El vell Dylan ho canta des dels anys seixanta del segle passat i potser ja comença a ser cert. De fet, és clar, els temps canvien contínuament, però hi ha moments en la història que els canvis es veuen venir i fins s’esperen amb expectació. Això és el que passa en l’actualitat: costums i coses que semblaven inamovibles donen pas a noves situacions i realitats fins fa poc impensables. I en el camp social i polític, això és indiscutible.
Fa uns dies, parlant amb un noi que té a la ratlla dels 30 anys, em deia que moltes de les estructures polítiques i organitzatives amb què s’ha regit la nostra generació estan definitivament caducades i s’han d’enterrar. I em sembla que el noi, que és un professional preparat i un ciutadà crític, però que no milita pas en cap activisme extremista, tenia tota la raó.
Els partits polítics, com a òrgans aglutinants d’una idea determinada de societat han anat convertint-se, d’uns anys ençà, en agències de col·locació de mediocres que s’hi aixopluguen per fer carrera en benefici propi. I els escàndols, estafes, pugnes judicials, denúncies i desercions els han abocat al desprestigi total. A Sabadell ho sabem. Igual passa amb les grans organitzacions sindicals, que semblen haver emmudit davant la greu situació econòmica en què es troba la immensa majoria de treballadors: segueixen articulant la mateixa gesticulació ortopèdica de sempre, amb la rotunda ineficàcia que les ha fet del tot marginals i prescindibles… excepte per als qui en viuen, és clar.
Aquests dos puntals de la democràcia occidental ja no s’aguanten i per tant, per l’acumulació de disbarats mentides i comportaments mafiosos, l’edifici que deien sostenir s’enfonsa. Mentrestant els qui mouen el negoci de la crisi es freguen les mans satisfets, perquè el sistema ha retrocedit més de mig segle: ara l’esclavatge ja és legal i gairebé estan a punt de proclamar cínicament que aquest és l’únic camí per arribar… on érem fa cent anys!
Tot plegat fa que el futur pinti fosc i magre, que sembli que els temps canvien per empitjorar; que hem d’acceptar que l’economia és l’únic motor de relació entre les persones i que ens hem d’acostumar que sigui el mercat, qui marca les normes de convivència i dicta les lleis de manera a conveniència dels recaptadors de beneficis.
El paisatge de persianes abaixades als carrers on hi havia botigues, tallers i negocis tampoc no convida a imaginar un futur millor. D’aquesta manera és lògic que es vagi imposant el pessimisme que fa creure que estem abocats a un fracàs global, perquè el treball, l’honradesa i la decència són escarnits des de les capes poderoses que dominen la societat.
Això durarà sempre? Algú creu que ens trauran d’aquest forat els mateixos que ens hi van posar amb les seves maniobres financeres i la col·laboració d’uns governants filibusters? On ens portarà, aquesta actitud d’acceptació de la desgràcia, com si l’economia rapinyaire i l’explotació descarada fossin inevitables desastres de la naturalesa que els humans no podem dominar? Segur que és només amb arguments econòmics, que hem d’afrontar una situació de conseqüències polítiques i socials, és a dir: humanes? I finalment: quina llei estableix que la política – això és: el fonament de l’organització de la societat- ha d’estar al servei de l’economia?
Són massa preguntes i no sé si algú pot respondre’n alguna, però em sembla que totes són interrogants d’una urgent actualitat.
Mentrestant, però, sembla que acceptem les coses tal com les expliquen els mitjans de comunicació i els discursos dels barruts que se’n beneficien. I mentre entrem en el seu joc i no canviem les coses de debò, ens haurem de conformar a ser peons de la història, insignificants titelles paralitzats sense nord ni projecte de futur. I això és justament el que volen, el que els fa forts i els permet demanar que els treballadors es jubilin als 70 anys (perquè encara no gosen legislar que es morin de seguida per estalviar pensions) o que els drets socials es vagin reduint fins que ningú no recordi que existien.
El triomf del pessimisme és el triomf del conformisme de la paràlisi social. Per això, per sortir del marasme a què ens volen condemnar, urgeix trobar noves formes d’organització, nous arguments i noves estructures de relació social. Ara ja és urgent, inajornable. I es pot dir que nosaltres encara estem de sort, dins d’aquest caos tan ben organitzat, perquè som un dels pocs pobles units per una mateixa esperança: la independència.
El desig s’escampa, la necessitat es va evidenciant. Fins l’economia, ho proclama! La defensa de la dignitat col·lectiva unida a la proposta d’un projecte de futur és un actiu que ens fa singulars. Els temps estan canviant, sí: hi ha un poble amb una il·lusió que vol ser. “I caminem per poder ser; i volem ser per caminar”, canta el poeta. És justament això. Segurament aquesta il·lusió, aquest desig, aquesta lluita pacífica, alegre, festiva, per assolir la llibertat és el que més molesta els vençuts conformistes, que no poden entendre –ni suportar!- que enmig de la dictadura economicista tinguem somnis humans i els tinguem somrient, cansats de formar part d’un poble, Espanya, inflat de petulància, farsant, sense nord ni projecte de futur, que té com a únic motiu d’existència arrapar-se al passat. Un poble que no argumenta, sinó que amenaça, que legisla per reprimir i que fins és obligat pels tribunals internacionals a rectificar arbitrarietats legals i abusos de poder. Les profecies apocalíptiques dels privilegiats d’aquí que veuen trontollar el seu estatus no ens poden espantar; l’argument que la llei no ens permet ser lliures és una aberració filosòfica que la història desmenteix diverses vegades cada segle. La contraposició de la por a l’esperança és el darrer recurs de la barbàrie.
És evident, doncs, que urgeix avançar amb esforços i exercicis de voluntat i fermesa per sortir d’aquesta espiral negativa, per deixar de topar amb una pedra insensible o intentar parlar-hi. Ja n’hi ha prou. Els temps estan canviant: és inútil negar l’evidència o voler ignorar-ho de manera infantil. Parleu amb la gent, mireu les banderes als balcons i les finestres. Estem construint el futur d’un país que volem culte, ric, lliure, desvetllat i feliç. És a dir: humà.
Estas molt fi,si senyor….
Vaya, quien lo iba a decir, KAFKA sigue vivo y sueña con cucarachas gigantes que se pasean por el techo de su despacho.
En su punto mayormente xenófobo, el Sr. Antoni Dalmases es capaz de imaginar que de no ser por lo malo de ese ente fantasmal al que él llama españoles (España y los españoles. incluidos los catalanes son desde luego otras y más cosas, incluso mejores) pues que él que digo podría ser algo asi como un Thomas Mann, un Cortázar, y ya no no digo un Armand Obiols o ese Dylan sin ni siquiera un Thomas detrás que él imaginó cuando tocaba la guitarra por las parroquias entre curas que se hicieron tales (o sea tomaron votos) en lo del franquismo, e intuyendo el fin de esa historia, pues que les gustaba ver a un Dalmases adolescente con la guitarra. El Dalmases, por lo menos, no tomó los votos, aunque poco le faltara.
Otros creyeron cosas más terribles, pero incluso más ciertas en su momento. Allá en 1942, Franco se quedó muy convencido de que ese mismo Sabadell idealizado aquí por Dalmases (la botigueta, la vecina católica que te denunciaba, el mosén…) era la ciudad más franquista de su España. El célebre y no menos siniestro Goebels (los dos lo fueron tanto como pudieron, de siniestros) lo apuntó incluso en sus imprescindibles diarios, y allí se puede leer. Lo de las memorias de Marcet, o el libro que el ultracatalanista Mn. Ernest Mateu dedicó al acontencimiento, pues casi como de segunda mano al caso, por lo reiterativo y sobón.
Lo de la marcha de antorchas del otro día evocaba imágenes no tan lejanas a aquellas. Aquellas mismas familias del Sabadell de toda la vida (y no es el caso de la de Dalmases y menos aún de la mía), en plan secciones de asalto pasando por la wilhemstrase y saludando al tal frente a la reichskanzelei. Aún sin pensarlo, la melancolía más que forzada de Dalmases en este articulo lleva a evocar aquello. Aunque él no lo piense y por ello, porque no piensa mucho, no lo admita. Como aquel burgués gentilhombre que hablaba en prosa sin saberlo, o como aquellos de quienes Armand Obiols decía que eran fascistas porque lo fueron, y ser catalanistas no les eximió de ello. Más bien al contrario, el catalanismo les llevó al fascismo (Y, si no, que se lo cuente el Santamaría) Aquel Sabadell de la bona gent i ben pensant, que aplaudió a Franco como ninguna otra ciudad, para admiración de Goebels. Todas aquellas familias y algunos más, por de pronto el Dalmases, estaban el otro día en la calle con sus antorchas.
Aquellos de aquel Berlin fueron los primeros fuegos de otros muchisimos más y más intensos. En esto de aquí, la Unión Europea ya ha indicado que ya tuvo bastante con los delirios etnicistas de los balcanes y aquí nos va a tomar como perfectos liberal-demócratas, lo que esto de España y antes aún Cataluña en ella, o sea España, fue y pudo ser más todavía, de no haber sido por el carlismo y su coletilla catalanista, la margarita Forcadell y sor Patrocionio Forcades.