-
Salut suplementarà el pressupost del CAP La Serra de Sabadell, entre els més necessitats del país.
-
Malgrat la duresa del barri, l’equip mèdic està entre els més destacats del Vallès.
El dia que el conseller de Salut, Toni Comín, va fer públic que el Centre d’Atenció Primària La Serra, al barri de Torre-romeu, era el segon amb més necessitats socials de Catalunya, a cap de la vintena dels seus treballadors els va sorprendre. La duresa social i econòmica en la que viuen bona part dels residents a la zona és ben coneguda per un equip mèdic experimentat que, malgrat el context, està entre els millors valorats de l’atenció primària vallesana.
“Al CAP La Serra plores dues vegades: una quan et diuen que has de venir a treballar. I una segona el dia que has de marxar”, assegura el doctor de família Miquel Campo, l’últim en arribar al Centre d’Atenció Primària La Serra de Torre-romeu, fa un parell d’anys. “Quan vens a treballar aquí, ja no vols marxar”, diu la infermera de pediatria Vicky Valls, que porta quatre anys a l’ambulatori. El doctor Campo manté que després de passar per diversos equipaments, tot i així durant els seus primers mesos a Torre-romeu cada dia passava algun fet sorprenent. “Al final, amb el temps, acabes normalitzant situacions que no ho són, molt dures a nivell econòmic o social”, manté.
El CAP La Serra atén unes 9.000 persones, la majoria residents al districte 7 de Sabadell, crescut sobretot en base a dues onades migratòries: la primera i principal a mitjans del segle passat amb treballadors de la resta d’Espanya. La segona durant la primera dècada d’aquest segle, amb treballadors estrangers, sobretot de l’Àfrica negra i el Magrib (aproximadament el 13 per cent del veïnat). Al barri s’hi combina també un percentatge indeterminat per l’administració de persones d’ètnia gitana (un estudi de pediatria mantenia fa uns anys que un de cada quatre pacients del CAP era d’aquesta ètnia). I un quart grup, més desconegut, de persones d’altres zones de Sabadell o el Vallès que es van mudar al barri en ple boom atrets pel preu més econòmic dels pisos de nova construcció. A grans trets, aquest darrer grup té un major nivell socioeconòmic i cultural.
Les 18 persones que treballen en aquest centre mèdic busquen formes per pal·liar el que anomenen “la duresa del barri” que a grans trets dóna sostre a persones de classe treballadora:
Ens trobem amb moltes dificultes. Alguns pacients, no pocs, no comprenen com s’han de prendre la medicació. A vegades enlloc d’una píndola cada vuit hores et trobes que el pacient se les pren totes tres de cop al matí. Hem de dibuixar la medicació, simplificar al màxim. Entendre com funciona un inhalador és molt complicat per alguns pacients”, diu Margarita Gibert, una de les infermeres.
La pediatra Carme Martí apunta que “moltes mares que venen soles al matí no saben l’idioma. Si tenen fills grans, que ja van a l’escola, els nens els fan d’intèrpret i així ens podem entendre”. El doctor Campo explica una anècdota en el mateix sentit:
Un dia em va venir una senyora. El primer que em va dir és ‘no hablo español’. Tampoc parlava català, anglès ni francès. Va agafar el mòbil, va fer una trucada i el va deixar sobre la taula amb els mans lliures. Parla en àrab amb algú i aquest em diu: ‘soy Mohamed. Está aquí mi señora’. Començo a fer-li la visita parlant amb el marit. La senyora m’ensenya unes fotos amb el mòbil amb unes taques al cos. Unes fotos molt dolentes i que no eren del dia. On ho té això? ‘En el culo y en las piernas’, em diu el marit. Li dic que això ho hauríem de veure i els pregunto que què volen fer: si el marit vol venir amb ella un dia o ella me les vol ensenyar ara. Finalment van decidir que la dona m’ensenyés les taques i vam poder fer la visita, amb el marit seguint-la a través del telèfon”.
“Mai deixo una recepta tal qual surt de l’ordinador. Sempre l’expliquem de la forma més senzilla possible”, afegeix la pediatra. Als problemes de comprensió, que no només existeixen amb els estrangers (“la formació cultural en general és molt baixa, llegir i escriure justet; bona part dels pacients no comprenen els que els diem”, manté l’equip) s’hi suma l’aïllament del barri. No és cap raresa que algú es pugui perdre si ha d’anar a recollir un medicament finançat a una farmàcia del centre de Sabadell i se’n torni sense ell, diu la pediatra. A més, la pobresa econòmica en la que viu part del barri marca l’alimentació i la salut en general.
Moltes famílies depenen dels serveis socials. Els aliments que reben són secs: pasta, arròs, llegums. Són nens que mengen molts hidrats de carboni. Alguns prenen macarrons per esmorzar, dinar, berenar i sopar. No hi ha manca calòrica ni afectació de pes i talla però sí una manca de qualitat alimentària. És molt difícil donar-li la volta”, assegura la infermera de pediatria Vicky Valls. La pediatra precisa que hi ha més malnutrició que desnutrició, sovint també en famílies amb “mals hàbits”: “hi ha nens que mengen molta bolleria, molts sucs comercials, molt sucre”.
Entre els adults, hi ha una major presència de malalties derivades del consum d’alcohol i tabac, i d’altres com la hipertensió i la diabetis. “Són malalties a més pitjor portades pel pacient”, diu Campo. Entre la discreció treuen el cap molts problemes de salut mental, en especial, ansietat (“també en infants”, recorda Martí) i la depressió.
Malgrat el context, els indicadors marquen que l’Equip d’Atenció Primària està entre els més destacats del Vallès. Els professionals se senten estimats pel barri, en la majoria dels casos treballen al mateix CAP des de fa anys i per exemple l’accés a la visita mèdica és el més ràpid de Sabadell. “En pediatria donem gairebé sempre hora pel mateix dia i pel metge de capçalera entre un i dos dies”, manté l’administrativa Marga Barcons. “Sempre hem volgut fer la feina ben feta i amb qualitat”, diu la doctora Maria Creu Celada, 28 anys al CAP. L’equip té reconeixement en control de la diabetis i la hipertensió. “Ens trobem pacients que ens expliquen la seva vida, gairebé com anar al psicòleg, però és que els coneixen de fa anys”, diu la directora del centre, Natividad Perallón. “Tinc infants de pares dels quals he estat la seva pediatra”, diu Martí, qui porta 24 anys al centre. “En un moment determinat, qui vivia a Torre-romeu es podia sentir diferent però sempre ha tingut l’equip mèdic al seu costat, i el barri hi confia i així és més fàcil treballar”, diu Campo.
Escepticisme
El conseller de Salut ha anunciat un suplement econòmic pels equips mèdics que treballin en entorns complexos, com és el cas. Els professionals són escèptics (“cal veure en que es tradueix”, diuen gairebé al uníson, però mantenen que els invertirien en els serveis al pacient que proposi l’equip mèdic.
Creo que exageran un poco en cuanto a la falta de cultura que hay en el barrio… Leeo la noticia y parece que esa gente viva en tribu y no es así. Los medicos del Cap La Serra deberían de preocuparse de hacer mejor su trabajo, que no dicen las veces que hacen mal su trabajo… Sobretodo los de pediatría.
AVISO A NAVEGANTES: visc i treballo a Torre-Romeu i… ni tanto ni tan calvo… hi ha gent analfabeta, SI, com a tots el barris de Catalunya, pero això es cura amb paciència i ma esquerra (“que de vegades brilla por su ausencia”). Un apunt, aquesta gent analfabeta NO es que no hagi volgut estudiar, es la generació que es va trencar la cornamenta traballant per poder tenir un estat de benestar (del que gaudim tots) i només per això, UN RESPECTE, si s’han d’explicar les coses dues vegades, s’expliquen sense possar-se medalles; som persones no números. D’altra banda inmigrants, SI, evidenment hi han, com a d’altres barris, alguns no saben castellà/català (molts d’altres si, “doy fe”). Espero que aquest article hagi fet més bé que mal…jo sempre he tingut la sensació de que amb Torre-Romeu ha sigut “cría fama y échate a dormir”.
Com a Pediatra de Torre romeu durant mes de 24 anys em sap molt greu que algunes persones del barri s’hagin sentit incòmodes o poc respectades llegint aquest article. Vull demanar disculpes perquè mai ha estat la meva intenció. Parlo en el meu nom, però se que aquest sentiment es comú a tots els meus companys del CAP La Serra.
Potser no em vaig saber explicar. Es clar que hi ha situacions difícils al barri, persones que no han pogut accedir a l’ensenyament o persones nouvingudes que no han tingut el temps o la possibilitat d’aprendre els idiomes que es parlen al barri. Que em vaig centrar en aquests aspectes perquè parlàvem de les necessitats del barri? Possiblement. Però se del cert que això no es pot generalitzar i així ho vaig fer constar a l’entrevista. Conec i admiro l’esforç que moltes famílies han fet i fan per tirar endavant en èpoques difícils, la convivència i la solidaritat del barri, i l’esforç de les famílies nouvingudes per integrar-se en una societat nova i diferent. No em vull posar medalles, treballo el millor que se i amb ganes, perquè estic a gust al barri i perquè així es com em sento digna de la meva professió.
I per finalitzar, tornant a un comentari meu que es recull a l’article, voldria completar-lo: “Jo ja em vaig fent gran. Darrerament em passa sovint que els pares dels nens acabats de néixer van ser pacients meus de petits. Saber que ara posen en mi la confiança de vetllar per la salut del que més estimen al món m’omple de felicitat i em fa sentir, encara més, part d’un barri al que estimo”
Carme Martí. Pediatra CAP La Serra
Carme no dubto de la teva professionalitat i passió que es veu pel que fas. Tampoc dubto de que tenim un CAP al barri amb un personal nou i de tota la vida del que no tinc cap queixa… pero no es pot negar, que algú que llegeix aquest article sense conèixer la realitat del barri s’ha fet una idea sesgada. Tot i que m’hagues agradat veure que també es mostra l’altra cara de la realitat entenc que es bo queixar-se i mostrar totes les deficiències per demanar les ajudes a qui calgui, pero fa “pupa” que algú llegeixi aquest article i ens possi un altre “sanbenito”… de fet, pensant… no us escapeu ni els nous vinguts, si penses en el títol del article: “Al CAP La Serra plores dues vegades: quan vens i quan marxes”… et preguntes perque ploreu quan us destinen aquí?… el que dic…”cría fama y échate a dormir”.
Tengo la suerte de conocer muy a fondo la mayoria de barrios de nuestra ciudad, Torre Romeu es mi barrio desde hace 45 años y no difiere en nada de Can Puiggener, La Plana Del Pintor, Can Deu, Merinals, Campo Amor, Cifuentes …… y un largo etcetera de barrios de nuestra ciudad o de otras ciudades de Catalunya.
Los habitantes mas antiguos de mi barrio estamos acostumbrados a que el resto de la ciudad nos vea como “gentes del extraradio” por nuestra posicion geográfica pero tambien nos vale como signo de identificacion y aprecio hacia nuestros convecinos y asi mismo con nuestro barrio.
La cultura de mi barrio no es mejor o peor que la de La Creu Alta o cualquier otro barrio de Sabadell, es la misma que tiene la poblacion del resto de España. Con la salvedad y el orgullo de que aqui siempre reinó la convivencia vecinal sin importar las Etnias que lo habitamos, y aqui seguimos los de siempre y como siempre muy felices de vivir en Torre Romeu y aunque no tengamos GPS nunca nos perdemos