ARTICLE D’OPINIÓ
Ernest Espinós i Alejandro García, Membres del Moviment Veïnal del Sud
El passat divendres el ple aprovava, no sense polèmica, el pla de xoc per fer front la pandèmia a la ciutat, amb prop de 800 mesures, centrades sobre tot en la reactivació econòmica i l’acció social, dotat amb els vuit milions d’euros previstos en el projecte inicial a executar entre la tardor i l’any vinent. Malgrat el govern ha aconseguit el vistiplau d’organitzacions com el Gremi de Fabricants, la Cambra, Pimec o el Centre Metal·lúrgic, és innegable que la participació de les desenes d’entitats -com ha estat la nostra, el Moviment Veïnal del Sud– ha estat escassa, a posteriori de la redacció del projecte i incorporant de manera arbitrària més actuacions, però sense pressupostar o sospitosament mantenint l’inicial, elements que tal com han apuntat els partits de l’oposició -des d’ERC i la Crida, a Ciutadans– impossibiliten un consens de ciutat entorn un pla que hauria d’agrupar grans majories, tal com ha passat en altres indrets i alertava aquest mitjà: Santa Coloma, Terrassa, el Consell Comarcal…
Tot i que és d’agrair ser escoltats com a entitat i ciutadans de Sabadell, a més de comprendre la gran dificultat de gestionar una crisi d’aquestes proporcions, creiem que s’ha perdut una gran oportunitat per articular una resposta de ciutat, i en aquest sentit trobem necessari compartir les reflexions que, més enllà d’actuacions o mesures concretes -també tractades en profunditat- vam fer arribar a Mar Molina, la regidora de desenvolupament urbà, i que alhora ens connecten amb el nostre darrer article i el projecte de Catalunya 2022.
Parlem precisament del que ja apuntàvem llavors, l’absència terrible d’una estratègia nacional a llarg termini, de grans consensos entorn eixos fonamentals per al nostre país en clau progressista i sobirana, quelcom que també manca a nivell territorial i en aquest cas, local. Sabadell, després de la llarga foscor que va suposar la dictadura franquista, va aconseguir florir i desenvolupar-se sota el lideratge del govern de Farrés, que amb les seves llums i ombres tenia un model de ciutat: es van relligar els barris, se’ls va dotar d’infraestructures i equipaments, es van potenciar els serveis públics, es va cercar una diversificació econòmica amb la davallada de la industria… tota una transformació que esdevingué, juntament amb el personatge, un símbol des de llavors.
Ara bé, amb el canvi de cicle que va suposar la llarga etapa del bustisme, amb el clientelisme i la corrupció generalitzada que malauradament es va caracteritzar durant els setze anys que la vam patir, es trenca una dinàmica que millor o pitjor, havia fet avançar durant dues dècades la ciutat. Un cop va caure la màfia, encara investigada en el complex Cas Mercuri, simptomàtic de l’abast d’un dels casos de corrupció més flagrants dels darrers anys a casa nostra, cap dels dos nous governs -el quatripartit, massa dividit i sense projecte comú, i l’actual- ha estat capaç d’elaborar un nou model de ciutat, el que suposa més de vint anys sense cap diagnosi, estratègia, o revisió de les polítiques locals, tant sols gestió del dia a dia i elaboració de projectes dispersos.
Així doncs, des de la nostra entitat considerem que més enllà de les actuacions curtterministes, cal abordar d’una vegada la necessitat d’elaborar de manera col·lectiva i transversal un nou model per a Sabadell, que faci front als nous reptes que se’ns plategen actualment, a les deficiències que patim -com la Gran Via-, construint entre tots i totes una ciutat més equilibrada, cohesionada socialment, eficient i sostenible… però tot plegat requereix alçada de mires, superar l’electoralisme, i arribar a un gran acord de ciutat amb capacitat de reorientar-nos i rellançar Sabadell.
Considerem que hi ha consensos -com la pacificació de la Gran Via mitjançant les rondes, la revitalització del Ripoll, un nou pla d’habitatge, la necessitat de relligar i dignificar certs barris, la preservació del patrimoni, etcètera- que permetrien avançar cap aquest horitzó, tenim recursos o projectes ja redactats més que suficients, així com veritables intel·lectuals amb una visió pròpia que porten anys aportant en aquest debat, però manca la voluntat política. En aquest sentit, tal com ja va afirmar fa un any Manel Larrosa: “A la ciutat li manca un relat, és urgent tenir-ne un, i cal formular-lo, escrit i dibuixat. Cal superar aquest prova i… millorar practicant-la.”
No ens podem permetre el luxe d’esperar vint anys més, ni cometem l’error de deixar que aquest nou model sigui formulat per sectors o lobbies allunyats dels interessos de les majories, fem-ho des de baix, partint del ric teixit associatiu local i d’entitats socials, aprofitem les idees ja existents, i arribem entre tots a una síntesi que com fa 40 anys, va transformar per sempre Sabadell.
