Ricard Tolosa
President de SALUT MENTAL SABADELL

Ara que està en la boca de tothom el problema de l’habitatge i recentment el cas de la casa Orsola, venim a destorbar-vos amb el problema les persones que tenen un trastorn mental.

Si els joves amb una feina tenen dificultats per trobar un lloguer o comprar, ja podeu pensar les possibilitats d’algú que viu d’una pensió de qualsevol mena i sense possibilitats d’obtenir una feina ben retribuïda. 

Actualment, la població dels 23 municipis del Vallès occidental és de 900.000 persones i les places concertades per a persones amb problemes de salut mental, pel departament de Drets Socials són les següents:

• 30 places de llar residència per a persones amb malaltia mental.
• 31 places de llar amb suport per a persones amb malaltia mental.

Amb aquestes places per satisfer la demanda ens passa que hi ha un nombre de 200 sol·licituds de gent que espera i la mitjana d’ingressos per a la llar residencia és d’1-2 persones i any. Evidentment, molta gent no tindrà residència fins que no arribi a la genèrica per edat i sense atenció a la seva malaltia mental. O no hi arribarà mai.

Anys fa que és parla de la creació d’una residència a Sabadell, però ara això no és el més immediat davant d’aquesta necessitat que empitjora sense treva. 

Hem de dir que fins a l’esclat de la pandèmia del 2020 la comissió d’habitatge del Vallès Occidental  comptava amb el suport d’algunes residències de Barcelona ciutat que, d’unes residències amb 219 places se n’assignaven 29 per a la nostra comarca. Tot ajuda a una comarca pobre.

Recuperar aquestes places cedides fora un ajut important i que al Departament de Drets Social no li suposaria costos addicionals.

En aquests temps es difon des de la Generalitat i també des dels Ajuntaments la idea de “desinstitucionalitzar” els usuaris, en nom de les llibertats i la dignitat, però que implica una sinergia quant a disminuir costos i treballadors en benefici dels tractaments ambulatoris.

Per tant, el que no proposa ningú dels que ara tenen responsabilitats polítiques, és promoure una residència per a persones amb trastorn mental. Hem de suposar que algun organisme té comptat i estudiat el nivell de serveis en salut mental, que al Vallès Occidental hem de rebre a canvi dels nostres impostos i ara per ara no hi ha res previst.

No voldria acabar aquest escrit sense fer menció dels problemes de convivència que han d’enfrontar les famílies de persones amb trastorn, i això és complex, però és pitjor en els casos en què la família ja no existeix.

I ja finalment fer menció que la única residencia amb finançament públic que hem citat es a Terrassa i es va fer a iniciativa de la Fundació Vallparadís i funciona amb concert.

Tot això que exposo s’ha dit al Departament de Drets Socials, però no hi ha resposta. Que fem ara?

Foto portada: un pont sota la Gran Via. Autor: cedida.