La sala d’actes del Casal Pere Quart es va omplir de gom a gom per assistir a la presentació del llibre Sota el pes de la victòria. La repressió franquista a Sabadell en la immediata postguerra, de l’historiador i sindicalista sabadellenc, Josep Antoni Pozo. Una obra monumental de gairebé 400 pàgines producte de l’exhaustiva investigació sobre les 932 sabadellencs jutjats en Consells de Guerra Sumaríssims entre 1939 i 1945.

El llibre, prologat per l’historiador sabadellenc especialitzat en el franquisme, Martí Marín Corbera, ha estat presentat per la periodista Rosa Mª Puig-serra. Pozo va respondre a les preguntes de Laura de Andrés, també periodista i autora de diversos llibres sobre les condicions de vida de la classe treballadora a la postguerra. L’autor ha començat aclarint que la seva especialitat és la Guerra Civil, com avalen els seus treballs sobre les col·lectivitzacions o la Catalunya antifeixista.

Aquesta darrera obra -ha afegit- és el resultat de consultar milers de documents dispersos a diverses fonts com ara al Archivo General Militar de Segovia o d’Àvila. L’interès per aquest tema arrenca del seu estudi introductori al Dietari de guerra i postguerra 1937-1943 de Joan Bistuer, publicat al 2021. Un testimoni de primera mà dels primers anys del franquisme a Sabadell.  Els consells de guerra sumaríssims són una font documental “imprescindible”, ja que “hi surt tot”. Les dades personals del denunciat i del denunciant, els motius de la denúncia, l’atestat policial, els testimonis de l’acusació i la defensa, la composició del tribunal, les consideracions finals i la sentència. Una informació que permet “extrau l’entrellat de la repressió amb molt de detall, amb noms i cognoms”, així com del funcionament d’una maquinària repressiva extrapolable a d’altres ciutats industrials catalanes.

Cirurgia social

Més enllà de les dades i els casos particulars, el llibre vol respondre a la pregunta: “A què i a qui servia aquesta repressió”. Primer de tot, les dades evidencien que la repressió contra els vençuts no va venir únicament de fora de Catalunya, sinó que va comptar amb un ampli suport a l’interior dels propietaris i fabricants, les empreses dels quals havien estat col·lectivitzades a la Guerra Civil.  “La repressió va tenir una component molt classista”-ha assegurat- i la majoria dels denunciats eren d’aquesta procedència social. La majoria de encausats eren obrers i obreres de la indústria tèxtil que havien tingut un paper de segona o tercera fila a la guerra, ja que els principals dirigents republicans havien marxat a l’exili. Els fabricants van aprofitar la màniga ampla de la dictadura per “netejar” les seves empreses dels treballadors més combatius.

La repressió va adoptar un caràcter de “revenja social”. Així van haver-hi casos de persones acusades per haver participat a la vaga de la construcció del 1933 o a la vaga de les set hores del 1934; és a dir, d’abans de la guerra. Si es rasca la retòrica ideològica del franquisme, que anava del nacionalcatolicisme reaccionari al feixisme,  es troba l’objectiu comú de “restablir el poder de les classes dominants”. Això derivà en una operació de “cirurgia social de dimensions considerables”-ha rematat.

Maquinària judicial

Josep Antoni Pozo ha explicat el funcionament d’uns procediments judicials que no respectaven les mínimes garanties de defensa dels acusats, que havien de demostrar la seva innocència davant les acusacions d’ofici de la policia o les denuncies de particulars. A partir de la denuncia, el jutjat militar instruïa la causa sol·licitant informes de l’Ajuntament, Guàrdia Civil i Falange que solien ser decisius per determinar la sentència, mentre l’acusat estava empresonat i ignorant de qui i de què se li acusava.

Del febrer del 1939 al juny de 1940 va seguir-se el procediment de Consell de Guerra Sumaríssims d’Urgència, sense assistència jurídica a l’acusat, que permetia dictar sentències en molt poc temps, com el cas dels tres primers sabadellencs afusellats que ho foren només un mes i mig després de la seva detenció. També, les sentències per “causes acumulades”, en lots de vint o trenta persones sovint sense relació entre elles. Posteriorment, es feren sota el procediment “ordinari” que donava més garanties als encausats i on els testimonis de càrrec d’ajuntaments, policies i Falange no era tan determinants per dictar sentència.

Les penes s’adjudicaven segons els tres graus del delicte de “rebel·lió militar”. Tot una paradoxa tractant-se d’uns militars sollevats contra una República democràtica. El més greu, “adhesió a la rebel·lió militar” estava castigat amb la pena de mort o cadena perpètua. “L’auxili a la rebel·lió” amb 12 anys i “la incitació a la rebel·lió” amb sis anys de reclusió. Pozo ha classificat les acusacions i delacions amb quatre blocs de “denuncies recurrents”. El primer derivat de les conflictivitat política i laboral de la Segona República i la Guerra Civil. El segon per haver combatut a l’exèrcit republicà ja fos com soldat de lleva o voluntari o si havia estat oficial o comissari polític. El tercer si havia participar en les milícies de rereguarda o les patrulles de control. Finalment, si havia comès “ofenses a la religió” com haver participat en la crema d’esglésies.  

El cas Marcet

Per il·lustrar la seva exposició, Pozo ha referit alguns casos singulars com el d’Àngel Palanca o Antoni Montsec. Només uns pocs exemples dels molts casos que figuren al seu llibre, accessibles gràcies a l’annex documental i l’índex onomàstic que completen una obra que serà de consulta obligada.

Rosa Mª Puig-serra va preguntar-li sobre el paper de l’alcalde Josep Mª Marcet en la repressió. Una qüestió que ha obert una polèmica entre els historiadors locals. Pozo, triant acuradament les paraules, ha dit que, primer de tot, s’ha de fer un esforç per contextualitzar els fets. Al seu parer, no té sentit distingir entre “franquistes bons i menys bons”. Marcet era un polític intel·ligent, que sabia que el règim no podia sostenir-se només per una repressió que podria arribar a ser contraproduent. Certament, Marcet va avalar a sabadellencs víctimes de la repressió, però sempre seguint dos criteris. Un polític amb una ratlla molt clara: generositat per aquells que havien plegat veles de les seves conviccions ideològiques i la repressió contra aquells, com Josep Rosas que des de l’exili es mantenien ferms en els seus ideals. L’altre econòmic -Marcet era també empresari- relatiu a la imperativa necessitat de mà d’obra; sobretot, d’obrers especialitzats sota la lògica de que “tots els favors es paguen”.

De fet, la intensitat de la repressió als primers anys de la postguerra mena als sectors més intel·ligents de la dictadura franquista a “aixecar el peu de l’accelerador” davant els negatius efectes polítics i logístics derivats de l’abast d’una repressió que omplia les presons i els camps de concentració de l’Espanya de Franco.

Foto de portada: un moment de la presentació. Autor: David Jiménez.