Fa setmanes que el Nadal inunda els aparadors de les botigues. De fet, des de fa uns anys els panellets s’arrepleguen al costat del torrons i de les garlandes típiques de l’època. L’afany consumista és tan necessari que les administracions, amb l’ajut incondicional dels comerciants, no dubten en allargar els dies de compra com si els anés la vida en tot això. Personalment dubto de l’eficàcia d’aquestes mesures, doncs els consumidors miren preferentment la butxaca i aquesta no és gaire plena. La primera paranoia és veure una mobilització sense precedents els dies 28 i 29 de novembre en favor del Banc d’Aliments, juntament amb el nou concepte anomenat Black Friday, una altra de les modes americanes que ens volen imposar. Mentre uns compren, a poder ser de manera compulsiva, d’altres només pensen a poder menjar cada dia. Qui guanyarà?

No obstant això, el tret de sortida de les festes nadalenques les donen, entre d’altres, dos clàssics. D’una banda, l’anunci de la Loteria Nacional i d’altra el de Freixenet. Del primer i des de la desaparició del calb de la sort, se’n fan tota mena de paròdies, especialment l’any passat. La cara de por de Montserrat Caballé no l’oblidarem mai. Aquest any, i aprofitant la cara més amarga de la crisi, els publicistes han anat al barri madrileny de Moratalaz i han preferit fer-nos callar amb una captivadora escena d’alegria i de tristesa. L’anunci està molt ben fet, al meu entendre, però com que no plou mai a gust de tothom, ja han sortit també desenes de paròdies i crítiques.

Pel que fa al vídeo de la conegudíssima marca de cava, val a dir que la barreja de les bombolles daurades amb David Bisbal i l’actriu Maria Valverde, ha estat encertat. El cantant d’Almeria ha volgut afegir la seva felicitació als 100 anys de l’empresa catalana amb un tema inèdit cantat en anglès, anomenat Closer Tonight, que recorda la música dels anys 30 del segle passat.

La paranoia en aquest cas ve de la mà de la diputada d’Unió Democràtica, Elena Ribera, que ha volgut interpretar que el brindis i les paraules finals dels dos artistes suposen un atac ben clar al procés engegat per una part de la societat catalana i ha incitat als dos milions de votants favorables a la independència a fer un boicot a l’empresa catalana. Alguns psicòlegs anirien més enllà i dirien que això demostra una enveja per no poder ser mai entre les bombolles joves i estilitzades, ballant i saltant com una d’elles, però això no ho puc demostrar.

Si ve es va penedir poc després, el cert és que l’Elena Ribera ha dit allò que pensava i és ferma defensora del boicot a Freixenet. N’estic convençut que cap ampolla de cava d’aquesta marca entrarà a casa seva aquest Nadal. I això comporta una manca de sensibilitat democràtica impressionant, barrejada amb odi i rancúnia. De fet no sabem del cert si la famosa frase “Pels pròxims 100 anys junts” fa referència a la política o a la relació de l’empresa amb els clients, tot i les tesis unionistes del seu president.

Aquesta pertorbació malaltissa on es veuen fantasmes per tot arreu forma part del decàleg independentista des de fa uns dos anys. Les xarxes socials els veien disfressats de tancs entrant per les fronteres de Catalunya i de skins amenaçant els votants el 9N. L’Elena Ribera ha contribuït amb el seu Twitter a afegir més llenya al foc i a impedir la discrepància que és la que ens fa lliures. No és un cas aïllat; el recorregut iniciat per uns quants té uns objectius clars: maltractar el dissident imposant el pensament únic i no deixar expressar les seves idees a aquells que pensen diferent. El disbarat fa que els mitjans considerin, per exemple, els díscols del PSC com a “catalanistes” i no “independentistes”, caient, ells també en el parany de la vergonya. Què passa? Que aquells que no són independentistes ja són directament titllats d’espanyolistes versus traïdors? Jo no vaig més enllà. I no compraré o deixaré de comprar cava de la marca Freixenet per una frase que és interpretada de manera manipuladora. Més aviat em fixaré en el preu. En canvi, la diputada catalana podrà, sense dubte, comprar una ampolla de champagne Moët Chandon i brindar amb la seva col·lega Mercè Pigem, suposant que encara tingui alguns diners a Catalunya. En qualsevol cas sempre ho poden fer a Andorra, pàtria estimada de molts catalans amb la boca petita.

Les paranoies ens envaeixen. La poca vergonya també. Són temps de radicalismes, males maneres i intencionalitats manipuladores evidents. Cal estar atent a qualsevol engany o temptativa de ficar-nos a la teranyina que alguns volen. Sort que sempre trobem persones i declaracions benintencionades i sense ensurts. Igualment les bestieses d’alguns són trobades i immediatament denunciades. L’Elena Ribera és un exemple de disculpa per la pressió de la gent. Jo no l’hi accepto. Sigui valenta i faci’s una foto brindant amb cava Freixenet. S’atreveix?