Passeig

Calendari particular: ‘Benvinguts a l’espai compartit…’

Visc en una ciutat que si no fes pena faria riure. I hi ha gent que riu, certament. En conec uns quants amb un sentit de l’humor potser massa innocent, molt enriolats perquè creuen que finalment hi ha hagut jutges que semblen saber quin personal ha estat ocupant l’Ajuntament.

Personalment crec que l’excés de sentit de l’humor i les ganes de sentir-se descansats els fan creure que la justícia rescabalarà Sabadell de l’acció depredadora dels Dalton de canyar, que encara dominen i mouen fils des de l’ombra o la penombra, comandant un exèrcit format per molts que no tenen on caure morts i uns altres que els deuen favors. Jo estic segur que si es presentessin a eleccions treurien uns resultats notables. Només cal observar una mica, girar els ulls un xic cap al sud, per comprovar com de dèbil – i de vil!- és la memòria dels miserables. Sembla que l’engany formi part de l’ADN d’alguns personatges.

I els diners que han fet no els tornaran. Com no els torna cap ni un dels gàngsters que acusen, jutgen, condemnen, absolen i tornen a acusar, condemnar i absoldre en la roda infinita de brutícia que han organitzat, en la qual una porqueria tapa l’alterior, a l’espera de la pròxima pasterada.

Els diners que els han fet ‘caure’, els solen servir per pagar advocats i fiances milionàries, i encara per viure’n i muntar negocis més o menys obscurs, que els permeten riure’s en la intimitat dels pobres desgraciats que encara els deuen favors i dels miserables que els aplaudeixen. L’ésser humà és insondable i l’ésser inhumà és un pou mort de claveguera…

Però jo volia parlar de riure de debò, perquè fa uns dies, després de sopar amb una escriptora que no viu a Sabadell, vam passar per aquest lloc on abans hi havia el Passeig i ens va agafar un atac de rialles en trobar-nos davant d’un cartell que deia literalment: ‘Benvinguts a l’espai compartit del Passeig…’, amb un dibuixet en què una criatura donava la mà a una senyora, que allargava inexplicablement el braç cap a un autobús (??!!), que a l’altra banda enlaçava una cosa com un braç amb un taxi que duia el llumet a dalt, el qual estenia el braç (un braç de taxista, suposo!) vers un senyor que tibava una bicicleta. A sota, hi afegia: ‘Prioritat de pas per als vianants’. Explicat així, potser soni estrany, però jo convido als amables lectors que vulguin riure que vagin a comprovar-ho in situ: hi trobaran aquests cartells bombats i lligats amb filferro a un fanal o un arbre, en equilibri inestable.

La feina va ser meva per explicar-li a l’amiga que aquell espai amb jardineres, bancs fixos arran de calçada (segons com seguis, un autobús et pot esquilar una cama!), sense voreres, amb paviments diversos, forats misteriosos ancestrals (“el tren, allà hi haurà el tren”, li deia, jo) era el que els cervells preclars de l’urbanisme local, després de vint-i-molts anys d’obres, havien arribat a concebre. Enriolats, vam topar encara amb un avís pintat al terra que, amb els mateixos ninotets ballant l’estranya sardana amb els autos, afegia emoció i xispa a la cosa. Aquella tira escrita a terra deia: ‘Espai compartit del Passeig. Atenció al pas dels vehicles’, amb unes fletxetes que indicaven que els vehicles podien venir de la dreta o de l’esquerra… malgrat la preferència dels vianants. Delirant. Smartcity, vaja!

O sigui –em deia, ja amb llàgrimes de rialles als ulls- que compartim l’espai però ens poden aixafar, oi?”. Jo movia el cap afirmant, sense poder articular paraula, convençut que l’autobús que avui et dóna la mà (??!!) demà et pot envestir d’una banda o de l’altra. “Si ho escric en una novel·la no s’ho creurà ningú”, s’enriolava.

La broma va durar una estona, però, com aquells que deia abans, un cop ja havíem rigut prou, li vaig fer notar que aquesta bestiesa convertida en normalitat és una, només una, de les mostres que la misèria, l’estultícia, la prepotència, la incapacitat i la barra s’han apoderat de Sabadell. Que la ciutat no només ha estat víctima d’una gestió econòmica fraudulenta i gangsteril, com han començat a aclarir alguns jutges, sinó que la vulgaritat, la ignorància, la cutreria, la misèria moral i les males maneres han impregnat fins a tal punt la vida sabadellenca, que la gent accepta com a normal coses que farien vergonya a qualsevol persona mig sensata.

“Suposo que amb les noves eleccions, això canviarà!”, em va voler animar, la meva divertida acompanyant. “M’agradaria molt, vaig dir, però em temo que la cosa serà com això que has vist: ‘Benvinguts a l’espai compartit… de l’Ajuntament!’”. I s’atropellaran els uns als altres. Ara, si posen d’alcalde la fotocòpia miseriosa dels Dalton i la seva desmanegada tropa, et convidaré a tornar a riure, perquè això pot ser un no parar!”. Perquè ningú sensat pot prendre’s aquesta ciutat seriosament…

Foto portada: Espai compartit del Passeig, aquest dimecres. Autor: O. Orriols.

3 Comments