de enero, data de l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell. Aquí va compaginar la feina d’advocat a la gestoria Miralles amb la tasca docent; primer a la Universitat Central de Barcelona i a l’Estudi General de Lleida per acabar impartint cursos d’hisenda pública i dret financer a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

A Sabadell va fundar, amb Miquel Crusafont i altres companys, l’Aula de Cultura de l’Acadèmia de Belles Arts que organitzà un cicle de conferències amb la participació d’intel·lectuals de la talla de Carlos Castilla del Pino, Manuel Vázquez Montalbán o José Luis Aranguren. De des d’aquí crearen la revista TS, editada amb els Amics de les Arts de Terrassa, que fou sotmesa a un severa censura i va patir diverses multes governatives.

Casals, Garriga, Bona i Farrés, el 1976.
Casals, Garriga, Bona i Farrés, el 1976.

El gener de 1970 es produí la dissolució del FOC arran de fortes discrepàncies internes. Llavors el grup de militants del partit que s’havien quedat penjats es reunien a casa seva entre ells Antoni Farrés, Manuel Royes, Joan Brunet, Lluïsa Domingo, Lluís Brunet o Manel Pagès, coneguts com els elèctrics per les seves múltiples connexions. Garriga va participar intensament en les activitats de l’Assemblea de Catalunya. Així mateix, juntament amb Antoni Farrés i Jaume Buxó, va ser l’advocat dels treballadors acomiadats de la Residència Albada que va suposar, juntament amb l’afer de la Gran Via, un gran desprestigi de l’alcalde falangista Josep Burrull.

L’any 1974 es produí la decantació política del grup dels elèctrics. Alguns com Antoni Farrés i Manel Pagès ingressaren al PSUC, altres com Garriga i Joan Brunet es posaren en contacte amb Isidre Moles i Pasqual Maragall per a fundar, al domicili de Garriga, la secció local de Convergència Socialista de Catalunya (CSC). El primer comitè local del partit estava format per Jesús Salvador, Emili Ferrer, Lluis i Joan Brunet, Jaume i Francesc Masoliver, Joan Marcet, Joan i Jordi Olivé, Antoni Creus, Carmina Orriols, Francesc Colomer i Jaume Valls. També, s’afegí un grup procedent de Cristians pel Socialisme amb Joan Garriga, Eulàlia Gorina, Antoni Ribera i Marina Valls.

Aquest any fou dolorós en el terreny personal ja que es consumà la separació de la seva dona Núria Casas. Un any després inicià una turmentosa relació amb Maria Badia que es perllongà fins el 1985. Posteriorment, pels volts de 1987, va unir-se sentimentalment amb Edith Hoffman, una amiga dels temps de Pax Cristi amb qui sempre havia mantingut el contacte. El juliol de 1994 decidiren casar-se en un cerimònia oficiada per l’alcalde de Terrassa, Manuel Royes, a l’Ajuntament de Matadepera.

La transició democràtica

El 1975 va exercir com a advocat defensor del seu cunyat, Rafael Casas, en un sumari on havia acusada molta gent en el que seria el darrer judici del TOP. També fou el representant dels socialistes al cicle de conferències organitzat per l’Acadèmia de Belles Arts i la Cooperativa la Sabadellenca per a presentar als líders locals de les diferents opcions polítiques i on participaren el PSUC, representat per Antonio Trives i Manel Pagès, el Front Nacional de Cataluna (FNC) per Josep Guillem, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) per Joan Montsech, Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC) per Lluís Casals i Reagrupament Democràtic i Socialista de Catalunya (RDSC) per Hermenegild Martí. EDC de Trias Fargas acabaria integrant-se en CDC i RDSC, fundaria el PSC (Reagrupament) dirigit per Pallach que acabaria incorporant-se al PSC-PSOE.

D’altra banda, des de la gestoria Miralles i el despatx laboralista d’Antoni Farrés s’informava a periodistes demòcrates com Xavier Vinader, Dionisio Jiménez, Jaume Valls, Josep Maria Montseny o Joan Brunet dels nombrosos conflictes laborals i socials a la ciutat. D’aquesta manera es volia contrarestar al diari Sabadell amb informacions que es publicaven els diaris de Barcelona o a revistes antifranquistes locals com Can Oriach i TS. Garriga va tenir una actuació destacada a la Vaga General Política de 1976, però evocà amb malestar la mala jugada del PSUC:

“Malgrat que el PSUC i Comissions Obreres dominaven el moviment de masses, vaig estar al peu del canó des del primer moment de la vaga, però va haver-hi maniobres a darrera hora per obviar-me. Gent del PSUC em va fer desplaçar a la Comissaria, al·legant una reunió important, per tal d’evitar la meva presència a les Pistes a l’hora clau d’entrar-hi amb els advocats i els treballadors alliberats. El tanto se l’apuntà en Farrés”.

Segons Garriga el final de la vaga es va pactar al domicili de l’empresari convergent Antoni Forrellad, al carrer d’Alfons XIII (ara de la República). A la reunió assistiren ell mateix, Farrès i Pagès i s’acordà forçar la dimissió de Burrull. Dies després es celebrà una reunió amb el Governador Civil de Barcelona, José María Belloch on es pactà la dimissió de Burrull i unes certes regles de joc a la ciutat, que Belloch va fer complir després d’entrevistar-se amb Burrull i Juan Ignacio García, el comissari de la Policía Armada a Sabadell.

Garriga va participar com a cap de la delegació sabadellenca al congrés constituent del PSC (Congrés), celebrat el 30 d’octubre i 1 de novembre de 1976. El 23 d’octubre de 1977 es celebrà al Pavelló Municipal d’Esports el primer míting autoritzat del PSC a la ciutat on es va tenir un record emotiu per a Jaume Viladoms que havia mort uns dies abans. L’abril de 1977 es signà el pacte entre el PSC (Congrés) i la Federació Catalana del PSOE per a concórrer plegats a les primeres eleccions democràtiques convocades per Adolfo Suárez el 15 de juny del mateix any, sota la denominació de Socialistes de Catalunya i encapçalada per Joan Raventós, del PSC (C). Garriga, que anava a les llistes d’aquesta candidatura, va participar intensament a la campanya electoral.

Garriga i Felipe González, el 1980.
Garriga i Felipe González, el 1980.

El 15 de juliol de 1978 es celebrà al Palau de Congressos de Barcelona l’anomenat Congrés d’Unitat on es va constituir el PSC-PSOE on també s’integrà el PSC (R) que les esmentades eleccions s’havia presentat en la coalició Pacte Democràtic per Catalunya (PDC), liderada per Jordi Pujol. Tanmateix la secció local de la FC del PSOE de Sabadell fou una de les més reticents a dissoldre’s en la nova formació, fins al punt que només les amenaces d’Alfonso Guerra van acabar vencent les seves resistències.

Garriga va encapçalar la candidatura socialista a les municipals de 1979 entre fortes divisions internes. Al seu parer, ni el sector obrerista del PSC (C), ni els militants procedents de la FC del PSOE participaren en la campanya; fins i tot, aquests darrers “van celebrar amb xampany la desfeta”. Aquests sectors del partit no veien amb bons ulls ni el seu origen burgès, ni el seu catalanisme.

En efecte, el PSUC liderat per Farrés va obtenir 37.590 vots, el doble dels sufragis del PSC (17.820). Farrés, a l’entrevista que va concedir a Xavier Domènech, afirmà que Manuel Garriga “tenia lògicament expectatives més grans; es pensava que passaria el que va passar a d’altres ciutats, on els socialistes van guanyar capitalitzant el vot d’esquerra”. Tanmateix, a un regidor de la majoria absoluta, el PSUC va obrir una ronda de reunions amb els socialistes “una mica complicades per formalitzar el pacte”.

Finalment, Garriga va assolir la segona tinença d’alcaldia i la cartera d’Hisenda amb la complicada tasca d’endreçar les malmeses finances locals, establir unes ordenances fiscals adequades i pagar les despeses en un termini de 90 dies. Garriga es negà a crear “càrrecs de confiança” i criticà a Farrés que “farcí l’Ajuntament de ‘comissaris polítics’”. La mala maror entre tots dos s’evidencià amb motiu de la presentació al Teatre Municipal La Faràndula dels primers pressupostos municipals, on al col·loqui Farrés havia decidit que només parlaria ell, així quan va arribar el seu torn, Garriga abandonà ostentosament la taula. “Des d’aleshores l’Antoni Farrés va entendre que els temes de govern els havíem de pactar entre els dos grups municipals que hi donàvem suport”.

El mes de setembre de 1980 es doctorà en Dret per la UAB amb la qualificació de magna cum laude.

La calúmnia i el final de la carrera política

A la tardor de 1982, l’agència Efe va publicar una notícia segons la qual una treballadora de la neteja municipal havia estat apunyalada pel seu marit gelós per ser l’amant de Garriga. Aquesta notícia falsa, segons Garriga, va tenir una gran repercussió a la ciutat.

“De res o ben poc serviren els desmentiments oficials. Ni tan sols el sopar d’homenatge que ciutadans i amics en varem organitzar com a desgreuge, i al qual assistiren l’expresident de la Generalitat, Josep Tarradellas, l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i el de Terrassa, Manuel Royes, o la primera plana dels dirigents socialistes catalans”, així com l’alcalde Farrés.

En la preparació de les municipals de 1983, els dirigents de la secció local del partit el vetaren per encapçalar la candidatura. En un reunió celebrada a la seu central del PSC a Barcelona, on assistiren per l’agrupació de Sabadell Joan Marcet, Joan Brunet i Francesc Colomer i per l’executiva nacional, Josep Maria Sala i Ignasi Urenda, se’l comunicà que no repetiria com alcaldable.

“Aquell dia em vaig sentir profundament traït i, profundament afectat, vaig acceptar l’oferta que l’aleshores delegat del Govern a Catalunya, Francesc Martí Jusmet, m’havia fet arribar uns dies abans per treballar a la Delegació”.

El 1986 va abandonar aquesta feina i va acceptar l’oferta de l’alcalde de Terrassa, Manuel Royes, per exercir de gerent de l’Ajuntament amb la missió de recollir les propostes de l’equip i coordinar les tasques administratives per tal que aquestes s’executessin. En aquesta línea va impulsar un projecte de promoció econòmica a través de la creació la societat PROINTENSA participada per industrials i l’ajuntament. Paral·lelament es constituí Foment de Terrassa SA amb l’objectiu de potenciar l’ocupació. Ara bé, potser la tasca de major importància en la seva etapa egarenca fou l’elaboració del Pla Estratègic Ciutat de Terrassa, aprovat el juny de 1993. El 1996 abandonà l’Ajuntament de Terrassa i es reincorporà a la gestoria Miralles.

La seva dedicació a la ciutat veïna no fou un obstacle per a implicar-se en diverses iniciatives a Sabadell. Així va impulsar el setembre 1985 el projecte fallit d’organitzar l’Ateneu Sabadellenc per tal de revitalitzar la vida cultural i política de la ciutat però que va haver de plegar a la primavera de 1986. També va participar el 1998 en el Fòrum Sabadell una entitat concebuda per promoure el debat ciutadà arran de la decisió de Farrés de no presentar-se a la reelecció a l’alcaldia. Manel Garriga va morir a Sabadell el 16 de maig de 2003.

Bibliografia

ROYES i VILA, Manuel. Manuel Garriga, un socialista vital. Fundació Rafael Campalans. Full suplement de l’arxiu històric, n. 25, juny 2010.
SAURA CONESA, Simón. El socialismo en Sabadell. 2018.
SERRANO, Jordi i DOMENECH, Xavier. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament, Angle Editorial, Barcelona, 2015.
VALLS VILA, Jaume. Manuel Garriga: retrat intermitent. Arraona, 4a època, n. 26, 2002.

Nota de rectificació de l’autor

El passat 14 d’abril vaig publicar una semblança biogràfica de Manel Garriga on seguia la versió que el mateix Garriga va donar al periodista Jaume Valls Vila, (Manuel Garriga: retrat intermitent. Arraona, 4a època, n. 26, 2002), que atribuïa a l’ex cap de redacció del Diari de Sabadell Pere Font Grassa, la publicació d’una informació calumniosa. Els periodistes Joan Brunet i Mauri, mitjançant un article publicat a iSabadell (‘Al César el que és del Cèsar‘) i el mateix Pere Font, que ha aportat concloents proves documentals, ens obliguen a desmentir la versió de Manel Garriga. Doncs ni el DS ni Pere Font van tenir res a veure i la notícia va ser publicada pel corresponsal a Sabadell de l’agència EFE. Per tant, hem rectificat el paràgraf on s’incloïa aquest trist episodi que no es correspon amb la veritat.

Foto portada: la candidatura del PSC l’any 1979. Garriga, assegut al mig.