Òscar Trigo és un dels entrenadors de bàsquet amb cadira de rodes (BCR) amb més experiència del país. Tot i que no s’hi dedica professionalment, ha format equips tan importants com la UNES Barça o la selecció espanyola de bàsquet adaptat, que tot just ha arribat de Tòquio aquesta setmana. El sabadellenc ha estat present en els últims tres Jocs Paralímpics, però enguany no ha pogut aconseguir el resultat de Rio 2016: la medalla de plata.
En aquesta entrevista, Òscar Trigo assenyala totes les dificultats amb què es troba un entrenador de bàsquet adaptat i quins criteris segueix com a seleccionador del combinat espanyol. Aquest any ha sigut l’últim com a capità de la selecció espanyola i, després de la seva llarga trajectòria, fa un balanç del què suposa aquest esport.
El seu objectiu (pujar al podi) no ha estat possible aquest any; no obstant això, les possibilitats hi eren ben presents fins a l’últim moment: la fase de grups va ser perfecta (4 victòries en 4 partits) i la semifinal contra Alemanya també va ser seva. Quin sabor de boca li ha quedat amb tot plegat?
La sensació depèn de les expectatives competitives que et marques: veníem d’una medalla de plata en l’edició anterior i això genera certa pressió. Sembla que si no repeteixes aquesta medalla, no aconsegueixes l’objectiu marcat. Els que portem més anys en aquest esport, i tenim memòria històrica, sabem que el 2012 va ser la primera participació després de 24 anys sense representació de la selecció espanyola a una paralimpíada.
Per tant, el primer èxit per nosaltres ara mateix és aquest: la representació. Una vegada tens aquest èxit complert, lògicament et marques uns objectius de competició. Apuntar amunt. La veritat és que amb la capacitat competitiva que vam demostrar en el procés preparatori, tots ens plantejàvem la medalla com un objectiu real.
Nosaltres vam preparar la competició per guanyar una medalla; però ningú se’n recorda del procés preparatori, sinó que la competició et col·loca on acabes. El nostre objectiu abans de començar la competició era quedar primers de grups per no enfrontar-nos a semifinals contra Estats Units [campiona vigent als Jocs Paralímpics de Rio, 2016]. Nosaltres complim, però Estats Units té un partit dolent i perd; i queda segona.
Aleshores et trobes que la competició et marca aquest primer obstacle cap a la medalla: que t’has d’enfrontar contra la campiona olímpica per passar una final i repetir la fita de fa quatre anys.
A això li sumes que en semifinals, el resultat de la semifinal paral·lela [Japó-Anglaterra], et posa contra el campió del món i d’Europa [Anglaterra]. I lògicament perds. Les expectatives eren altes i quan no les aconsegueixes, la sensació és de decepció per la feina, els dies, el treball, l’esforç invertit.
La sensació final és que estem decebuts perquè no hem aconseguit el nostre objectiu, tot i optar a la medalla fins al final. Et quedes amb el regust de “què hagués passat si la semifinal hagués sigut contra Anglaterra, per exemple, i després hi haguera hagut un encreuament final amb un equip com Japó?”.
La semifinal contra Estats Units, disputada divendres 3 de setembre, va ser d’infart. La selecció nord-americana té un estil molt diferent del de l’espanyola: és molt més combativa i és una autèntica fera en els encreuaments. Creu que van ser ells qui van marcar el ritme del partit?
La selecció americana competeix per on ha de competir: el seu rendiment creix exponencialment en el torneig. Lògicament, quan juga el ‘pase’ a una final, la seva mentalitat és absolutament guanyadora. Això és un punt fort, aquesta cultura esportiva és molt diferent de la nostra i és una realitat en tots els esports.
A part d’això, la selecció americana té un talent individual molt important i genera una gran intensitat de partit: tenen molta capacitat de cadira, de pressionar el jugador que té la pilota a les mans… i tot això fa que entris en un bucle. Nosaltres havíem preparat el partit, havíem jugat altres vegades contra la selecció americana i sabíem que hi hauria un moment que el partit es tornaria boig, que EUA portaria la defensa al límit i això generaria moltes errades.
En el segon quart vam entrar en aquest bucle i havíem d’intentar sortir-ne perquè aquest ritme frenètic nord-americà no es pot aguantar durant 40 minuts. Al tercer quart vam recuperar una mica el terreny de joc, però el desavantatge era massa.
I com reacciona quan el guió no surt com estava previst; no només pel que fa a resultats sinó també a nivell de jugades. Com en aquest parit contra Estats Units o l’anterior contra Alemanya, on els marcadors també van estar molt collats.
En els partits tens dos temps morts per intentar frenar el ritme de l’equip contrari, però la premissa sempre és intentar reconduir el guió marcat: tranquil·litat, no entrar en ansietat, aprofitar les ocasions de tir i, en aquest moment, estar tranquils perquè han llançat un milió de vegades al procés de preparació abans d’aquest llançament.
Quan tens els temps morts esgotats, treballes les rotacions: fer canvis a la banqueta que generin més tranquil·litat o mantinguin la intensitat del partit. És molt important baixar el nivell d’ansietat dels jugadors i portar-los al pla inicial; això és el que dona seguretat als jugadors.
La preparació per la cita paralímpica va ser del 27 de juny fins el 23 d’agost. A diferència d’altres anys, a causa de la pandèmia no podien entrenar amb altres seleccions. Quins desavantatges ha comportat això?
El procés preparatiu ha sigut absolutament diferent de tots els campionats anteriors. De fet, hem començat el procés al revés. Habitualment, nosaltres tenim tres grans fases de preparació: una primera, on entrenem entre nosaltres mateixos per crear automatismes i millorar els sistemes de joc; una segona fase on comencem a competir contra altres seleccions i un tercer bloc on només competim amb les seleccions contra les que jugarem. Tot aquest procés se’n va anar per l’aire. Vam començar al revés.
A aquest daltabaix, li sumes que tots els dies eren iguals: esmorzaves, entrenaves, dinaves, entrenaves altre cop, sopaves i a dormir. Sense la possibilitat de poder sortir al carrer. I si després, a la Villa, passa el mateix… Ha sigut un procés duríssim.
Tot això comporta que tot es magnifiqui, possiblement també la nostra sensació de fracàs i de no haver aconseguit l’objectiu.
Què és el que més ha treballat per arribar fins aquest nivell?
Actualment el nostre treball és transversal. Treballem amb un bloc d’entrenadors especialitzats en diferents àrees i cada un té el seu objectiu per assolir el rendiment final. L’important és que tots els jugadors de màxim nivell pensin el mateix i així orientar la feina cap al mateix objectiu.
L’ADN de la selecció espanyola de BSR és una defensa molt intensa, que requereix estar molt ben preparats físicament, i molt bona transició ofensiva. Utilitzem sistemes que no són excessivament complexos, atacs simples, perquè no tenim molts dies.
Ens centrem en l’aspecte físic, però també incidim molt en el treball psicològic. Sobretot ara amb les preparacions per grups bombolla. Finalment treballem l’aspecte tècnic amb els entrenadors de defensa i atac, així com en cada jugador individual. És un procés transversal.
L’equip que ha portat a Tòquio era majoritàriament veterà: dels 12 jugadors, 9 ja havien competit a Rio, on van aconseguir la medalla de plata. Quins criteris ha seguit a l’hora de configurar la plantilla?
La veritat és que la salut d’aquesta selecció és molt bona. El canvi generacional que tenim per darrere és de molta qualitat. Des del 2018 tenim una selecció amb una base molt sòlida: respecte l’Europeu del 2019, només he canviat un jugador. Per tant, el bloc de l’equip és pràcticament el mateix que va aconseguir la plata de l’Europeu a Polònia.
Què es busca? Primer una estructura de joc. Cada jugador té una puntuació i nosaltres podem jugar amb 14 punts en pista, la qual cosa conforma una sèrie de rotacions. Ens basem a fer un equip on hi hagi diversitat de puntuacions i que aquesta diversitat de puntuació doni una qualitat de rotacions amb el criteri que nosaltres volem.
També fem un seguiment de la lliga nacional, en vídeo i amb estadístiques, per veure quin és el rendiment de cada jugador i, si és l’òptim, entra dins el procés de selecció. Habitualment hi ha 18 jugadors en aquest procés i, si compleix el nivell de rendiment que busquem, entra en una fase final. Com veus és un procés de selecció bastant llarg que comença al Nadal de l’any anterior a la competició. Al final, d’aquests 18 candidats inicials, només en queden 12.
El seu ritme com a entrenador també és frenètic: arriba dels JJ.PP i se’n va gairebé directe a la Primera Divisió de bàsquet amb cadira de rodes, a entrenar el Barça. Això per no parlar de la seva feina com a professor d’educació física.
La veritat és que només he tingut dos dies de festa: avui [dijous 9 de setembre] començo amb l’equip del Barça, però dimarts i dimecres vaig aprofitar per fer una mica més de vida familiar. Tinc dues filles i he estat molts dies fora de casa.
Ha sigut arribar i introduir-me directament al món laboral, perquè jo no em dedico professionalment al bàsquet amb cadira de rodes, jo sóc professor d’educació física. Les dues escoles on treballo han sigut molt bones i m’han donat una mica de flexibilitat a l’hora d’entrar a treballar altre cop.
Què esperem de Barça? Hem fet un projecte il·lusionant, un projecte de gent jove que evolucioni cap a un equip que lluiti per aconseguir la màxima Divisió d’’Honor. Aquest és el nostre objectiu, que ja sabem que serà inviable fer-ho en aquesta temporada. Ens hem marcat uns tres anys per generar dinàmiques competitives que ens permetin enfrontar-nos a una situació important, tant econòmica com esportiva.
La Divisió d’Honor és la lliga més potent del món en l’àmbit nacional i això també comporta tenir un pressupost que supera els 100 mil euros. I això avui dia, a escala catalana, és molt complicat: no hi ha pressupostos, ni ajudes governamentals o autonòmiques que ajudin al bàsquet amb cadira de rodes.
Fa sis anys que també dirigeix el Global Basket UAB (aquest equip ara només existeix a nivell escolar, no competitiu). A diferència del Barça, el Global va haver d’abandonar la Primera Divisió, ara fa un any i mig, per motius econòmics. Quin pressupost tenien i què va passar?
Sí. Vam generar un projecte de bàsquet amb cadira de rodes on en un primer moment teníem 4-5 jugadors molt joves, però amb molt potencial. De fet, d’aquest projecte en surt l’Òscar Rubio, que ara ha sigut jugador paralímpic.
Tenim clar que en el seu dia el Global va ser una plataforma d’èxit per aconseguir que un jugador d’aquí ara estigui al màxim nivell, però lògicament aquesta plataforma necessitava el suport econòmic per mantenir la categoria, i no el va tenir. No sé si dir de l’Ajuntament, però sí de l’entorn de la ciutat.
En els primers anys de creació vam generar miracles econòmics (no cobrava ningú, tothom era voluntari, vam aconseguir que ens cedissin furgonetes pels desplaçaments…), però la pandèmia i el desgast personal després de fer acrobàcies per seguir a primera nacional, ens va fer reflexionar i vam veure que allò era inviable. També ens va deixar un espònsor important, que aportava prop de 10 mil euros, i això ens va acabar de fer prendre la decisió.
Gobal Basket UAB era una plataforma que va estar lluitant a primera nacional amb més il·lusió que realitat i, com tot, arriba un moment on has de seure i prendre decisions.
Per tant, quin futur li espera ara a Global Basket UAB?
Ara Global Basket fa dinàmiques socials: tenim un programa que es diu ‘Global Basket: rodant capa la normalitat’, que està molt integrat al món educatiu de Sabadell. Al projecte de Ciutat-Escola fem entre 50 i 60 treballs per intercanviar sensacions amb els alumnes sobre el bàsquet inclusiu i la normalització del BSR. I per altra banda, tenim l’escola de bàsquet on una vegada a la setmana ens ajuntem amb joves jugadors que, possiblement, aquest any puguin sortir a la lliga catalana.
Tindrem una petita representació, però Global Basket sempre competirà en categories inferiors. Mai tornarem a entrar a primera nacional, a no ser que tinguem una plataforma darrere que ens avali econòmicament.
L’equip de bàsquet amb cadira de rodes del Club Esportiu Sant Nicolau també va desaparèixer per manca de finançament. De quines xifres estem parlant?
Tot radica en la necessitat econòmica. L’esport adaptat, en aquest cas el bàsquet, necessita un implement, com és la cadira de rodes esportiva (no la que utilitzen habitualment); que té un cost important: pot anar dels 3.000 als 12.000 euros. Necessiten una cadira de rodes específica i individualitzada.
Un club que vol començar a fer bàsquet adaptat, el primer que ha de fer és una inversió en cadires de rodes. Això ja suposa, com a mínim, una despesa de 30 mil euros i cal tenir en compte que no tothom les podrà utilitzar: depèn del jugador que vingui, necessitarà una cadira personalitzada. La despesa en material és brutal.
I això li has de sumar que les cadires es poden trencar: les rodes són 600 euros, els ‘aros’ són 100 euros… compta el què ens gastàvem amb l’equip. Nosaltres teníem una despesa anual de 12 mil euros i zero beneficis. Sí que és veritat que l’Ajuntament de Sabadell ens va oferir les pistes, però sempre tenen una visió de l’esport convencional. A mi no em serveix una pista, jo necessito 12-14-16 mil euros per sufragar el material.
El bàsquet és molt diferent, per exemple, de la natació adaptada. L’Òscar Salguero, per exemple, només necessita una piscina. No necessita una adaptació per la seva discapacitat. En aquest cas la natació és un esport més inclusiu. Per això ja fa anys que intentem estendre la idea de l’esport en general, i el bàsquet especialment, inclusiu: on tots els esportistes puguin jugar amb la seva realitat. Però al final no és el que volen els clubs.
Foto portada: Trigo, amb l’equip. Autor: @FEDEDEF via Twitter.
