Foto portada: presa de possessió de l'alcalde a l'abril de 1979. Arxiu Farrés.

Antoni Farrés (1): els anys de formació i lluita antifranquista

El passat 4 d’abril es compliren 73 anys del naixement d’Antoni Farrés (1945-2009) qui fou un dels líders de l’oposició antifranquista a la ciutat i l’emblemàtic alcalde de Sabadell entre 1979 i 1999. En aquesta primera entrega relatem els anys de formació i de combat contra la dictadura fins assolir l’alcaldia de la ciutat.  

Antoni Farrés i Sabater va néixer el 4 d’abril de 1945 al carrer del Sol. El seu avi matern, Salvador Sabater Oliver (1884-1936), va ser comptable de la fàbrica dels Brutau, estava vinculat als cercles catòlics de la ciutat, va ser membre de Sometent i de la Junta de l’Acadèmia Catòlica, fou assassinat el setembre de 1936 per un escamot republicà. L’avi patern, Lluís Farrés Fargas, del que s’ignora l’ofici, va morir el 1925, víctima de la tuberculosi. L’àvia materna, Antònia Casañas Riera, era cosidora de peces i la paterna, Teresa Bernaldo Ubach, va ser mare de tres filles, algunes dels quals també cosien peces.

Antoni Farrés al 1950. Arxiu Farrés
Antoni Farrés al 1950. Arxiu Farrés

El seu pare, Jesús Farrés Bernaldo (1917-1998), fou durant tota la seva vida un catòlic fervent. A la Segona República va ser membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FEJOC), la principal organització juvenil catòlica d’aquell període, molt conservadora i catalanista. Declarat inútil per al servei militar, no va anar a la guerra i el 1940 s’afilià a la Falange. Va entrar a treballar de molt jove al Banc de Sabadell i quan encara era menor d’edat va ser nomenat apoderat a les ordres de Joan Oliu, pare de l’actual president del banc. Posteriorment, va deixar el banc per treballar com a comptable de l’empresa tèxtil Lanificio SA. Més tard amb el viatjant, Josep Plans -pare del metge i company de lluita antifranquista, Josep Maria Plans Molina- i el teòric Ricard Mampel constitueixen l’empresa Sociedad Anónima de Lanería. A més, va formar part de la junta de l’Acadèmia Catòlica i de la junta de la immobiliària impulsada pel Gremi de Fabricants per pal·liar el problema de l’habitatge. dels immigrants. Així mateix serà vicepresident de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i presidí el Centre de Càlcul de Sabadell impulsat per aquesta entitat financera. També fou membre destacat de l’Associació Catòlica de Dirigents, impulsada per Antoni Forrellad, que aplegava a empresaris en la línea de la doctrina social de l’Església i col·laborà a la revista Alba, editada per la Parròquia de la Puríssima Concepció, amb articles de caràcter marcadament integrista. Quan tancà l’empresa, acollint-se al primer pla de reestructuració tèxtil, torna al Banc de Sabadell on va arribar a ser director i conseller delegat.

El 1944 Jesús Farrés va casar-se amb Núria Sabater i al cap de nou mesos va néixer Antoni, el primer dels vuit fills del matrimoni: Josep Maria, Lluís, Jordi, Roser, Xavier, amb síndrome de Down, Montserrat i Marta. El fet de tenir un fill amb el síndrome de Down serà determinant per la seva determinació per a impulsar la creació el 1968 de la Cooperativa Industrial de Promoció Obrera (CIPO) destinada a donar formació i feina als disminuïts psíquics.

La família materna va passar-ho molt malament durant la guerra, la seva mare Núria va ser la petita de quatre germans. El seu pare com hem dit fou assassinat, malgrat com evoca la mare de Farrés les promeses de l’alcalde Moix. El seu germà Josep Maria i el seu cunyat Isidre Vila van amagar-se per no anar a la guerra, però sortiren amb l’amnistia i destinats al front del Segre, tots dos foren afusellats acusats d’intentar passar-se al bàndol franquista.

Anys de formació

La seva família sempre residí al Centre de Sabadell, primer al carrer del Sol i posteriorment als carrers de l’Estrella i Cervantes. Antoni Farrés va cursar els seus estudis de primària i secundària a l’Escola Pia com corresponia a la seva classe social. Al començar el batxillerat, amb 14 anys, i a través de Josep Maria Plans es fa catequista a Can Puiggener. Al barri descobreix la dura realitat dels suburbis. L’experiència serà determinant per la seva consciència social. Molts d’aquests catequistes eren fills de casa bona com ara Antoni Forrellad o Marc Batlle. Per aquells anys va col·laborar a l’escola muntada per Josep Maria Plans al carrer de Gràcia i després al carrer de Sant Quirze on s’ensenyava a llegir i escriure i cultura general.

Farrés al 1964. Arxiu Farrés
Farrés al 1964. Arxiu Farrés

Acabat el batxillerat i el curs Preuniversitari (PREU) als Escolapis, segons explica a la llarga entrevista concedida a Xavier Domènech, el seu pare volia que entrés al negoci familiar. Quan li va dir que preferia continuar estudiant, aquest li va proposar anar a la Universidad de Deusto, gestionada pels jesuïtes, on s’hi feia una síntesi de Dret i Economia. Finalment va acordar que cursaria el primer curs d’Econòmiques i que després es passaria a Dret a Barcelona. Allí coneix a Jesús Salvador, militant del Front Obrer de Catalunya (FOC), secció catalana del Frente de Liberación Popular, conegut com FELIPE. A primer d’econòmiques, amb 18 anys, comença a militar en aquesta organització que aplegava a marxistes, cristians progressistes i antiimperialistes molt crítics amb la línea dels partits comunistes i influenciats per les experiències de les revolució cubana i algeriana i l’experiment d’autogestió iugoslau. Al FOC hi militaren personalitats com Pasqual Maragall, Narcís Serra, Manuel Castells, Alfonso Carlos Comín, Miquel Roca, Manuel Vázquez Montalbán o Manuel Royes.  A Sabadell, a més de Farrés, hi havia un nucli format per Ton Creus, Toni Garriga, Josep Maria Clapés, Ico Pareja i Joan Oliver Puigdomènech (no confondre amb Joan Oliver, Pere Quart).

Des del FOC participa en la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris de la Universitat de Barcelona (SDEUB) que organitzarà el març de 1966 la tancada al convent dels Caputxins de Sarrià, coneguda com la Caputxinada. Farrés no hi participarà.

Finalitzat el segon curs de Dret, el 1965, deixà els estudis per anar-se a treballar en una fàbrica en el que llavors es denominava ‘proletaritzar-se’. Troba feina a la Unitat Hermètica, a la secció de comptabilitat, pràcticament abandona la militància en el FOC i s’incorporà a l’incipient moviment de les Comissions Obreres (CC.OO)participant en les primeres reunions de constitució del sindicat, primer al camp d’aviació i després a la font de Can Rull. A partir de llavors comença a participar intensament en el sindicat com a membre de la Comissió Coordinadora de Comissions Obreres a Sabadell.

Així mateix va viure en una comuna que es va muntar en dos pisos de Els Merinals, a la plaça de les Filipines, formada per set persones de militància política diversa. Segons va explicar a Domènech:

“Havíem abolit internament la propietat privada: el que cobrava cada u es dipositava en un fons comú. Tot es subministrava col·lectivament, fins i tot el tabac es comprava per la comunitat i cada u agafava un paquet al dia. Hi havia unes pessetes, molt poques, per a despeses personals. Distribuíem les feines de la casa: aquesta setmana et toca a tu rentar els plats o rentar la roba”.

Les seves activitats sindicals comportaren que, el 26 de desembre de 1966, fos detingut per la policia juntament amb Ginés Fernández i 16 persones més. Primer van ser conduïts a la comissaria de Sabadell, llavors ubicada a la Rambla, després a la comissaria de la Via Laitena i a la presó Model de Barcelona. Alliberat de la presó, torna a Unitat Hermètica i al maig de 1967 parteix al Sàhara per a complir amb el servei militar. Allí va agafar un hepatitis i va passar uns quants mesos a l’hospital militar. Mentre està al servei militar ha de comparèixer davant del Tribunal de Orden Público (TOP) a Madrid on es declara culpable i acceptà la petició del fiscal de sis mesos i un dia, amb la qual cosa no va haver d’entrar a la presó.

Finalitzat el servei militar es reincorpora a UH. La comuna de Merinals s’havia dissolt i va contraure matrimoni el 15 d’octubre de 1968 amb Remei Bona Puigvert, actualment jutgessa i aleshores assistenta social de Càritas a Torre-romeu, amb qui va estar casat durant 20 anys. L’enllaç es va fer per l’església ja que feia poc que una assistenta social de Barcelona, membre del PSUC, havia estat acomiadada per contraure matrimoni pel civil i van anar a viure al barri de Can Rull.

Amb la seva filla Carla. Autor: P. Farran. Arxiu Farrés.
Amb la seva filla. Autor: P. Farran. Arxiu Farrés.

Amb Remei Bona va tenir la seva única filla, Carla, nascuda el 1972. Segons el testimoni de Remei Bona, entrevistada per Manuel Foraster:  “el Toni va tenir un disgust perquè havíem pactat no tenir fills i sempre treia dos arguments: d’una banda, deia que tenia por perquè tenia un germà amb la síndrome de Down i, de l’altra, que de fet era la raó de pes, perquè deia que tenir un fill era com posar-se una pedra al coll. Finalment, jo vaig decidir no avortar i tenir la Carla, però el Toni no em va seguir mai, no li va interessar, no sabia quants anys tenia ni quin curs feia, ni res. Només després, quan la Carla va ser gran i va tenir una filla, el Toni va perdre el cul per la Maria, la seva néta”.

El 13 d’abril de 1969 torna a ser detingut, de manera preventiva cara l’1 de maig, juntament amb una vintena de persones. Va ser conduït a la comissaria de Sabadell, on va ser apallissat. Dos dies més tard és traslladat a la comissaria de la Via Laietana i posteriorment a la Model. Mes i mig després passen a la jurisdicció militar ja que s’havia proclamat l’estat d’excepció. Un cop prestada declaració i després de presentar recurs són alliberats sense fiança. El judici mai es va celebrar, doncs es va anar retardant fins que va coincidir amb les primeres amnisties.

A la Model, segons la versió de Farrés, és encoratjat per Enric Argullol per acabar la carrera de Dret, atès que per iniciativa del degà de la facultat, Jordi Solé Tura, hi havia una matrícula gratuïta pels detinguts polítics. Així al sortir de la presó es reincorpora a UH on treballa als matins. A les tardes i caps de setmana es treu els tres cursos que li mancaven per llicenciar-se. També, el 1970, ingressa en el PSUC. A Sabadell, aquest partit es va reconstruir, com explica Andreu Castells, amb un nucli del centre amb vells militants de la guerra civil com ara Josep Moix Devesa, nebot de l’alcalde Moix, Josep Xinxó o Josep Saderra i els grups de militants comunistes provinents de la immigració com Domingo Cañas, Juan Millan, Francisco Aguilar, Ginés Fernández, Francisco Morales o els germans Trives. A començaments de la dècada de 1970 ingressen al partit una sèrie de joves del centre com Manel Pagés, Montserrat Colomines o Pere Ros… i és que el PSUC més que com un partit comunista funcionava com una mena de front antifranquista.

Al febrer de 1971 és acomiadat d’UH, sembla ser que per fortes pressions policials sobre Antoni Forrellad. Entre juny i setembre aprova les assignatures que li mancaven i l’octubre del mateix anys es dona d’alta al col·legi d’advocats. Amb la indemnització d’UH va muntar un despatx d’advocats que va formar part de la xarxa integrada per Barcelona, Cerdanyola, Mataró i Sabadell i anomenada Col·lectiu Ronda. Aquí treballa amb Jordi Oliveras i Francesc Casares que venia un cop per setmana. Farrés s’encarrega de temes laborals, però sobretot de defensor de detinguts per motius polítics.

L’ofensiva antifranquista

L’any 1973 marcà un canvi de cicle amb una ofensiva del moviment obrer i democràtic contra l’administració franquista, amb un reguitzell de mobilitzacions veïnals i conflictes laborals, que desembocarà a la vaga general política de febrer de 1976. Al setembre de 1973, 9.000 veïns de Sabadell reberen els rebuts per a fer front les contribucions especials per sufragar el cost del soterrament de RENFE i construir la Gran Via. Això vas desfermar les protestes veïnals que propiciaren la constitució de la Secretaria Provisional de les Associacions de Veïns de Sabadell, embrió de la futura FAV. Farrés va participar en les reclamacions legals en la qüestió de les contribucions especials.

Exercint d'advocat en el judici de la Residència Albada amb S. Buxó, M. Garriga i J. Franquesa. Arxiu família Franquesa/AHS.
Exercint d’advocat en el judici de la Residència Albada. Arxiu família Franquesa/AHS.

Tanmateix on va tenir un gran protagonisme fou en el procés contra la desena d’acomiadaments dels educadors de la Residència Albada que l’oposició democràtica va convertir en un judici contra l’Ajuntament franquista i l’alcalde falangista Josep Burull. En principi, Farrés fou l’advocat defensor dels mestres que finalment s’amplià a Manel Garriga per representar als socialistes i Jaume Buxó per fer-ho pel futur espai convergent. Els tres lletrats van sotmetre a l’alcalde a un dur interrogatori del no va saber sortir-se’n. A més va participar, l’octubre de 1974, en la fundació de l’Assemblea Democràtica de Sabadell, al bosc de Togores, que agrupava a l’oposició antifranquista local. Així mateix, com advocat, va fer tasques de coordinació dels defensors  dels detinguts a la caiguda de l’Assemblea de Catalunya a les escolàpies de Sabadell el 8 de setembre de 1974.

A la vaga general de febrer de 1976 va tenir un paper destacat com assessor del comitè de vaga i l’advocat que coordinava la defensa dels detinguts als jutjats. De fet, fou ell qui a les atapeïdes Pistes d’Atletisme va informar de l’alliberament dels detinguts, excepte de quatre que sortiren de la presó Model el dia següent, i va ser l’encarregat de desconvocar la vaga. Uns dies després es celebrà una assemblea del PSUC al seminari dels salesians a Sentmenat per valorar la vaga, atès que un sector del partit considerava que havia estat un error desconvocar-la, i que va comptar amb l’assistència de Gregorio López Raimundo, llavors secretari general del partit. Segons Farrés, la seva intervenció subratllant la importància d’aquesta primera vaga política, no laboral, precipità la dimissió de l’alcalde Burull: “em va salvar la vida política”. Parla Farrés:

“La vaga general de Sabadell marca el final d’una etapa i és el començament de la transició a Sabadell. La transició a Sabadell és això: cau l’alcalde, la gent es descara, hi vagues obertes –del metall- o conflictes a nivell d’empresa, etc (…) És el final del règim. Quedem definitivament a l’espera dels esdeveniments, de la reforma política, de les decisions que es prenguin a Madrid i de veure quant temps els queda per aguantar en segons quins llocs. L’alcalde accidental va tenir una posició, molt, molt complicada i prou digna. El Gremi de Fabricants perd en aquells moments tota la seva capacitat d’influir sobre l’Ajuntament. La dreta local, especialment la política, en aquests moments desapareix definitivament. És el final, s’ha acabat!”.

A la vaga del metall de setembre de 1976, dirigida per l’extrema esquerra i que no comptava amb el suport del PSUC, s’encarregà de la defensa d’alguns acomiadats.

La victòria electoral

Amb la legalització de Comissions Obreres és el primer advocat a la seu del sindicat del carrer Garcilaso que alterna amb la feina del seu despatx. El 28 de novembre de 1976 el comitè local del PSUC es presentà públicament al restaurant La Mata, a la carretera de Barcelona, abans que el partit fos legalitzat. Una acció que formava part de l’estratègia per forçar la seva legalització, però també per a mostrar la seva implantació a la ciutat.

En aquests anys es produeix un intens debat a l’oposició democràtica i dintre del partit entre la via de la ruptura democràtica amb el règim o acceptar la reforma política propugnada per Adolfo Suárez. Farrés, que defensa la ruptura, acaba acceptant l’anomenada “reforma rupturista” o “ruptura reformada”, atès la correlació de forces, particularment donada la força dels anomenats poders fàctics: policia, exèrcit i administració de l’Estat, unes discrepàncies que estan en l’origen de la implosió del partit al gener de 1981.

Gutiérrez Díaz, López Raimundo, Carrillo i Farrés, en un míting a Ca n'Oriac el 1979. Autor: Arxiu Farrés.
Gutiérrez Díaz, López Raimundo, Carrillo i Farrés, en un míting a Ca n’Oriac el 1979. Autor: Arxiu Farrés.

A Sabadell, el PSUC s’imposa com a primera força política a eleccions generals del 15 de juny de 1977 -on surten com diputats del partit dos sabadellencs, Maria Dolors Calvet i Josep Maria Riera- i de l’1 de març de 1979, la qual cosa  fa preveure que també ho seran a les municipals convocades pel 3 d’abril de 1979. Al juliol de 1978 es celebra al col·legi dels Merinals la conferència local del PSUC on de manera implícita s’acordà que qui fos elegit secretari local seria el cap de llista de les municipals. Llavors es plantejà la possibilitat de presentar un independent, concretament l’historiador Andreu Castells, o un militant del partit: Manel Pagès o Antoni Farrés. Finalment va sortir elegit Farrés i poc després Pagès abandonarà el partit i ingressarà a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) formació de la que serà cap de llista a les municipals de 1987 ja a la coalició CiU.

Candidats del PSUC a les municipals de 1979, Autor desconegut/AHS.
Candidats del PSUC a les municipals de 1979, Autor desconegut/AHS.

El PSUC va fer una campanya electoral als barris amb un camió amb músics i cadires a la caixa del vehicle. A la campanya electoral a Sabadell va participar Santiago Carillo en el multitudinari míting a Ca n’Oriac que també comptà amb la presència de López Raimundo, president del partit, Antoni Gutiérrez Díaz, secretari general, i el diputat sabadellenc Josep M. Riera. Per la seva banda, els socialistes portaren a Alfonso Guerra. L’acte final de campanya del PSUC va celebrar-se a La Faràndula amb la participació de Rodolfo Rinfreschi, vicesindaco (equivalent a tinent d’alcalde) pel PCI de Prato, una ciutat italiana amb una població i una especialització industrial molt semblant a Sabadell.

El resultat electoral atorgà una àmplia victòria al PSUC. Amb una abstenció del 33,1 per cent, el PSUC va obtenir 37.429 vots (43,44 per cent) i 13 regidors, a només un de la majoria absoluta. A gran distància es situava el PSC, liderat per Manuel Garriga, amb 17.666 vots (20,5 per cent) i sis regidors, seguit per CiU encapçalada per Xavier Bigatà amb 17.141 vots (19,09 per cent) i sis regidors, i UCD, amb Antonio Lozano amb 7.412 vots (8,60 per cent) i dos regidors. La coalició formada per ERC-FNC només va obtenir 1.286 vots  (1,49 per cent) i cap regidor.

El 19 d’abril de 1979 Antoni Farrés va ser investit alcalde amb el suport del PSC amb qui va formar un govern de coalició. A l’acte de presa de possessió va assistir Fidela Renom, primera dona regidora de l’Ajuntament de Sabadell, per a simbolitzar la continuïtat amb la legalitat democràtica. El socialista Manel Garriga va tapar amb una senyera la placa del saló de plens que commemorava la visita de Franco a la ciutat el 1942. Així s’iniciava una nova etapa en vida política de la ciutat.

A la propera entrega d’aquesta secció relatarem els anys a l’alcaldia (1979-1999) i les seves activitats fins a la seva mort el 2009.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, Edicions Riutort, Sabadell, 1989.
DOMENECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer van deixar de ser seu. Moviment obrer, societat i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Publicacions Abadia de Montserrat, 2002.
FORASTER GIRAVENT, Manuel. Antoni Farrés i Sabater, tal i com l’hem conegut. Amics del Toni, Sabadell, 2012.
SERRANO, Jordi i DOMÈNECH, Xavier. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial, Barcelona, 2015.
VINADER, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès editors, Lleida, 2012.
DD.AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.

Foto portada: presa de possessió de l’alcalde a l’abril de 1979. Arxiu Farrés.