Ja tenim oficina de turisme. Uns la veien necessària, potser perquè Sabadell era de les poques ciutats catalanes que no en tenien. Altres pensen que és “la paradeta d’en Lluís” (Matas, s’entén), que ha de mostrar que fa alguna cosa amb el sou que cobra. La majoria se’n riuen d’una iniciativa que pot oferir ben poc a un visitant que recali a Sabadell per assumptes de negocis, esportius o de qualsevol altra mena. Museus? Rutes? Patrimoni modernista? Xemeneies? Potser ara molts s’adonen de tot el que hem anat perdent pel camí. Els recordo la llista o ja se la saben? Alguns afirmen que es tracta d’un atemptat contra el patrimoni, no l’oficina de turisme, sinó el lloc on l’han posada, ja que la Casa Duran és un Bé Cultural d’Interès Nacional i el reglament d’ús no permet la instal·lació d’oficines. Ignorància? Menyspreu? De fet, s’hi van presentar al·legacions, moltes altres complementàries, fins que la denúncia va arribar al departament de Patrimoni de la Generalitat. Mai no hi va haver cap resposta.

A mi, fins i tot em fa vergonya ensenyar certes coses a aquests ciutadans que es perden per Sabadell i que, molt probablement, han anat a parar aquí per què l’allotjament era més econòmic. Els porto a veure el tros de muralla que es troba al davant de l’església de la Puríssima? Els murals d’en Tintín? La Torre d’en Feu? Les masies de Can Llonch o de Ca n’Oriac? L’oficina de turisme ho és només del centre? Els porto a Can Puiggener o a Torre Romeu? O directament em trec el mort de sobre i els indico on es troba l’oficina de turisme? És el que he pensat des del principi. Fins i tot, he intentat accedir a la seva pàgina web i…, no n’hi ha.

De veritat que ho intento, perquè estimo la meva ciutat com el que més. Així que estrenyo el meu cervell amb l’objectiu de trobar alguna cosa que pugui copsar l’atenció d’aquest hipotètic visitant. A Booking faig veure que demano un hotel a Sabadell i em surten diversos llocs d’interès: la Sagrada Família, el Parc Güell, Montjuïc, la platja de Montgat, Montserrat, el Circuit de Catalunya, Fira Barcelona… Només un espai a Sabadell, el centre comercial Gran Via 2. Em fa pena, però no defalleixo. A la pàgina de l’Ajuntament de Sabadell encara parla d’una oficina que es troba a la Plaça Sant Roc número 14, la de Projecció de la Ciutat i Turisme. Cap menció a l’oberta per la Festa Major. No vull caure en el parany de la negativitat, i molt menys en la idea que tot és un muntatge propagandístic. Però les rutes anunciades ho són per lliure. Fins i tot un diumenge, no n’hi ha. I dos museus una mica atrotinats…

Les casualitats ens omplen la vida i ens obren els ulls. Aquesta setmana, passejant per l’Eix Macià, trobo una parella de belgues (de Bèlgica, és clar), que han anat a parar a Sabadell perquè la cadena d’hotels els ha portat fins a la nostra ciutat en trobar-se plens els de Barcelona. Em pregunten en francès què poden fer a Sabadell. Han tingut sort, perquè la llengua no és el problema. Els parlo de xemeneies, de rutes modernistes, de rodal. No els interessa. Volen saber quin és el nostre símbol, un referent. La Torre de l’Aigua? Els parlo de la importància de l’esport a la nostra ciutat, de la natació, de la Pista Coberta d’Atletisme. Res d’això no es pot visitar. Un passeig pel riu? No, no. Ho intento, Lluís. Estic cansat; miro la llista de les activitats d’aquell dia a Sabadell. No hi ha concerts, ni cap obra de teatre, que, és evident, no entendrien. Festes de barri? No, aquestes són exclusives dels veïns. Sakura? No, no és el dia. Festa Holi? Tampoc. Medievàlia? No, no. Intento retenir-los a Sabadell amb la gastronomia. Miro alguns restaurants. Això els interessa. Sembla que ho he aconseguit. De sobte, un d’ells em parla de la Masia Freixa a Terrassa. Li dic que sí, que val la pena, però que a Sabadell tenim l’edifici del Mercat Central, i el de l’antiga Caixa de Sabadell, abans Escola d’Arts i Oficis. Anem caminant i els mostro el nostre centre, via Ronda Zamenhof. Abans, els ànecs del Parc Catalunya. Cal fer-hi una parada. Passem per l’església dels Escolapis. Modernista, però no com ells pensaven.

Finalment, anem a parar a l’oficina de turisme. Està buida. No hi entro perquè vull deixar-los tranquils. No vull ficar-me entremig de les seves deliberacions. Ja ho he fet massa. Surten contents. Els han agradat les explicacions de les persones que allà hi treballen! Jo també estic content. Sembla que per fi han sabut vendre’ls el producte i han aconseguit donar-los una bona imatge de Sabadell. Em sento frustrat perquè, malgrat estimar-me la meva ciutat, potser no he trobat la línia turística. M’ho faré mirar.

Ja tenen programats els quatre dies que estaran a Sabadell. Un dia a Montserrat, amb la seva pujada amb el telefèric. Un altre a Barcelona per veure el Parc Güell, la Sagrada Família, la Pedrera i altres monuments modernistes. Veuran també alguna exposició immersiva d’aquestes que estan tan de moda. A la tarda, concert al Palau de la Música. El tercer dia, Tarragona, ciutat patrimoni de la humanitat amb unes restes arqueològiques impressionants a una hora de Sabadell. Penso en la nostra muralla de la Via Massagué. Sort que no la van veure. Últim dia, Girona. Passejar i passejar. Val la pena.

Quan m’expliquen tot allò que volen fer em sento fatal, però no tinc més remei que donar-los el vistiplau. Lluitar per què Sabadell tingui algun interès turístic? Ho continuaré fent, és clar. En acomiadar-nos, un d’ells em diu: “Com que encara ens quedarà mig dia, anirem a veure la Masia Freixa a Terrassa i dinarem en un restaurant del Parc de Sant Jordi que he llegit que està molt bé. I a Sabadell? No veuran res més?”, els pregunto. “Ens han agradat les seves explicacions de la Torre de l’Aigua i les seves vistes espectaculars de la ciutat que sembla que s’hi poden observar. Des d’allà podrem contemplar les xemeneies que tant li agraden a vostè. Quin horari té?” Està tancada, els responc.

Ja tenim oficina de turisme i la Gran Via pacificada.

Visit Sabadell.

L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de cada article; iSabadell només la reprodueix.

Foto portada: la nova oficina de turisme, al juliol. Autor: A.Pardina.