Foto portada: el director de la Fundació Bosch i Cardellach, Josep M.Benaul, el passat dimecres. Autor: David B.

‘Debat sobre l’independentisme. Polemitzem, però fem-ho bé’, per Josep M.Benaul

RÈPLICA A ANTONIO SANTAMARÍA
Josep M.Benaul, historiador i director de la Fundació Bosch i Cardellach

Segons el senyor Santamaria onze –en realitat som dotze– “intel·lectuals” vam perpetrar un text, un manifest en la seva opinió, amb el que diu que vol debatre racionalment. Primer, no som intel·lectuals, som professionals i majoritàriament exprofessionals, atès que deu dels dotze estem jubilats o prejubilats: dos arquitectes, dos professors universitaris, tres gestors  de les administracions públiques (dos de la local i un de l’autonòmica), un geòleg, un cirurgià, un advocat, un treballador de banca i un professor d’ensenyament secundari.  Segon, no som intel·lectuals perquè no ens dediquem a l’exercici de la crítica pública, a l’anàlisi del nostre entorn actual, ni a la interpretació de la vida política amb assaigs, articles, tertúlies… simplement se’ns va ocórrer, de manera excepcional, fer aquestes reflexions davant la crítica situació del país. La noció d’intel·lectual li escau molt més al senyor Santamaria, el qual es dedica professionalment a tot això que nosaltres, com hem dit, no fem habitualment. Per cert, de passada, li recomano, l’article de Ignacio Sánchez-Cuenca, Líbranos de los intelectuales, publicat a La Vanguardia, 16/11/2019.  Potser li sonarà la història que explica. La crítica del senyor Santamaria la trobareu a: ‘Crítica a una reflexió independentista sabadellenca‘.

La polèmica racional és sempre benvinguda, però la crítica del senyor Santamaria al nostre text oblida alguns prerequisits indispensables de racionalitat, alhora que també hi detectem altres mancances. Veiem-ho.

1. Confusió de conceptes

El primer és que els conceptes, que defineixen els termes del debat, siguin els mateixos. Si uns parlem de pomes i els altres d’ametlles, la polèmica, el diàleg, és substituït per dos o més monòlegs segons el nombre d’intervinents. Una mostra que el senyor Santamaría això no ho té clar és quan barreja els fenòmens migratoris dels darrers dos segles i l’existència de minories nacionals històricament assentades en determinats països. No tenen res a veure la minoria sueca a Finlàndia, l’hongaresa a Romania o l’occitana (Val d’Aran) a Catalunya, assentaments ètnics pluriseculars, amb els fenòmens migratoris dels segles XIX i XX (i dels nostres dies) que han configurat o alterat velles o noves nacions. Per la mateixa raó, sobretot en el cas del continent americà, no es poden posar en el mateix sac els migrants voluntaris que la població afroamericana –derivada de la transferència forçada de l’esclavisme– i no diguem la població indígena, ambdues sotmeses a la negació de ciutadania i de drets civils i àdhuc humans dins les noves nacions, com molt bé explica Josep M. Fradera a la monumental La nación imperial.

2. Negació de l’evidència històrica

Aquesta primera badada ha portat a la segona: negar l’evidència històrica. En els països que s’han format a partir de grans moviments migratoris o que n’han rebut contingents significatius, l’assimilació –ja sabíem que el concepte era provocador– ha estat la norma, sempre –és clar–  que aquests països l’hagin afavorida. A l’Argentina o als E.U.A., els migrants han format una nova nació i els nous contingents vinguts s’han assimilat dins aquesta nació, en la seva llengua predominant i en la seva cultura forjades pels primers arribats. ¿Quina incompatibilitat hi ha entre ser català o sicilià d’origen, ésser soci d’un centre català o sicilià, i ésser plenament argentí, si se’n té la ciutadania? Cap d’aquests comunitats d’origen proposa una nació diferent de l’argentina o de la nord-americana. Cap proposa que el sistema educatiu del país  hagi d’usar la llengua del país d’on provenen. Per la mateixa raó, els migrants espanyols, portuguesos, armenis, polonesos o de l’extinta Iugoslàvia s’han assimilat plenament a la nació francesa amb independència de l’origen. ¿A què ve, doncs, la tonteria de dir que els musulmans han de renunciar a la religió en països on la pluralitat religiosa o ideològica és la norma? Els ciutadans dels països democràtics només han d’acceptar, siguin creients o no, que  la base de la seva convivència deriva de les lleis que ells mateixos es donen. El problema és quan no et deixen assimilar. Si a la República Federal Alemanya o a Suïssa eres un gastarbeiter, és a dir, un treballador convidat, estava clar que només t’hi volien per un temps i que no hi podies portar la família. L’horitzó de l’assimilació era inexistent i quedava descartada. Un altre problema, que ens portaria massa lluny per la complexitat de casos i causes, és el de les comunitats o moviments que es neguen o obstaculitzen l’assimilació o fins i tot els casos on s’ha produït desassimiliació (perdó per la  paraulota).

En el cas de Catalunya era evident que abans de 1939 funcionava prou bé un mecanisme d’assimilació. Atesa la manca d’autogovern de Catalunya era un mecanisme més social i espontani que institucional. Fins i tot, durant el govern autònom de la II República, la feblesa institucional era palesa: hi havia doble xarxa escolar i hi predominaven a gran distància les “escuelas nacionales” de l’Estat. De fet, podríem dir que l’assimilació es feia malgrat un entorn institucional encara hostil. L’assimilació s’assolia perquè l’escala dels fenòmens migratoris d’altres territoris de l’Estat havia estat força esgraonada, perquè hi havia un marge de llibertat per al desenvolupament social i perquè els elements identitaris del país d’acollida eren atractius –una societat urbana, moderna, industrial i amb una remarcable densitat associativa–  i incentivadors.  I finalment perquè la llengua era fàcil d’aprendre per als castellanoparlants. Sabadell n’era un exemple magnífic, on els fills de guàrdies civils que optaven –vistes les oportunitats– per fixar-se a la ciutat parlaven català al cap de quatre dies. Això no vol dir que no hi hagués hagut fenòmens de menyspreu vers els nouvinguts tant per part de catalans de soca rel com dels migrants arribats primers i assimilats o en vies d’assimilació vers els que acaben d’arribar i que procedien d’altres territoris. Tanmateix, aquestes expressions eren de curta durada, perquè aquell que havia estat qualificat despectivament com a “xarnego” o “murciano” deixava de ser-ho quan parlava català, que era el senyal inequívoc de la voluntat d’integració. I naturalment, això no implicava que hagués de renunciar al castellà.

Tot això es va trencar durant el franquisme i a causa del franquisme. Durant, perquè les migracions van assolir una grandària desbordant. A causa, perquè Catalunya va sofrir una repressió nacional d’una duresa i d’una magnitud desconegudes fins aleshores, que comportava no solament la privació de la mínima capacitat institucional del país per abordar el fenomen sinó també –i principalment–  un marc político-institucional d’un Estat amb voluntat i propòsit d’extermini nacional. Sumem-hi a això la intervenció en el mercat de l’habitatge i la manca de recursos públics –derivada d’una política fiscal paradisíaca per a les rendes altes– que causà l’allotjament de la majoria de la població nouvinguda en els infrahabitatges dels nous cinturons suburbials de les ciutats industrials, fenomen d’una magnitud sense parió en altres llocs d’Europa occidental. Una postil·la: sense el mecanisme social d’assimilació anterior a 1939, i fins tot sense el trencat i malmès a partir de 1939, no sortirien els números de l’actual independentisme, on som molts els que tenim antecedents familiars en migrants de territoris de l’Estat espanyol.

3. Trampes

En tercer lloc, no es pot fer un debat racional amb trampes i el senyor Santamaria en fa unes quantes. La primera és considerar que, en la nostra reflexió, assimilació equival a imposició. Si ho llegeix bé veurà que és un objectiu polític a assolir mitjançant el convenciment, per això dèiem que “el vot serà el mesurador i  la força”. I tanta legitimitat democràtica té l’objectiu d’assolir una majoria que s’identifiqui amb una unitat identitària com la que defensa el manteniment de l’actual dualisme identitari o una majoria d’esquerres o de dretes. D’altra banda no es tracta de renunciar a res, sinó de sumar, perquè és com a mínim xocant –per usar un eufemisme– que una part molt gran de la població ignori o visqui d’esquena a la cultura i a la llengua del país d’acollida. I en això hi també una responsabilitat per part dels partits de l’esquerra tradicional, que es deien “nacionals”.  A més, estic convençut que el manteniment del dualisme –tenint en compte que una de les identitats és l’espanyola i compta amb el suport d’un Estat que no ha acceptat mai la plurinacionalitat– portaria, en cas de perpetuar-se, a la dissolució i a la fi de la identitat catalana. Una identitat de la que en tenim, com dèiem en el text, un concepte molt material i laic.

L’altra trampa és equiparar la pluralitat nacional de l’Estat espanyol amb la pluralitat catalana. La primera és deriva d’un fet plurisecular com és l’existència de diverses nacions en el territori de l’Estat, que aquest –a causa de les seves febleses– no ha aconseguit assimilar dins una única identitat espanyola. El grau de consciència nacional i de voluntat de ser d’aquestes tres nacions (Catalunya, Euskadi i Galícia) ha estat molt divers. I aquí Catalunya s’ha distingit per història i per pes social (econòmic i cultural) en relació a les altres nacions. Deixo de banda els altres territoris dels anomenats Països Catalans, on l’assimilació espanyola va avançar molt més i on la vertebració nacional és comparativament molt feble. I aquí, en la negació de la plurinacionalitat és on rau el gran tabú de l’Estat espanyol i de l’espanyolisme, perquè el reconeixement de la plurinacionalitat equival al dels diversos demos o subjectes polítics que la conformen, implica admetre diferents sobiranies en lloc de l’única imposada des de fa tres segles:  primer com a súbdits d’una monarquia absoluta; després com a ciutadans –amb sufragi restringit als contribuents o universal masculí prostituït pel caciquisme–  d’un sistema pseudoliberal; i finalment com a ciutadans de diversos règims democràtics (Sexenni, II República i actual monarquia constitucional de 1978). Certament que al llarg d’aquests tres segles la demanda sostinguda d’autogovern per part de Catalunya ha cobert només a tot estirar la meitat del període, però sempre ha topat amb el mur de la unitat de la sobirania nacional, és a dir, espanyola. I aquí, no tanquem els ulls, la demografia compta.

En el cas de Catalunya el pluralisme nacional històric es redueix a la minoria occitana de la Val d’Aran i a la majoria catalana. A Catalunya no hi ha hagut altre pluralisme nacional, a no ser que algú vulgui creure que el prestigi la llengua castellana en els segles XVI-XVII va anar més enllà d’alguns segments de les elits, fal·làcia que algun murri ha cregut convenient propagar per justificar o legitimar –d’altra banda, innecessàriament– el pes posterior de la cultura en castellà a Catalunya. El fenomen, en realitat, era equivalent al del francès en l’aristocràcia russa del segle XIX.  A banda la minoria occitana, el que hi ha ara és dualisme identitari, amb totes les gradacions que surten a les enquestes, però que electoralment s’expressa amb més rotunditat. I ja n’hem explicat la causalitat. I no és el mateix que hi hagués a Espanya tres o quatre subjectes polítics ubicats en els territoris històrics de les nacions que trencar un d’aquests subjectes o demos perquè hi ha en el seu si dues expressions identitàries diferenciades.

Una tercera trampa és magnificar fenòmens minoritaris per desqualificar el nacionalisme català. Quan en el nostre text al·ludíem a que les desviacions aberrants del nacionalisme català havien estat irrellevants ens referíem, potser massa implícitament, a fets i no a declaracions, a l’exercici efectiu de mesures discriminatòries contra altres comunitats identitàries. Difícilment es poden haver produït a Catalunya on el nacionalisme no ha disposat d’Estat, és a dir, de poder coercitiu. A no ser, que considerem la immersió lingüística com una discriminació; en tot cas, sobre això hi tornarem més endavant. Si anem a declaracions, a la publicística, evidentment que podem obtenir una col·lecció de textos i declaracions aberrants, equivalents –i això convé no oblidar-ho– a altres nacionalismes. Ara bé, l’evidència recollida i  analitzada pels historiadors experts ha portat a sentenciar que el feixisme català ha estat minoritari, com afortunadament també ho han estat les temptacions terroristes en els anys 70 i 80 del passat segle. Res comparable a la Ustaša croata, per posar un exemple. Avui també hi ha quatre, literalment, independentistes catalans feixistes. I dins l’independentisme he sentit expressions i opinions que no solament han ofès les meves conviccions democràtiques sinó també la meva intel·ligència. Afortunadament han estat i són minoritàries. Altra cosa són les expressions intolerants i agressives per part de grups independentistes, sobretot joves, que van des d’agressions a seus de partits a impedir actes dels adversaris polítics, i reconec que m’hauria agradat una posició condemnatòria més contundent i taxativa per part de l’independentisme. Ara bé, també els espanyolistes haurien de mirar la biga en el seu ull abans que la palla en el d’altri: Vox està en el bloc nacionalista espanyol i no en el català, en el qual no hi ha res equiparable.

4. Prejudicis

La racionalitat de la polèmica també està subjecta a desprendre’s de prejudicis. Aquest és un terreny més pantanós, perquè ningú no n’està exempt, ni qui escriu. Ara bé, s’hi guanya molt si un n’és conscient i malda per deixar-los de banda. En el cas del senyor Santamaria n’he detectat dos.

El primer és molt compartit per una gran part de l’esquerra catalana espanyolista, que ha quedat descol·locada davant de la gran mobilització social de l’independentisme, un moviment que no han impulsat ni controlat i que ha assolit unes cotes superiors a les dels moviments tradicionals de l’esquerra, incloent-hi la versió catalana del 15-M. De fet, alguns han quedat en estat de xoc i han arribat a elucubrar interpretacions força simplistes, algunes ratllant el paroxisme. La més corrent és que tot obeeix a una maniobra de Mas per dur a terme les retallades i/o mantenir l’hegemonia de Convergència. No negaré que aquest sigui un factor, però està lluny de ser l’únic i el més decisiu. Aquí s’oblida el trencament del pacte constitucional que suposa la sentència –amb tot l’adobament previ de maniobres que n’alteraren la composició– del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006 i l’impacte que va provocar en el conjunt de la societat catalana. En segon lloc, tot i que Mas i Mas-Collell foren entusiastes aplicadors de retallades, no es pot ignorar la crítica situació financera de la Generalitat i les pressions externes, començant per les del mateix Estat espanyol. D’altra banda, a molts altres països es van aplicar retallades sense necessitat de  muntar moviments sobiranistes. I finalment, i més important, l’operació ha estat un fracàs per l’antiga Convergència, que ha perdut bous i esquelles en tot aquest procés. No ha evitat la continuació dels processos per corrupció, el partit ha quedat desballestat i ha perdut l’hegemonia, el país ha virat cap al centre-esquerra (avui a ningú de Junts per Catalunya se li acudiria plantejar retallades) i la burgesia o les elits són clarament hostils a l’independentisme. L’antiga Convergència només conserva la Presidència de la Generalitat gràcies als resultats de 2017 i al radicalisme de Puigdemont, que determinades franges de l’electorat, sovint amb plantejaments molt prepolítics, premien per castigar la repressió exercida per l’Estat espanyol. Tot plegat sembla contradir l’afirmació torero-leninista del senyor Santamaria que “l’independentisme és la fase superior del pujolisme”. En tot cas, si –segons un bon analista com Joan Marcet– el PDeCAT ja projectava una imatge més a l’esquerra que la de l’antiga CDC, suposem que encara s’hi reafirmaria més amb l’actual Junts per Catalunya. (Auge y declive de la derecha nacionalista. Del Palau de la Música al PDeCAT, Catarata, Madrid, 2017)

Deixo de banda, l’anàlisi, sostinguda en el marxisme més vulgar, que fa el senyor de Santamaria del fet que la classe treballadora vagi esdevenir invisible arran de la crisi industrial dels anys 80. Al marge de l’adequació del terme, l’afebliment de la classe treballadora es un fenomen que abasta tots els països industrials del món occidental. Per tant, primer, cal copsar la causalitat general del fenomen, i després podem assajar de veure quines especificitats ha tingut a Catalunya. En tot cas, la complexitat del fenomen exigeix conceptualitzacions i metodologies més afinades que les de cert marxisme tronat. I sobretot resulta inadequada l’excursió amb la que pretenia rebatre una constatació, que té una causalitat més complexa i llunyana: la superioritat orgànica (associativa, cultural…) de l’independentisme versus l’espanyolisme a Catalunya.

Potser tot plegat ve d’una esquerra que no ha digerit encara la seva responsabilitat en els 23 anys de  pujolisme. No recordo, per exemple,  que les esquerres catalanes, hegemòniques en totes les eleccions espanyoles i municipals des de 1977, fessin una reflexió intel·ligent i comprensiva de les raons per les quals van fracassar el 1980, inici d’un camí que els va portar pel pedregar autonòmic fins el 2003. Crec que en tot plegat hi va ser decisiu el menysteniment de l’eix nacional, la necessitat de plantejar obertament i sense complexos la necessitat i la prioritat de la reconstrucció nacional després de 40 anys de franquisme genocida. I tot aquest relat es va deixar en mans de la dreta nacionalista. En bona mesura, Pujol guanyava per incompareixença de l’adversari.

El segon prejudici és que segons el senyor Santamaria de l’independentisme només cal esperar-ne el pitjor. Si la independència fos efectiva aleshores el nou Estat català executaria totes les aberracions de les que n’és inevitablement portador el secessionisme nacionalpopulista, segons la seva qualificació. Atès que no hi ha República Catalana, tot això són suposicions. En canvi, del nacionalisme d’Estat –del qual no sabem si també és nacionalpopulista– en tenim no suposicions, sinó efectes. I d’això no en diu res. Per exemple, l’actuació d’un poder judicial absolutament esbiaixat, que ha convertit el “a por ellos” en sentències arbitràries i d’objectiu escarmentador.

5. Indocumentació i fabulació

La raó principal que m’ha portat a replicar el senyor Santamaria és la seva reincidència en no documentar-se i en recórrer a la faula. Això potser és permissible en les intel·lectuals, però no en els professionals. I si persisteix com a fabulista, llavors potser que pensi en passar de l’assaig a la novel·la.  La faula més meravellosa és l’afirmació, sense cap prova documental, que Adolfo Suárez “va oferir a l’autonomia catalana un concert econòmic semblant al del País Basc i foren els líders del catalanisme conservador de l’època qui ho rebutjaren amb l’argument que recaptar impostos era impopular”. A quina autonomia catalana ho va oferir? A la Generalitat provisional de Tarradellas? A la sorgida, el 1980, un cop aprovat de l’Estatut de 1979? Evidentment, a cap de les dues. Si  fos veritat i no faula ¿com explicar, que el 1978, en el debat de la Constitució, Ramon Trias Fargas proposés una esmena on demanava bilateralitat fiscal entre les autonomies i l’Estat, i que aquesta esmena fos passada per la pedra pels representants d’AP (Fraga) i UCD (Bravo de Laguna), mentre l’esquerra mirava cap a un altre cantó? ¿Com explicar que en la discussió de l’Estatut de Sau, Macià Alavedra proposés, en paraules seves, un “concert econòmic encobert”, consistent en una participació automàtica en el total de la recaptació fiscal de l’Estat a Catalunya, on a banda del pagament dels serveis de l’Estat a Catalunya i del Fons de Compensació Interterritorial, la Generalitat es reservava, com a mínim, el 40 per cent dels ingressos? Els socialistes s’hi van oposar –la Constitució estava aprovada i Guerra vigilava de prop via Martín Toval– i Solé Tura sortia per “peteneras” en el debat.

Tot i això l’Estatut de Sau va sortir de Catalunya cap a les Corts amb una fórmula sobre el tema del finançament, qualificada d’intermèdia per Trias Fargas, que –segons ell– era  objectiva, atès que ni es basava en el cost dels serveis ni en l’ajuda de Catalunya. Doncs bé, les Corts espanyoles van passar el ribot sobre aquesta fórmula i es va imposar la del cost dels serveis, amb una pinça entre UCD i PSOE, de manera que Alfonso Guerra va poder sostenir:

“El texto inicial tal como estaba, que afortunadamente ha sido modificado y sustancialmente perfeccionado […] a mi juicio tenía una redacción que no podía concebirse con un planteamiento más regresivo, menos solidario, ni menos autonomista. El proyecto que tenemos hoy delante se ha perfeccionado hasta el punto que se puede hablar de auténtica solidaridad”. 

Com es pot veure, Guerra es va graduar el 1979 i  va obtenir el màster en ribot en la Comissió Constitucional de 2005-2006. Tot això ho pot trobar a aquestes dues obres: Jordi Amat, Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas, Barcelona, La Magrana, 2009; Jaume Sobrequés i Callicó i Sebastià Riera i Viader, L’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Bases documentals per a l’estudi del procés polític d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de 1979, volum I , Edicions 62, Barcelona, 1982.

El senyor Santamaria també s’inventa que –contra l’opinió de Tarradellas de l’Estatut de Sau com a punt de partida per eixamplar l’autogovern de Catalunya sempre i quan s’actués amb lleialtat institucional– els governs de Pujol no van escoltar aquesta recomanació i que es van moure en el marc d’una ambigüitat estructural. Al marge de l’enigmàtic significat d’ambigüitat estructural, si d’alguna cosa no es pot acusar a Jordi Pujol és d’haver-se mogut fora del marc constitucional i per, tant, de deslleialtat institucional. ¿Com es sinó que aquell Pujol l’enyoressin personatges tan poc sospitosos com Felipe González, justament quan Pasqual Maragall endegava un nou Estatut el 2005? A més, el plantejament de Tarradellas no era únicament seu, era compartit per tot l’espectre del catalanisme polític d’aleshores. Però, com ens va mostrar Joan B. Culla en la conferència inaugural de l’actual curs a la Fundació Bosch i Cardellach, l’Estatut de 1978 era considerat –amb aquestes mateixes paraules– un punt d’arribada, i no de partida,  per als partits espanyolistes.

I si hem de parlar de deslleialtat institucional potser caldria recordar tot el trànsit de l’Estatut de 2006 pel Tribunal Constitucional, les vicissituds que aleshores es van viure i el resultat de la sentència final. I si anem més lluny en la qüestió de la lleialtat institucional, potser que considerem els pecats originals com ara les pressions exteriors exercides sobre la Comissió Constitucional quan es redactava el títol VIII i particularment l’article 2, base conceptual de l’Estat de les Autonomies, de la Constitució de 1978.

“[….] la respuesta que me dieron los representantes de U.C.D.  es que no se podía tocar ni una coma porque aquel era el texto literal del compromiso alcanzado con los sectores consultados. Evidentemente, no se especificó cuáles eran estos sectores, pero no es difícil adivinarlo”.

Són paraules d’un pare de la Constitució –que no simpatitzava precisament amb el nacionalisme català– com Jordi Solé Tura a Nacionalidades y nacionalismos en España, Alianza Editorial, Madrid, 1985.  Les pressions, que es van imposar, no eren altres que les dels militars, que no estaven preocupats precisament pel dret de vaga, al treball o a l’habitatge, sinó per la sagrada unitat d’Espanya. Una dada que han oblidat  els sectors d’esquerra hostils al dret a l’autodeterminació de les nacions que conformen l’Estat espanyol. Potser sí que la transició va ser resultat d’una correlació de febleses, com va afirmar Manuel Vázquez Montalbán el 2003, però queda clar que uns eren més febles que altres.

6.  Postil·la final

Hi ha altres afirmacions del senyor Santamaria dignes de comentari. Quan sostenim que “de l’Estat espanyol no podem esperar altra cosa que involució” ens ho vol desmentir amb tres excursos.

El primer sosté que la nostra afirmació confirma que l’independentisme ha significat la mort del catalanisme en la mesura que un dels seus trets fonamentals era bastir un projecte de modernització i regeneració d’Espanya. Naturalment, omet la benvinguda que des d’Espanya es  va donar històricament a aquest tret fonamental des de la primera Restauració i passa per alt tots els programes dels partits de dreta –sense comptar les vacil·lacions del PSOE– sobre Catalunya en l’actualitat.

Segon, sosté que el sobiranisme català no ha aconseguit res més que “exasperar la divisió entre les dues Catalunyes i alimentar al  nacionalisme reaccionari espanyol”. Potser a aquesta nutrició i exasperació del dualisme identitari del nacionalisme reaccionari hi ha contribuït molt més tota una línia genealògica, ben coneguda pel senyor Santamaria, que parteix del manifest dels 2.300 contra la immersió lingüística (1981), passa pel Foro Babel (1996) i desemboca en Ciutadans (2005-2006), organitzacions amb una voluntat de continuar l’afebliment lingüístic i nacional del país en què l’havia postrat la dictadura franquista.  Es tractava d’imposar el nacionalisme d’Estat, no ja contra el pujolisme, sinó contra consensos bàsics assolits per una majoria social a Catalunya. I cada cop ho han fet de manera més incendiària. En tot cas el transvasament de vot cap a Vox d’on ha sortit? De l’independentisme, segur que no.

Finalment, ens diu que  “la democràcia espanyola ofereix un marc per a l’autogovern i per al desenvolupament de la cultura catalana que no existeix a la República francesa”. Potser hauria de recordar que el senyor Suárez pensava que era ridícul ensenyar física en català i que l’Estat espanyol va haver de cedir davant una força social –el catalanisme– inexistent a la Catalunya Nord; i finalment, una mica d’Història: quan es va establir l’actual règim democràtic el 1978, la regressió de l’ús social del català i de les altres llengües –tret del francès, òbviament– a la República Francesa no solament era quasi definitiva,  atès que hi havia aplicat tots els seus recursos –molt superiors als de l’Estat espanyol– a bandejar-les des de 1789,  sinó que totes havien passat a l’estatus de patois, és a dir, de no llengües. Fins i tot, com he pogut llegit en una carta dels anys 30,  un jove alsacià considerava també patois l’alemany que parlava.

Finalment, el senyor Santamaria ens brinda la solució: un Estat federal que garanteixi la convivència en termes d’igualtat i fraternitat.  Si és l’Estat de les Autonomies amb un altre nom, llavors no ens hem mogut d’on estem. Si és una altra cosa, defineixi-la i abandoni els brindis al sol.

Foto portada: Benaul, el passat dimecres. Autor: David B.