Fa unes setmanes vaig visitar per primera vegada la ciutat d’Osca. Fred, molt de fred, un fred diferent del sabadellenc, que és més humit i que s’introdueix de manera insistent a totes les parts del cos. Allà n’era més sec, més, com ho diria, més tallant, obligant a portar guants, bufanda i gorra. Tot plegat, una experiència meteorològica interessant, encara que aquest no era l’objectiu essencial. Osca és una ciutat petita, plena d’esglésies de tota mena, on domina el barroc, el maó mudèjar característic d’Aragó, amb carrerons estrets, amb habitatges antics, també de modernistes. En definitiva, una visita obligada a aquestes terres aragoneses que no ens deixarà mai indiferents.

Malgrat la incessant vista cap als edificis que conforma el seu urbanisme, el descobriment més inesperat va ser la visita al Museo Pedagógico de Aragón, un museu que, com diu a la seva web, “no es una colección de objetos curiosos, raros o inusuales. Es, fundamentalmente, un discurso”. També, “un centro de investigación, un centro de documentación, un museo laboratorio, un espacio para la reflexión, la investigación y el estudio, que será referente obligado para quien pretenda interpretar las claves del proceso de construcción de la institución escolar y conocer la historia de la escuela y de la educación en Aragón”.  Tot i que és recomanable desplaçar-se a Osca per poder observar in situ materials de tot tipus, fotografies, llibres, llibretes, taules i cadires i explicacions diverses, disposen d’una visita virtual d’allò més ben elaborada en un recorregut que abasta tot el segle XX. A l’exposició permanent s’hi poden veure unes dues mil peces de les vint mil que componen la col·lecció. A més, el visitant podrà trobar la reproducció de quatre aules de diferents períodes històrics. Si bé són precisament els elements tangibles els que criden l’atenció des del primer moment, no és gens menyspreable la historiografia representada en panells explicatius i on es pot veure l’evolució de l’ensenyament en les diverses èpoques.

Mentre passejava per aquelles sales plenes de vida, recordava l’article que vaig escriure el desembre de 2023, L’escola: una eina indispensable per a la recuperació de la nostra història i on demanava, gairebé suplicava, que la regidoria d’Educació tingués en compte les demandes de professors i professores que volien que se salvés documentació feta per professorat i alumnat anterior a l’existència d’eines d’emmagatzematge digital o virtual. En el meu article explicava que diverses institucions, locals, provincials o autonòmiques d’altres indrets d’Espanya, tenien cura de la seva història mitjançant la salvaguarda de materials escolars. En el cas del Museo Pedagógico de Aragón, es tractaria més de material no fungible i de mostrar una part de la seva història. En el de Sabadell, en aquell moment, demanava una implicació de les autoritats locals, també d’alguna entitat cultural o de recerca, fins i tot del Museu d’Història, en el sentit que he exposat anteriorment. Algun docent al qual li he explicat el que vaig veure a Osca, em va dir que l’edifici de Correus de la Via Massagué podria ser un bon lloc per instal·lar el futur museu pedagògic de Sabadell. Vaig somriure. No era conscient de com van les coses a la nostra ciutat. Jo l’admirava per la seva fe, també per la seva ingenuïtat; la realitat n’era una altra. Sense voluntat no hi ha res a fer.

La frustració ha estat tant enorme com esperada. Em sap greu perquè hi ha qui veu crispació en una mera petició que, a més té a veure amb la cultura. Per a aquestes persones, el sol fet de sortir-se’n de la línia establerta, ja és un símptoma de violència o d’amenaça. Allà ells, jo continuaré amb la meva tasca de denúncia, de propostes que crec que són serioses, malgrat el silenci de tothom.

I em dol i molt, aquesta dèria obstruccionista a les propostes que suggereixen mirar enrere, com si Sabadell hagués nascut del no-res, com si la nostra ciutat caminés des de l’obscurantisme i res no fos el fruit de la feina d’altres millers de sabadellencs i sabadellenques que queden oblidats en la història o en les ments. Amb una mica de sort, podem trobar-los en la placa d’algun carrer o plaça, morint una mica més cada dia. No deixo de sorprendre’m de la manca d’empatia i sensibilitat cap a uns elements cabdals en la formació dels nostres conciutadans. Que un Museu d’Història (i altres organismes o entitats) rebutgin, ignorin i menyspreïn uns documents (llibretes, textos, dibuixos, recull de produccions escrites…) que ens poden dir molt de les vivències dels nostres avantpassats, demostra fins a quin punt Sabadell es troba en un estancament irreversible; que a una ciutat com la nostra no hi hagi ningú que hagi fet un estudi sobre l’educació, així, en general, amb noms i cognoms de mestres, de materials elaborats, de les problemàtiques existents a cada moment, de la construcció de les diferents escoles, de professorat represaliat durant o després de la Guerra Civil, per exemple, mostra, d’una manera molt dolorosa, un present i un futur molt decebedor. Algú ha fet una compilació d’obres de teatre que es van fer a les escoles de la nostra ciutat durant el segle XX? I ja no parlo de tots els estris que han anat a les escombraries i que van significar una revolució per a molts mestres (retroprojectors, màquines de diapositives, impremtes de gelatina, màquines d’escriure, ciclostil…).

Que des de la regidoria d’Educació, ningú no hagi agafat la proposta que vaig fer el 2023 també diu molt cap a on anem. Sembla que només interessa el present, un present amanit amb grans dosis de propaganda. Han aconseguit que no ens importi gens el passat, que els morts, morts estan i que tot sigui mirat amb la lupa economicista, que propostes de caràcter més humanístic siguin rebutjades “per falta de pressupost”, mentre observem al nostre voltant unes despeses desorbitades en qüestions molt i molt superficials.  

Els objectius del Museo Pedagógico de Aragón són “salvaguardar, estudiar, mostrar y difundir todas aquellas expresiones pedagógicas y lingüísticas, que pongan de manifiesto la variedad y riqueza del patrimonio educativo de Aragón, posibilitando así su catalogación, sistematización y custodia. Ninguna institución refleja con mayor fidelidad que la escuela los valores de la sociedad de cada época, aquello que en cada momento se ha considerado valioso. Analizar la escuela es, en realidad, analizar la sociedad. La escuela es una experiencia compartida y cuando nos acercamos a ella, tenemos la convicción de encontrarnos en un territorio conocido y ya transitado; frecuentemente, los objetos, las piezas, los textos, los materiales forman –para bien y para mal- parte de nuestras vidas”.

A Sabadell, quina pena, els objectius en són uns altres.

L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.