Foto de portada: Albert Beltrán amb la selecció espanyola. FHCV

Albert Beltran, hoquei herba: “Els Jocs de Tòquio 2020 van estar 100% deslluïts”

Fes-te subscriptor de l’iSabadell
  • El jugador sabadellenc d’hoquei herba relata la sensació insòlita de jugar amb els estadis buits fa tres anys.
  • “Si volies fer-te una fotografia amb Djokovic o algun esportista d’elit no hi havia problema”.

Nascut el 23 d’octubre de 1990 a Sabadell, Albert Beltran és un destacat jugador d’hoquei herba amb una participació olímpica, Tòquio 2020 [disputats l’estiu del 2021 per la pandèmia]. Amb més de 100 participacions a la selecció abans d’abandonar-la, compta amb una àmplia experiència en competicions continentals: europeus, mundials però sobretot el súmmum esportiu, els Jocs Olímpics. La seva trajectòria a Terrassa va donar un salt fitxant per un club neerlandès de Rotterdam l’any 2017. Després d’un breu retorn a Catalunya per preparar-se pels olímpics, va retornar als Països Baixos després de la cita olímpica.

Actualment Beltran juga al Hoofdklasse Klein Zwitserland de la Primera Divisió neerlandesa. En aquesta entrevista, parla dels seus inicis en l’hoquei herba i com va ser la seva experiència als Jocs Olímpics. Fa un repàs a com es convivia amb totes les mesures de seguretat per la covid i quines eren les seves sensacions de jugar amb els estadis buits.

D’on ve la passió per l’hoquei herba i per què et vas fer professional?
Era una qüestió més de logística. Jo abans jugava a futbol sala a l’Escola Pia, i la meva germana a l’hoquei herba a l’Atlètic Terrassa. Llavors la família em va apuntar també a l’Atlètic a fer hoquei i així no s’havien de dividir pels partits de cap de setmana. A l’estiu hi anava als campus de l’Atlètic i per tant no va ser flor d’un dia. D’aquesta manera no només era perquè jugava sinó que també facilitava la feina a la meva família.

En quin punt vas decidir fer el salt a l’elit de l’esport a la lliga neerlandesa?
Jo me’n vaig anar als Països Baixos l’any 2017 i em vaig mudar per poder viure l’experiència de jugar a l’estranger, però també a la millor lliga del món. Vaig estar-hi dos anys i vaig tornar a casa per preparar els jocs amb la selecció espanyola. Després amb la pandèmia quan els jocs es van posposar al proper any em vaig quedar a l’Atlètic i un cop finalitzats els Olímpics, me’n vaig tornar als Països Baixos.

Com és jugar a la millor lliga d’hoquei herba, que és un esport minoritari?
La veritat és un canvi molt important, des dels entrenaments que es realitzen amb molta intensitat. Cada entrenament és una barbaritat amb l’únic objectiu de ser millor i així estar llest per jugar el cap de setmana. Als Països Baixos juguen els millors jugadors del món, ja no només pels locals, sinó que pels fitxatges estrangers. Cada setmana és una final. Honestament, aquest canvi em va fer millorar i em van augmentar les opcions de ser seleccionat per les competicions intercontinentals, com Mundials i Olímpics. Ja em convocaven per la selecció abans d’aquest pas, encara que no gaudia de continuïtat. Aquest gran salt també respon a garantir una constància.

Quina va ser la reacció al ser convocat per participar a Tòquio 2020?
Felicitat absoluta. Al final en aquest esport, els Jocs Olímpics és la meca, tothom vol aspirar arribar aquí. Poder entrar a la llista dels convocats per anar als jocs era un orgull immens i molta felicitat d’haver complert un somni de jugar la màxima competició del planeta. La principal diferència entre un mundial i unes olimpíades és el que rodeja a la competició. Uns jocs són com un mundial fet a Disneyland. Conviure amb esportistes de la talla de Marc Gasol, Rafa Nadal i tots aquests ídols que veies només a la televisió. Anar als menjadors i trobar-te’ls al teu costat és una sensació impressionant. Guardant les distàncies, et sents que estàs al seu nivell.

Tòquio 2020 van ser els jocs més atípics de la història amb el covid. Com era la convivència per dins amb totes les mesures de seguretat i jugar amb els estadis buits?
Honestament, et diria que es van viure amb normalitat considerant la situació en la qual ens trobàvem. Si bé és cert que hi havia àmplies mesures de seguretat. Estàvem en una bombolla. Però si volies fer-te una fotografia amb Djokovic o algun esportista d’elit no hi havia problema. Si és veritat que el fet d’anar al camp i trobar-te els estadis buits era una sensació estranya. Uns jocs atípics però mentre a la vila anessis amb la mascareta, la situació era més normal. Al jugar un partit a porta tancada només s’escoltaven els crits nostres i de l’entrenador. En definitiva, com a jugador a la gent només la sents quan entres i surts del camp. Quan estàs en el partit només et centres en la pilota i no li prestes atenció a tot allò aliè a la pilota.

Entrant en la vostra participació, a banda dels resultats, quina valoració fas de la vostra participació?
Quan jugues aquestes competicions, on la preparació dels equips era increïble i cada detall compta, qualsevol errada fa la diferència. Al final el nostre objectiu era arribar els quarts de final, i així va ser. Vam perdre contra la futura campiona, Bèlgica. Fent retrospecció sempre t’imagines: ‘i sí…’. Però el nostre objectiu el vam complir. En definitiva, el nostre paper va ser molt bo.

Creus que els jocs van quedar deslluïts per la situació d’excepcionalitat?
Van quedar deslluïts al 100 per cent. Però, a falta d’assistència als estadis, també és cert que va ser l’edició més vista per la televisió. Així que sí, edició de contrastos.

Beltrán, als Jocs de Tòquio. Via Instagram

Se’t va quedar l’espineta de competir en uns jocs amb plena normalitat o ja estaves satisfet?
M’hagués fet il·lusió que la meva família pogués haver vingut a animar-me, però al final la situació era el que era. Llavors després dels jocs vaig abandonar personalment la selecció i no sento cap remordiment ni mala cara de no haver participat en uns olímpics en plena normalitat. Estic en pau amb mi mateix perquè vaig sentir que deixar la selecció era el que havia de fer en aquell moment. La meva carrera ha sigut molt satisfactòria, he jugat el màxim que he pogut a nivell de clubs i selecció. Així que no sento cap penediment en absolut.

Un altre dels fets que van marcar els jocs era la calor extrema. Com de difícil era competir en aquelles condicions?
Absolutament. Els jocs no només era les altes temperatures, sinó que també un grau d’humitat impressionant. Feies una carrera i ja estaves suant per totes bandes. Vam tenir la fortuna de tenir els partits a primera hora del matí o última hora de la tarda i no vam estar exposats al sol tòrrid durant els partits. Però sí recordo que un dels partits es va ajornar per una tempesta elèctrica, era una edició de condicions adverses.

Com valores l’organització de Tòquio?
Molt bona. Estava tot molt calibrat i controlat. Cada dia ens sotmetíem a controls sanitaris i estava molt controlat que ningú no reglamentari entrés a les viles olímpiques. S’ha d’agrair tota la feina dels voluntaris que van complir per mantenir la bombolla i assegurar que no hi haguessin espectadors. No era una organització que esperaves perquè sempre vols l’ebullició dels espectadors, però tenint en compte la situació d’aleshores, l’organització era exemplar.

Després de participar-hi, com et sents al veure des de casa els Jocs de París?
T’he de ser sincer: no estic veient res. Només els resultats a les xarxes però no estic actualitzat en absolut. No ho estic seguint gaire, ni veient els partits. Però sí el resultat final. Espanya té un bon equip que pot arribar lluny. Per tots aquells que debuten a París, els hi dic que gaudeixin molt, és un esdeveniment que passa cada quatre anys. Els recomano que absorbeixin tota l’experiència olímpica, però quan estiguin al camp, concentració màxima i que es deixin tot, que les ganes de medalla són màximes.

Foto de portada: Albert Beltrán amb la selecció espanyola. FHCV

Els comentaris estan tancats