La sabadellenca Remedios Saiz  Carrasco presenta el seu llibre A través de la ventana, un recull de catorze contes il·lustrats per la seva filla, Elisabeth López. Com molts altres escriptors que han publicat en els últims temps – Adrià Aguacil o Ramon Alberich, per citar dos noms- Remedios Saiz  és alumna de l’escola Escriptorium.

“Els agraeixo moltíssim que m’hagin donat les eines per poder escriure, que era un somni que he tingut des de sempre, però que mai havia trobat l’ocasió de posar-m’hi,  i que ara per fi puc dir que he realitzat”, assegura l’autora.

El llibre va sortir a la venda pels volts de Sant Jordi, però la presentació s’ha fet aquest agost al seu poble natal, Villar de la Encina, a la província castellano-manxega de Conca, amb gran èxit de públic. De moment, no hi ha previsió de presentació a Sabadell.

Per què el títol A través de la ventana?
Per dues raons. D’una banda és el títol del primer conte del llibre, que a més a més és el primer conte que vaig escriure. I en segon lloc, es refereix a l’escriptura, veure el món a través d’ella, com si fos una finestra.

De què parlen els catorze relats? Hi ha un fil comú o son eclèctics?
No tenen un nexe comú, són totalment independents entre ells, però sí que tenen una característica comuna, que és el fet d’estar protagonitzat per dones. Dones lluitadores, que han patit dificultats enormes i han aconseguit sobreposar-se. També hi ha un parell de textos més personals, com Despedida – que es un afegit final, no un dels catorze contes- on m’acomiado del meu pare i el meu germà, que van morir amb molt pocs dies de diferència. Precisament l’experiència de  la seva malaltia em va posar en contacte amb Oncolliga. No tinc paraules per expressar com ens van ajudar a poder fer front a aquells moments tant durs. I vaig decidir que el llibre seria una manera de tornar-los aquest agraïment . Tots els beneficis de les vendes son per Oncolliga, i estic encantada que s’estigui venent tan bé precisament per això.

Un altre conte al qual tinc una estima especial és L’enciclopèdia – escrit en català i dedicat al meu pare- ja que és una història real de com va aconseguir una enciclopèdia i com aquesta ens va acompanyar tota la vida a casa – al poble no hi havia biblioteca llavors, i quan necessitàvem consultar alguna cosa sempre la teníem a mà-. Anys després la vaig restaurar, i li vaig tornar a regalar. Ara la tinc jo. I el darrer conte del llibre, El final del camino és una reflexió sobre com, quan sentim que les forces ens fallen i estem cansats de la vida, si ens aturem a agafar aire, a escoltar el nostre cor, trobarem les forces per seguir endavant. Vol ser un cant d’optimisme.

En quin moment vas decidir què volies que allò que havies escrit sortís publicat per poder compartir-ho amb els lectors?
És que en realitat jo no ho vaig decidir. A mi em feia molta vergonya mostrar els meus textos en públic, fora de l’àmbit dels companys de classe i els professors. Ni tan sols amb la meva família. Precisament va ser la meva filla Elisabeth la que em va dir que no li deixava mai llegir res meu, així que li  vaig enviar els contes per email, el passat desembre -ella viu a Londres- . I com que sabia que jo estava bastant afectada per les pèrdues familiars tan recents, em va voler fer una sorpresa i em va il·lustrar cada conte amb un dibuix. Però no un dibuix qualsevol, sinó un que en sí mateix captava tota l’essència del relat. Em vaig quedar al·lucinada quan ho vaig veure. I un cop vaig tenir el recull de conte i dibuix, em va proposar editar-ho en un llibre solidari a benefici d’Oncolliga. I així va sorgir tot, sense cap mena de premeditació per part meva. Si no hagués estat per la iniciativa de la meva filla, jo no m’hagués atrevit mai.

I el procés de buscar editorial?
Aquí em vaig deixar guiar per unes amigues que ja tenen certa experiència en aquest terreny, i la veritat és que crec que ho he encertat.

Previsions d’un segon llibre?
No, no encara! Tinc més textos escrits, és clar, perquè continuo anant a classe i fent coses, però encara estic paint aquest. No m’imaginava que tingués tan èxit. Pensava que vendria els típics a la família i amics, però van començar a arribar vendes d’arreu i estic molt sorpresa.