Vuit mesos amb símptomes de Covid-19: “No tinc el virus actiu, però em continua afectant”

  • La sabadellenca Dolors Sánchez porta vuit mesos amb símptomes de coronavirus. Denuncien la manca de respostes de la sanitat pública. 
  • Fins a un terç dels pacients que han patit infecció de forma lleu per Covid-19 poden presentar símptomes persistents.

Si alguna cosa hem après de la primera onada de Covid-19 és que el virus afecta de forma diferent a cada persona. I hi ha un percentatge d’infectats que, tot i que ja no el tenen actiu a l’organisme, no deixen de patir símptomes relacionats amb la malaltia. Es tracta dels malalts amb Covid-19 persistent: persones que no han pogut tornar a fer la seva vida normal, que se senten desateses per l’administració i que no troben respostes per les seves preguntes.

Dolors Sánchez té 55 anys, viu a Sabadell i pateix Covid-19 persistent des de fa vuit mesos. Tot començava un dilluns 16 de març. Es trobava malament i els símptomes empitjoraven al llarg de la setmana. Després d’un cap de setmana de repòs, dilluns torna a la feina; però el virus l’ataca amb força. La diarrea i la tos s’agreugen, i comença a expectorar sang. Truca al CAP i al 061. Sense resposta; les línies estan col·lapsades. La seva parella se’n fa càrrec i finalment poden contactar amb la doctora Gemma Marcos, del CAP Centre, que li demana una radiografia.

Aparentment, tot està bé. És l’inici de la primera onada, el virus és desconegut i no se li fa la PCR. Uns dies més tard, una segona radiografia ja mostra complicacions en el pulmó dret. L’antibiòtic no fa efecte: és el moment d’anar a urgències. Dolors Sánchez ingressa a l’hospital Parc Taulí l’1 d’abril.

“Recordo amb molta tristesa el fet que la meva família estava lluny i que deixava fora la meva parella. No sabia què passaria amb mi. Tot havia anat de dos dies en dos dies, empitjorant. Vaig entrar al Taulí i em van dir que tenia coronavirus. Em van ingressar”, relata.

Va estar ingressada cinc dies. Havia desenvolupat una pneumònia bilateral, arran del virus. El 5 d’abril el metge li ofereix l’alta. Li diu que continuï amb el tractament, però des de casa. “Veia que hi havia moltes deficiències. Necessitaven llits i material perquè no hi havia”, explica. Recorda que, en un moment, li van dir que li havien de subministrar oxigen per contrarestar els ofecs. I no va arribar mai. També assegura que perdia pes a marxes forçades. El virus va afectar de forma agressiva el seu aparell digestiu. Havia de prendre uns batuts de proteïna que substituïssin l’aliment que no podia processar, però només en van arribar dos. Sobtava “la precarietat que hi havia” quan va abandonar l’hospital.

“Em continua afectant”

Els símptomes relacionats amb la Covid-19 persisteixen, vuit mesos més tard. Tenia algunes patologies prèvies com hipertensió i dificultats d’audició. Té mal de cap, mareigs, dolors articulars i musculars continus. I cansament constant, insomni i diferents problemes digestius: colon irritable, mala absorció de les sals biliars i esofagitis. “L’esòfag em va quedar en carn viva. Quan dormo, a vegades em pugen els àcids i he de seure fins que baixen”, lamenta Sánchez. Continua visitant-se amb el pneumòleg i el cardiòleg perquè segueix sentint la pressió al pit.

“No van trobar-me res, clínicament. I directament em van receptar Trankimazin. És cert que aquesta situació ens porta a tenir una certa ansietat, perquè ens ha canviat la vida. Però no sento que sigui un dolor d’ansietat”, assegura. “Em van dir que si no marxava voldria dir que no tenia ansietat. Vaig quedar molt parada”, lamenta.

Sánchez també té la tensió arterial descompensada i boira mental. “Em costa concentrar-me, potser estic fent una cosa i de cop la deixo per fer una altra. Em sento lenta”. A més, li ha canviat la veu. Pateix una disfonia que se li agreuja amb el pas de les hores. Ha perdut cabell i el que li va caure no li creix. Sent un soroll constant a l’oïda esquerra. També té fibromiàlgia.

“No tinc tots els símptomes alhora. Algun dia estic bé i al cap d’unes hores torno a estar malament. Sé el que tinc, sé com em sento. Però moltes coses no tenen resposta. No sé si això són símptomes o seqüeles, el que sé és que estic malalta. No tinc el virus actiu, però em continua afectant. I no sé per què. I els metges tampoc ho saben”, lamenta.

Els metges no saben si els símptomes que pateix passaran o si, pel contrari, es cronificaran. Saben que tots ells són induïts pel virus. N’hi ha alguns que poden millorar amb medicació, com el dolor muscular. Alguns ja ho han fet, com el mal de cap. D’altres, com el colon irritable, Sánchez creu que no marxaran.

Sentiment de culpa

La Covid ha trastocat la vida de Sánchez. Sent que la inestabilitat dels símptomes la limita. “M’afecta que em diguin que he de fer vida social i relacionar-me, mentre que no vaig a treballar. Tot i que soc conscient que no puc treballar”, argumenta. Sap que no està en condicions per desenvolupar la seva feina, que requereix un nivell de concentració alt.

“No veig que la tornada a la feina sigui molt immediata. Sé que haurà de ser progressiva, però encara no me la imagino gaire. Això em fa mal. Penso: potser em veu algú de la feina i pensa que estic bé i que puc anar a treballar”.

Sap que no està curada i sent que no és “la mateixa persona que era abans de contraure el virus”. Era jugadora de tennis taula i desitja poder tornar a jugar-hi aviat, tot i que sap que “segurament haurà de ser de forma diferent”. De moment, surt al carrer per anar als metges i per caminar i airejar-se una mica. Però no pot seguir un ritme normal sense cansar-se.

Sanitat privada

La Dolors Sánchez es va visitar a l’hospital Taulí amb el metge digestiu, Salvador Machlab, i ell li va recomanar que agafés hora per fer-li un altre reconeixement aviat. La sorpresa va arribar quan, en demanar-la -tot i tenir una derivació preferent- li comuniquen que la llista d’espera és d’any i mig. “I vaig pensar: és que no em trobo bé. Tinc molt dolor”. Va ser aleshores quan va decidir fer el pas i marxar a la sanitat privada.

“No sabem com ens atendran, perquè ens han atès molt poquet”, lamenta. “Hi ha un tap de persones desateses. Em sento privilegiada de poder anar a la privada, però em sap molt greu escoltar a persones que no tenen recursos per tractar-se. Tota la vida amb la sanitat pública i ara no ens estan atenent”.

Considera que un dels problemes importants és que no hi ha prou reconeixement de les persones amb símptomes de Covid-19 persistent per part de les administracions. Concretament, des del departament de Salut de la Generalitat. Critica que va tenir una reunió amb Salut i que, tot i que li van prendre moltes dades “no han fet gaire cosa”.

“No es parla de les persones que han passat la Covid i continuen estant malaltes. Sí que surt als mitjans públics: potser un metge ho reconeix o es publica una entrevista, com la que m’esteu fent. Però des de Salut no hi ha hagut un reconeixement. I si no se’ns reconeix, no sé com ens poden tractar”, remarca.

Sánchez forma part del col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19 i agraeix profundament la tasca que estan realitzant. En el mateix sentit parla la sabadellenca Eva Sanfacundo, que també pateix la Covid-19 persistent. Ella va començar a trobar-se malament el març, i a hores d’ara encara continua patint els símptomes. Sent una fatiga constant que no li permet fer amb normalitat les seves tasques diàries, sobretot en l’àmbit laboral. També li ha quedat afectada la capacitat de concentració, tot i que ha anat millorant amb el temps, i li persisteixen els ofecs. En canvi, no ha tornat a tenir trastorns intestinals ni caiguda del cabell.

Sanfacundo s’ha implicat de forma important amb el col·lectiu. De fet, és una de les persones que mantenen reunions amb el departament de Salut. Segons les seves dades, que corresponen a un informe de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), fins a un terç dels pacients que han patit infecció de forma lleu per Covid-19 poden presentar símptomes persistents.

“Ens preocupa molt que la gent no sigui conscient que potser té Covid-19 persistent. A vegades ho atribueixen a l’edat o pensen que és normal estar més cansats. Segurament no són conscients que aquesta afectació té un nom”, lamenta Sanfacundo.

L’objectiu del col·lectiu és visibilitzar la malaltia comptabilitzant els casos en què la Covid-19 persisteix. Per això, treballen de la mà d’un grup d’experts amb els quals ja han redactat i enviat un comunicat a l’atenció primària, les mútues i l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM). També treballen en l’elaboració d’un protocol assistencial que ha d’estar acabat abans que acabi l’any. I demanen que es destini un pressupost per a la investigació dels símptomes persistents, perquè en molts casos impliquen una incapacitació per tornar a treballar i, en definitiva, fer vida normal. Sanfacundo alerta que si no es fa res per evitar-ho, “a llarg termini, la Covid-19 persistent pot tenir una afectació en la societat en general”.

Dolors Sánchez vol agrair a doctora Gemma Marcos, del CAP centre i al doctor Salvador Machlab, de l’hospital Parc Taulí, l’atenció rebuda.També agraeix la comprensió de l’equip d’Infolab, on treballa. Per últim, la feina dels professionals de l’institut Guttmann, on ha fet rehabilitació, i de la unitat de seguiment PostCovid de Germans Trias i Pujol.

Més informació: 

Pacients amb Covid-19 persistent: “Fa 12 setmanes que estic en un anar i venir de símptomes”

Foto portada: Dolors Sánchez, fa alguns dies, prop del seu domicili. Autora: Alba García.