Quedem amb el Genís Sinca al pati de l’Arteneu per parlar del Paco Candel (Cases Altes, Racó d’Ademús, 1925 – Barcelona, 2007). El Genís, manresà, és periodista, escriptor i col·laborador a diferents mitjans.

Va tractar durant uns anys a Candel i enguany, centenari del seu naixement, exerceix de comissari de l’Any Candel i a més a més acaba de publicar la biografia del seu admirat Paco, titulada Candel (Comanegra).  

Qui era Candel?
Vejam, cadascú té el seu. A Candel tothom hi arriba de maneres molt diferents. Jo el descobreixo quan era molt petit, perquè el meu pare, en un lloc preponderant del despatx del pis de Manresa, tenia Els altres catalans. Era un dels seus llibres preferits, ell se’l llegia i rellegia. Era una edició de novembre del 1964. L’havia presentat el 23 d’abril del 1964 i el novembre ja en portava 30.000 de venuts, havia fet set edicions. Que a l’època, sota el franquisme i amb tot el que queia…

Una bestialitat, això, no?
És el que començo a descobrir. Aquest llibre, per primera vegada, afronta el fenomen dels nouvinguts de la resta de l’estat espanyol cap a Catalunya. Nosaltres, que a casa hi venia una senyora a fregar el terra, que es deia Dolores, una senyora de la zona de Dos Ríos, de Sevilla, que ens l’estimem com una mare. Aquesta història, en realitat, sense saber-ho, ens pertocava molt a prop. I quan em vaig fer periodista amb 18 o 19 anys em llegeixo a fons Els altres catalans i començo a entendre perquè el meu pare el tenia en un lloc tan destacat en el seu despatx. El somni d’aquell joveníssim periodista-escriptor, que era jo, era dedicar-me a escriure, i algun dia, potser, poder conèixer algun escriptor. Com es fa? Com viu algú que escriu? Comença a créixer la idea d’anar a conèixer Paco Candel. 

Això amb 18 anys, aproximadament.
Sí, començament de la carrera. I passen els anys, passen molts anys, i penso, bé, jo, per anar a conèixer aquest senyor, l’he d’aprofundir una mica. I començo a llegir-me tot Candel.

Tot?
Tots els llibres, és clar. 

70 i escaig, crec.
La feina no és llegir tots els llibres. La feina és llegir els articles i les cròniques. Cròniques a Destino, cròniques a l’Avui, va escriure a tot arreu. Totes les revistes. Bé, i de fet aquí comença aquesta història, perquè en una revista que es deia La Jirafa, l’any 1958, hi va escriure l’article Los otros Catalanes. 

Val.
Bé, per què se li encarrega això? Se li encarrega perquè n’havia fet una de molt grossa. Havia publicat, aquell any 1958, la crònica dels seus veïns de les Cases barates, amb un títol importantíssim, encara més que els altres catalans, que es diu Donde la ciudad cambia su nombre. En aquell llibre, el Candel fa una cosa impressionant. La seva passió per escriure és tan gran que s’hi deixen els noms reals, en nom i cognom, d’alguns personatges, cosa que fa que “surtin del llibre per anar-lo a pedregar a casa seva”. 

El van a buscar, vaja. 
Per sort, no el van trobar. 

‘Vostè perquè parla de mi, no?’ 
El Candel està amagat a la parròquia de Port, aleshores el seu pare ja no vivia a les Cases Barates, havia aconseguit la feina de campaner i era el sagristà de la parròquia de Port, i l’amaga. D’aquesta manera, no el troben per atonyinar-lo.

Déu n’hi do. Tot això a causa del llibre Donde la ciudad cambia su nombre?
Exacte, on descriu els veïns de les Cases Barates. Per primera vegada  es comença a explicar la vida d’aquella immigració que havia arribat de fora de Catalunya. Per tant, és el primer document novel·lat d’una realitat que ningú havia sabut com tractar. L’any 1958, se li encarrega un petitíssim article que ell titula Los otros catalanes. Ha trobat el concepte que retrata generalment aquesta gent. Quan algú de la Barcelona de darrere o davant de Montjuïc llegeix allò, diu ostres!, aquest noi ens podria fer una mica el retrat general d’aquest fenomen que ningú dels nostres sociòlegs ha pogut explicar.

Perquè estem parlant d’una època no solament a Barcelona, sinó a Sabadell, Terrassa i altres ciutats on hi havia molta immigració. 
Exacte! Tant, que avui és molt difícil trobar algú que no tingui un Rodríguez, un Pérez o un Ortiz al cognom perquè el més normal és tenir avis de Múrcia, d’Andalusia, de Galícia i altres llocs. 

Has parlat de les Cases Barates. On estaven?
Les Cases Barates era una organització arquitectònica molt freda, molt seca, de cases distribuïdes horitzontalment amb molts casos, amb una paret de guix pràcticament, totxos i guix, cosa molt senzilla que la gent de les barraques com els Candel podien accedir en un moment donat i n’hi havia 500 amb 500 famílies.

A Barcelona, eh? 
A Can Tunis, sota la falda de Montjuïc.

O sigui, estem parlant de la zona que va des del far del port de Barcelona…
Des de la falda del cementiri fins al que avui és la plaça Cerdà. Tot el que avui és la Zona Franca. Aquí comencen a néixer arran del barri de pescadors que era Can Tunis, un barri tranquil amb carxofes i altres conreus. Això era el planter de Barcelona, el Prat de Llobregat. Tota aquella extensió d’unes maresmes amb masies antigues va anar veient com les barraques s’anaven menjant la vida de pescadors. Comença a néixer el Polvorí, Can Tunis, el barri de Nostra Senyora de Port. A Can Tunis hi havia una església que durant la guerra la cremen i després es fa Nostra Senyora de Port, més amunt sota les escales del Polvorí. Aquí hi vivien desenes de milers de persones.

Procedents, bàsicament, de tot Espanya?
Mira, de la Torrassa travessant la carretera, més amunt hi ha el metro Santa Eulàlia, allà hi havia un cartell, i així és com comencen els altres catalans, que deia als nous residents que venien d’Espanya: aquí comienza Múrcia i així és com comencen ‘els altres catalans’ i també comença aquell article que li encarreguen al Càndel que publica La Jirafa titulat Los otros catalanes.

Per què va tenir tant d’èxit?
Mai s’ha escrit un llibre tan veraç i real, perquè era el que ell havia vist. Així, el retrat robot d’aquella gent s’explica a través del Perchas, que és un dels capítols on un noi casat amb una senyora que té una mala llet impressionant fa un forat a la paret del dormitori per espiar a les seves veïnes com es dutxaven al pati del costat.

Déu-n’hi-do! 
No m’estranya que l’anessin a buscar però havia trobat la fórmula que li permetria un enllaç directe per fer el retrat impressionant de tota una colla de gent, milers i milers de persones que mai se’ls havia donat nom de res: ‘los sin nombre’. Es va convertir en la veu dels sense veu, perquè a partir d’aquí un dels següents llibres que fa és: Dios la que se armó on aquells que s’havien queixat perquè n’havia parlat en el seu llibre se li continuen queixant perquè ja no sortien al següent llibre. Un escriptor amb un gran atreviment literari! Havia aconseguit viure del que escrivia.

Vivia d’escriure?
És coneguda l’anècdota de la seva dona, Maruja, entrant al despatxet de casa seva, quan la seva dona li deia: Paco, Paco, ya no hay dinero. Habrá que avisar a la Providencia. El Paco agafava la seva Olivetti i li contestava: La Providencia se llama Paco. Escriure i escriure …

No parava…
El Paco es converteix en una mena de ‘mèdium’ per tota aquella gent. A través d’ell tenen veu, tots aquells ‘altres catalans’ que no havien tingut ni veu ni vot. Més endavant, l’any 1977, amb l’Entesa dels Catalans, a les primeres eleccions democràtiques per escollir el Senat, Josep Benet, Alexandre Cirici i el Paco Candel van plegats i obtenen més d’un milió dos-cents mil vots. És a dir, des d’aquell primer article l’any 1958, Candel creix d’una manera espectacular a escala nacional.

El Candel compromès.
Pensa que l’any 1963, Max Cahner arran d’un títol molt important de Joan Fuster que es deia Nosaltres els valencians, decideix anar a encarregar al Paco Candel un llibre que es tituli ‘Nosaltres els immigrants’. Candel li respon: ‘Ni parlar-ne! El titularé els altres catalans‘.

Caram amb el Candel!
Veus, aquest és el Candel. 

El Paco Candel era del Racó d’Ademús, oi?
Si, una zona valenciana de parla castellana. Ell neix allà, el 1925 a Cases Altes. El seu pare ve a Barcelona a provar sort i treballa a la pedrera de Montjuïc per treure pedra per construir el metro de Barcelona. L’any 1927 el pare porta la dona i el petit Candel a Barcelona. Ja té una barraca.

Reunió de la família.
A Montjuïc ja hi havia família, i després aconsegueixen una de les casetes de les Cases Barates. Imagina’t, passa la infància i mitja adolescència en aquestes cases i això li dona un material de primera mà.

O sigui, no parla teòricament, sinó que ell ho ha viscut en primera persona.
Exacte, jo volia escriure i impressionat per la lectura dels seus llibres. Impressionat per Donde la ciudad cambia su nombre, decideixo anar-lo a veure.

Et va impactar.
Volia saber com es feia. El vaig a veure i em trobo un senyor amb batí i sabatilles. 

Les que fan flap flap flap a la biografia?
Veig que te l’has llegit.

Vas a veure’l...
Vaig a veure’l. Jo amb vestit i corbata, com sempre. Em diu: ‘Vostè i jo no lliguem gens; som de mons diferents’. Li dic: ‘La seva obra literària em commou i el respecto molt perquè l’entenc com una cosa molt atrevida’. Llavors, l’informo que jo vull escriure. 

No havies publicat res? 
Jo havia sigut corresponsal a Itàlia per l’Avui. Jo ja era periodista. Tenia 31 anys. Llavors, jo li dic que sé coses d’ell, que són altres coses, i que m’agradaria escriure la seva biografia. 

Així, de cop i volta?
Sí, sí. Diu: ‘Vostè això no ho pot fer, perquè jo, tota la meva vida, la meva biografia, ja l’he explicat als meus llibres‘. Es clar, es clar…, dic, i continuo: jo he parlat amb amics seus, he preguntat, sé moltes anècdotes, n’hi ha de molt bones. Diu: ‘bueno, expliqui-me’n una‘. Li dic, bueno, li explicaré la millor anècdota de vostè, que a mi em té colpit. Miri, quan el famós doctor Ribas, el metge dels pobres, s’havia instal·lat a la parròquia de Port, perquè pogués tenir un mínim de sostre per assistir sanitàriament per primera vegada a milers de persones, va decidir, a finals dels anys 40, fer un dispensari a Port, a Can Tunis. El doctor Ribas, finalment, amb tanta gent que tenia, barraquistes, tota la misèria i companyia que hi havia allà baix… 

Més de 60.000 fitxes. Això és una barbaritat, jo quan ho llegia vaig quedar de pedra.
Faré un dispensari i avisaré el meu cosí, que és arquitecte, Manel Ribas Piera, un arquitecte molt important en l’àmbit mundial. Doncs a aquest arquitecte se li acosta, estan amb els plànols, i li diu que el dispensari, es podrà alçar aquí. Avui és el CAP Dr. Ribas.

Sí, això és una cosa bonica.
Sí. Encara hi és. S’acosta un senyor a l’arquitecte, voldria demanar un favor: jo soc d’aquí, jo treballo a la parròquia, voldria demanar-li una habitació pel meu fill. Diu, com una habitació? Per què la vol? No, escolti, el meu fill, que és aquell d’allà, es dedica a escriure, vol escriure i necessita un lloc tranquil, perquè a l’església hi fem tantes coses, hi ha l’escola dintre, el teatre, el silenci allà és impossible i ell no té un lloc tranquil per escriure. Oi que li faria una habitació? Diu, mira, dues coses, jo l’habitació no l’hi faré. I la segona, tregui-li del cap a aquest noi que escrigui, perquè això és impossible. Veu, aquest entorn? Dedicar-se a escriure aquí no és possible.

Caram amb l’arquitecte!
Aquell noi era el Paco Candel. Quan li acabo d’explicar l’anècdota, em trobo que el Paco Candel està plorant, emocionant, i em diu, ostres, això no ho coneixia, no sabia que el meu pare havia anat a l’arquitecte aquest per demanar-li una habitació per mi. Diu, ostres, ara m’adono que mai he explicat la història dels meus pares, ni dels amics que m’han fet un personatge que m’ha permès que em dediqués a escriure. Farem una cosa, fes la meva biografia, però no parlis de mi. Parla de tots aquells personatges que m’han convertit en Paco Candel. Parla del doctor Ribas, del meu pare, d’aquest arquitecte que es va mostrar positiu a l’hora de fer el dispensari. Parla de la Pepita Casanelles, la mestra d’escola que va obrir l’escola pels nens i nenes a dins de la parròquia. Es va casar amb el capellà que hi havia hagut a la parròquia. Es va secularitzar i es van casar… Hi ha una cinquantena de personatges que són els que fan de secundaris en aquest llibre, la biografia del Paco Candel, a través dels secundaris enormes que abasteixen la seva vida.

O sigui, tu fas la seva biografia a partir de diferents trobades amb el Paco.
Sí, i el retrato amb Xavier Fàbregas, el doctor Ribas, la Pepita Casanelles, un personatge espectacular. L’Elias Ortiz, que és un veí del barri… 

Jordi Pujol, també surt.
Jordi Pujol, Max Cahner, el Gregorio López Raimundo, el Josep Benet, el Vázquez Montalban… Tots els personatges que van acompanyant… 

I a partir d’aquí vas descrivint tot aquest entorn i la vida del Paco Candel. Per què creus que la figura del Paco Candel, avui en dia, seria una figura a tenir en compte o una figura a reivindicar o una figura a tenir present? Jo diria que està bastant oblidat.
Jo també.

Diria que, vaja, a part d’una generació concreta… 
Aquesta història que t’explico amb tots aquests llibres al darrere van ajudar a comprendre el fenomen i a demanar, sobretot, a posar sobre la taula les paraules que el Candel repeteix.

Hi ha tres paraules que Candel repeteix sistemàticament que per mi són importants en aquesta història. Parla de l’aclimatació, l’aclimatació d’aquells “murcianos” que demanaven que Catalunya s’acabava allà i que començava Múrcia. Parla de respecte i parla de dignitat. Candel és un personatge que a través dels seus llibres aconsegueix suavitzar unes tensions entre comunitats noves i comunitats que ja hi eren aquí a través del que ell explica. Per primera vegada parla d’un concepte que encara avui és vigent i són ‘els altres catalans’. I per mi això és importantíssim.

Així, diguéssim, amb una pinzellada com definiries la visió que té o que tindria Candel de la immigració?
Ell en formava part. Era conscient que era molt variat el problema, però que tot se soluciona convivint, parlant i entenent-se, implicant-se i comprometent-se com ell va fer. Respectar i ser respectat. El respecte aquí és una paraula molt important. Amb tots els exemples de catalanitat que ell explica: el català que es nega a parlar castellà, el castellà que es nega a parlar català, el castellà que s’enamora d’una catalana i, per tant, té els fills i els nets que són xarnegos i que després n’hi ha que són d’aquí o no són d’aquí aquesta gent? És clar que són d’aquí. Però ell ajuda, posa sobre el paper tota una descripció d’un fenomen que deixa de ser un problema.

Va ser el primer que va tenir diguéssim, o un dels primers que va tenir aquesta visió de…
Pràcticament, els llibres són d’una utilitat tremenda perquè, a part d’encetar el meló de la immigració, publica Ser obrero no es ninguna ganga, que és un llibre que, per primer cop en el franquisme, parla del problema dels obrers. Carta abierta a un empresario, o Hemos sido traicionados, on s’explica la secularització de capellans.

Seria un personatge immens i jo diria que també un personatge molt transversal perquè va ser capaç de relacionar-se tant amb els catalanistes com amb els més internacionalistes. Ja per anar acabant, Any Candel. Per què un any Candel?
Perquè commemorem el centenari del seu naixement i perquè és una bona excusa per parlar d’un personatge cabdal pels catalans, evidentment.

Què es farà?
Per mi el més interessant és que hem construït uns itineraris per la Zona Franca que començaran el mes de maig, els quals faran un recorregut a través dels carrers i dels llocs on la vida d’en Candel es desenvolupava. Una de les visites que farem serà a dins de l’església de la Nostra Senyora de Port per explicar, no només on es va amagar el Paco Candel, sinó on vivia. On la seva mare fregava els terres i el pare feia de campaner. El teatre que s’hi feia i el lloc de les primeres reunions clandestines. 

Això hi és encara, no?
Encara hi és ! El lloc on dormia la Pepita Casanelles i l’escola on donava classe.

Una gran mestra i una docent espectacular.
Espectacular, sí. Aquesta senyora, la Pepita Casanelles és una d’aquestes secundàries homenatjades de la vida del Candel. Quan les nenes, les seves alumnes, complien els dotze anys, parlava amb els pares perquè no se n’anessin a fer de minyones a la zona alta.

Imagina’t. 
La gran preocupació d’aquesta senyora era justament que aquestes nenes no li marxessin a mig graduat. 

Que anessin a servir.
Intentar que estudiessin, que no marxessin i que acabessin al mínim l’escolarització. Algunes d’aquestes nenes, universitàries després, ploraven agraïdes. 

Ruta Candel, exposició i la biografia de la qual estem parlant. El llibre és una reedició?
És un llibre nou, aprofitant material anterior. La biografia del Paco Candel.

La màquina d’escriure?
Aquest títol té dos sentits: la màquina on ell escrivia, i, per altra banda, màquina en el sentit de què no parava d’escriure, va escriure moltíssim, i molt bé, per cert.

Humanament què et va semblar?
Una persona senzilla, humil, bon tipus, fantàstic… Va tenir una tuberculosi, i li va quedar molt poc pulmó.  La seva germana va morir jove. Una vida difícil… Pensa que va viure en barraques, i això només s’entén si ho has viscut.

Una persona amb una veritat…
Un home que no tenia mai un no pels altres. Amb el seu fulard al coll, la seva barba i les camises de quadres… com si es passegés pel Far West. Un gran conversador i molt autèntic.