Una mirada històrica i humana a les dones que, des del silenci, van sostenir la ciutat

Hi ha ciutats que s’han bastit a cops de martell i formigó, i d’altres —com Sabadell— que s’han bastit també amb la perseverança callada d’unes mans que mai no van aparèixer a les fotografies oficials. Aquestes mans van ser, moltes vegades, de dona. Més concretament, de vídua. Dones que van perdre marits en la guerra, a la fàbrica, al llit d’un hospital; dones que van vestir de negre durant dècades i que, mentre l’Estat dibuixava una imatge estàtica i obedient del seu rol social, elles sostenien cases, fills, tallers i carrers amb una determinació fèrria.

Aquest article és un intent de posar paraules a aquella generació de dones oblidades que, des de la postguerra fins als nostres dies, han sostingut Sabadell des del silenci. És també una mirada a la memòria col·lectiva i a com, sense voler-ho ni buscar-ho, el dol les va convertir en fonaments invisibles d’una ciutat viva.

1. Els anys 50: vídues de guerra i d’injustícia

Quan el silenci era la norma i la por una presència quotidiana, moltes dones van començar a fer-se càrrec d’unes vides que se’ls escapaven entre les mans. La postguerra a Sabadell, com a tants llocs de Catalunya, fou una època de misèria, racionament i pèrdua. Molts homes havien mort al front republicà o a mans del règim, i les seves parelles quedaven marcades per un doble estigma: la pèrdua i la sospita.

Aquestes vídues no només van afrontar la manca de recursos, sinó també la vigilància política i social. Ser vídua d’un republicà significava, sovint, no tenir accés a ajuts, a feines dignes, ni tan sols a una mínima compassió per part de les autoritats. Les històries orals recollides per entitats com Memòria en Xarxa o arxius municipals ho relaten amb cruesa: vídues joves amb tres o quatre criatures, cosint fins a altes hores, venent al mercat negre, treballant en el tèxtil per sous irrisoris, tot mentre mantenien la dignitat intacta.

Moltes d’elles vivien en barris com Can Puiggener, Torre-romeu o Campoamor, zones on l’autoconstrucció i la solidaritat veïnal esdevenien l’únic refugi. Sense marits, i amb l’Església i l’Estat relegant-les a un paper passiu, aquestes dones van crear xarxes informals de suport: compartir menjar, cuidar criatures d’altres, ajudar-se en les mudances, en els dols, en les alegries petites.

La ciutat creixia, sí, però no pas gràcies als plànols dels arquitectes, sinó als plats que aquestes dones posaven a taula cada dia, amb enginy, perseverança i una mena de valentia que mai ningú no els va reconèixer públicament.

2. Les vídues del tèxtil: dones a les màquines, dones a la trinxera

Amb l’entrada als anys 60, Sabadell vivia una transformació marcada per la industrialització intensa. El sector tèxtil, malgrat les crisis intermitents, seguia sent el pal de paller econòmic de la ciutat. Però, rere el soroll dels telers i la producció incessant, hi havia una realitat sovint ignorada: les conseqüències humanes del treball fabril.

Els accidents laborals eren habituals. Màquines mal mantingudes, horaris inacabables i poca formació en seguretat feien que alguns treballadors no tornessin mai més a casa. I moltes vegades, qui els esperava al llindar era una dona —una esposa— que, de sobte, havia d’afrontar una vida sencera en solitari. Les vídues del tèxtil van créixer com a figura social en aquells anys. No eren figures heroiques, ni tan sols visibles, però eren centrals.

Aquestes dones no només havien de bregar amb el dol: havien d’entrar als mateixos espais de feina que els havien pres els seus marits. Van passar de cosidores a encarregades, de fer la bugada industrial a gestionar petits tallers. Algunes, amb esforços extraordinaris, van obrir negocis familiars que encara avui perduren en certs barris. D’altres van mantenir-se en l’economia submergida, fent feines a domicili, creant una xarxa informal de producció que sostenia moltes empreses des de la invisibilitat.

Aquest canvi de rol no era fàcil. El Sabadell d’aquells anys era encara profundament patriarcal. L’administració no contemplava la possibilitat que una dona sola pogués ser cap de família. I, tanmateix, elles ho eren. Amb cada sou que entrava a casa, amb cada fill que tiraven endavant, amb cada comunitat que no deixaven caure.

Una dada rellevant: entre els anys 1965 i 1975, el nombre de dones vídues inscrites com a contribuents a títol personal a Sabadell gairebé es va doblar. Era un reflex d’un canvi estructural que ningú no volia veure: les vídues deixaven de ser ombres tristes per passar a ser eixos de sosteniment. No demanaven reconeixement, però sense elles, els engranatges familiars i industrials s’haurien aturat.

Mentrestant, l’esperança arribava amb l’escola: moltes d’aquestes dones prioritzaven que els seus fills estudiessin, com una forma de trencar la cadena del dolor i de la precarietat. Amb sacrificis immensos, van aconseguir que molts nens i nenes de la classe obrera accedissin als estudis secundaris i, més endavant, a les primeres promocions universitàries locals.

I tot això ho feien mentre duien un dol que durava dècades, sovint en silenci. Un dol no només per un marit perdut, sinó per una vida que mai no seria com havien somiat.

3. Els anys 80 i 90: del silenci al reconeixement incipient

L’arribada de la democràcia va portar aire fresc a molts àmbits de la societat sabadellenca, però els canvis no van ser immediats per a les vídues. A la vida quotidiana, els seus rols seguien marcats per la discreció. No obstant això, en aquells anys, es van començar a gestar transformacions importants. El moviment feminista prenia força a Catalunya i, amb ell, també es posava sobre la taula el debat sobre la feina no remunerada, la cura i el dol com a estructures invisibles de la societat.

A Sabadell, algunes entitats de barri i agrupacions de dones van començar a organitzar trobades on moltes d’aquestes vídues, ara ja àvies o dones madures, compartien les seves històries. Per primer cop, en públic, algunes d’elles pronunciaven paraules com “supervivència”, “solitud” o “orgull”. Aquelles que havien callat tant —per por, per vergonya, per inèrcia— començaven a parlar.

Era també una dècada de grans transformacions urbanes. Es començaven a rehabilitar espais industrials, a construir equipaments públics als barris, a dignificar zones que fins llavors havien estat abandonades. En molts d’aquests processos, les associacions veïnals liderades per dones, moltes d’elles vídues, van jugar un paper clau. Sabien com mobilitzar, com escoltar, com resistir. Sabien, sobretot, com teixir comunitat.

També es va fer evident que el dol, quan s’allarga i es viu en solitud, pot tenir efectes profunds sobre la salut emocional i física. Als anys noranta, començaven a aparèixer serveis d’atenció psicològica i espais d’acompanyament emocional que, en molts casos, esdevenien refugis per a aquestes dones. En una ciutat cada cop més diversa, les vídues dels anys cinquanta i seixanta es convertien en les iaies que tenien cura dels nets, que mantenien vius els costums, que asseguraven la transmissió d’una memòria silenciosa però poderosa.

És també en aquests anys que, de manera gairebé imperceptible, però real, es comença a consolidar una cultura de l’acompanyament en el dol. A Sabadell, aquest gest d’estar al costat de qui ha perdut —amb discreció, però amb presència— es converteix en part de la manera de ser d’un poble. Serveis com els que oferien algunes empreses històriques locals, que coneixien les famílies pel nom, que entenien la importància de cada comiat, reflectien aquesta forma de ser: arrelada, sensible, compromesa.

4. El segle XXI: el llegat invisible i la ciutat que es reconstrueix

Entrat el segle XXI, Sabadell ha canviat molt. Ja no és aquella ciutat fabril d’ombres de sutge i telers. La diversificació econòmica, la immigració i la modernització han redibuixat el seu perfil, però sota aquest paisatge renovat, hi batega encara una memòria col·lectiva que no s’ha esborrat: la de les dones que, des del dol, van reconstruir vida i ciutat.

Avui, moltes d’aquelles vídues ja no hi són. Les que sobreviuen tenen més de vuitanta anys, i les seves històries, si no es recullen, corren el risc de perdre’s. Però la seva empremta es manté viva en les generacions posteriors. Són filles que recorden la mare aixecant-se a les sis del matí cada dia per anar a la fàbrica i preparar l’esmorzar dels nens. Són nets que encara conserven els àlbums de fotos amb la figura omnipresent d’una dona forta, de dol rigorós, amb la mirada clara i l’orgull intacte.

També són presents en els valors que Sabadell ha anat consolidant: la cultura de l’esforç, la importància de la xarxa familiar, la solidaritat veïnal. En un món que sovint gira al voltant de la productivitat i la novetat, aquesta ciutat manté, encara avui, un batec profundament humà. I això, en part, és gràcies a elles.

La memòria del dol —ben transmesa— no és mai estèril. Té un poder transformador. El dol viscut amb amor, amb coratge, com el d’aquestes dones, pot convertir-se en fonament de futur. Pot ser una llavor per a una ciutat més compassiva, més atenta, més justa.

5. El dol com a fil conductor: 75 anys al costat de la vida

En aquest context de memòria i reconstrucció, el dol no és només absència: és també possibilitat. I és aquí on el paper de serveis com Torra, Serveis Funeraris, esdevé gairebé testimonial. No perquè s’hagi buscat protagonisme, sinó perquè —com aquestes dones— ha estat present amb discreció i constància durant set dècades. Present als comiats, als silencis, als rituals que marquen el pas del temps i la transformació de la pèrdua en record.

Amb una mirada arrelada a Sabadell i al seu entorn, i amb un compromís íntim amb les famílies, Torra ha estat —i continua sent— un dels fils invisibles que uneixen generacions. Coneixedors de cada barri, de cada història, han estat testimonis d’una ciutat que plora, que estima, que acomiada i que recorda.

No es tracta només d’oferir serveis, sinó de saber llegir els gestos petits, d’acompanyar sense fer soroll, de ser-hi quan cal. Aquesta actitud, que comparteix profundament amb l’esperit d’aquelles vídues de postguerra, és avui una forma de resistència amable, un record viu que la vida continua, però no ho fa sola.

Epíleg

Aquest article és un homenatge necessari a una generació de dones que van construir Sabadell des del dol. Una generació que, sense discursos, sense reconeixements, va sostenir la ciutat amb les mans obertes i el cor ferit. Quan mirem enrere, no podem oblidar-les. Quan mirem endavant, el seu llegat ens ha d’inspirar. Perquè el dol no és el final: pot ser també un punt de partida.