ARTICLE D’OPINIÓ
Segons el que veiem penjat en alguns fanals, Sabadell s’ha convertit en un no res en una ciutat idíl·lica on viure-hi. El país de les meravelles, on va anar a parar la nostra Alícia és una menudesa comparada amb la fantàstica societat instal·lada en el cor del Vallès i on totes i tots passegem alegrement i sense problemes pels seus carrers.
L’optimisme es capta només sortir dels nostres habitatges i fins i tot els que arriben a la nostra ciutat es veuen coberts per un halo de felicitat absoluta de la qual ja no poden sortir i el somriure apareix en els seus llavis com per art de màgia. Tots se saluden, es donen la mà, s’ajuden i obren els seus cors a propis i estranys. No existeix el pessimisme a Sabadell. L’atur és insignificant i la llibertat absoluta. Ningú, absolutament ningú és infeliç i els innombrables parcs repartits per tota la ciutat fan les delícies de nens, joves i ancians.
L’hospitalitat és tan rellevant que tothom té habitatge propi i si per casualitat algú es queda al carrer, milers de persones ofereixen les seves perquè l’optimisme segueixi viu. Per descomptat, no es produeixen desnonaments. És més, la paraula ha estat esborrada de tots els estaments oficials perquè ja gairebé ningú no la coneix. A més, els habitatges construïts en aquells barris fantasmes creats a partir de la brutal especulació, han estat oferts sense cap càrrec a famílies senceres perquè, com dic, segueixin gaudint de l’optimisme generalitzat que es viu a Sabadell.
Tota aquesta amalgama d’actituds ha portat implícit un nou valor encunyat fa uns mesos: l’austeritat. Si per alguna cosa és coneguda la ciutat de Sabadell en tota Espanya és per tenir uns pressupostos ajustats i on els ciutadans no noten per res les retallades que es produeixen en altres ciutats. Aquí s’ha sabut conjugar ingressos i despeses i els impostos són justos, com en cap altre lloc. No hi ha hagut balafiament ni malbaratament en cap àmbit ciutadà i tot moviment econòmic ha estat fet amb absoluta transparència. De fet, un altre dels motius pels quals Sabadell surt en primer lloc és per la seva claredat en actuacions de cara al ciutadà, molt lluny, molt lluny, de l’enterboliment d’altres ajuntaments que actuen amb barra i desvergonyiment contra els interessos dels individus als quals representen. Cal destacar la importància dels Consells de Districte, veritables àmbits de representació, on tots els seus membres, triats amb absoluta transparència i aplicant els més alts valors democràtics, actuen sense interessos partidistes i amb una ètica indescriptible.
Amb tota aquesta realitat absoluta, és evident que la llibertat és un dels valors amb un pes més gran dins la societat sabadellenca. Totes les opcions són minuciosament escoltades i tingudes en compte i els ciutadans poden estar completament segurs que mai patiran represàlies per tenir idees diferents a les oficials; això és cosa d’altres èpoques i solament s’utilitza en ciutats on l’alcalde i els seus regidors tenen un perfil molt baix. Per això, viure a Sabadell és seguretat de ser escoltat, amb calma i serenitat, sense desassossec. L’administració s’encarrega, i ràpidament, de solucionar qualsevol problema que aparegui, perquè el pessimisme que pot manifestar-se momentàniament, es dissipi per complet i s’instal•li de nou el càndid optimisme que ens porta a la felicitat absoluta.
I no hi ha felicitat sense amor. L’amor, la tendresa i la sensibilitat estan tan a prop dels sabadellencs que, quan veiem a algú pel carrer, el nostre cor s’encongeix, comencem a tremolar i una esgarrifança ens recorre tot el cos. Això és amor i l’amor domina inexorablement tots els racons del nostre terme municipal. És molt difícil escapar a l’amor i tot el que entra surt enfortit en els seus valors. L’amor ho inunda tot: parcs, carrers, estadis, cinemes, escoles. Les avingudes de Sabadell, els seus carrers lliures de contaminació i de brutícia, desborden amor per tots els racons i caiem rendits als seus peus.
Fa uns dies em vaig assabentar d’una campanya contra aquests valors que inunden la nostra ciutat i la posen en els primers llocs del món en positiu, és clar. Jugaven amb la paraula voltor, “buitre” en castellà. Em va semblar absurd, perquè el voltor és un au carronyera que s’ho menja tot, que no té escrúpols a destrossar el que i qui sigui per tal d’aconseguir els seus objectius. I no entenc molt bé el símil.
Sabadell avança en l’amor, en la solidaritat i en la llibertat i això no quadra massa bé amb el voltor. El voltor no pensa mai en els altres; és egoista, avar, i, encara que aparentment sembla que somrigui, el cert és que està analitzant la situació per clavar-te-la quan menys t’ho esperes. No conec ningú a la ciutat capaç de fer això. Que no se n’adonen els impulsors d’aquesta acció que seria molt i molt difícil trobar algun personatge semblant al voltor dins els àmbits municipals? Segur que n’hi ha algú? A Sabadell hi ha més gavines, que sobrevolen el Parc Catalunya i estenen els seus vols cap al centre de la ciutat. Solen arribar fins a l’abocador de Coll Cardús a menjar el que uns altres llencen, però no tenen l’aspecte desagradable dels voltors, tot i que últimament han deixat de menjar peix per menjar el pinso que els ofereix la mà de l’amo. Penso que, fins i tot, la paraula voltor hauria de desaparèixer del vocabulari sabadellenc, perquè mai ningú no l’utilitzarà. El més lògic seria aplicar la llibertat de la qual es gaudeix per proposar-ho en el Consell de Districte. M’ho penso.
