Aquest és el discurs amb que l’escriptora sabadellenca Montse Barderi ha recollit aquest dimarts a Girona el premi Prudenci Bertrana per la seva obra La memòria de l’aigua.
“President de la Generalitat de Catalunya,
Alcaldessa de Girona (Marta Madrenas)
President de la Fundació Prudenci Bertrana (Joan Domènec)
Voldria també fer una menció especial a algú per a qui tinc un gran afecte i admiració intel·lectual des de fa anys, la nostra consellera de cultura, Mariàngela Vilallonga.
Autoritats, familiars i amics. …..
Gràcies al jurat, Xavier Cortadellas, Glòria Gasch, Gemma Lienas, Care Santos i Albert Villaró. Gràcies a la cinquantena de persones que s’han presentat a aquest premi, i entre els quals de ben segur hi ha molt bons escriptors.
Voldria començar recordant a Teresa Pàmies que va quedar finalista d’aquesta distinció amb l’obra Va ploure tot el dia. Se’l mereixia molt més que jo.
52 nits del Prudenci Bertrana i aquesta és l’onzena nit que el guanya una dona. I com tantes dones, estic més acostumada a perdre i a resistir, que a guanyar. Però de la resistència poden arribar a sorgir nits com aquesta.
El meu llibre tracta de la memòria fragmentada, de les històries que de cop, sense ordre ni concert, rebem especialment de les nostres mares, petites frases que ens permeten construir un món.
La frase amb la que jo vaig créixer va ser “la teva iaia Clemència era rossa com un fil d’or, tan bonica que va arribar a ser la pubilla del poble, enamorada del Pere de Muchafava i obligada casar amb el negre de Cal Viscarri.
– I què li va passar a la iaia mare?
– Que les va passar molt putes, va agafar el tifus, i el cap no li rutllava, venia conills al mercat, s’equivocava amb el canvi… va vinga, espavila’t que sembles de Can Cansalada. Can cansalada era una família que vivia al seu poble i ella m’assegurava que eren tan ganduls que estaven tot el dia de panxa enlaire.
-Mamà, només una cosa més: perquè la van obligar a casar amb el Negre?
– Per unes terres, filla.
És impossible, amb converses com aquesta, no imaginar,.. no desitjar que el teu avi fos el Pere de Muchafaba, també ros i bell com la teva àvia, i que tu no fossis la neta del Negre…
Jo crec que d’aquestes frases fonamentals que no comprens i que has d’omplir de sentit, pot néixer la literatura.
Sovint els papirs conserven només unes poques paraules de poesia, principis o finals de versos, lletres esparses que l’atzar ha salvat i que la majoria de vegades ja no ens diuen res literalment. Però hi ha una bellesa en el fragment, igual que hi ha una bellesa en la resta arqueològica, en una estàtua mutilada, o en un tros d’àmfora. Hi ha una bellesa i sobretot una promesa de sentit.
En paraules de Maria-Mercè Marçal: fer del passat memòria viva, retrocedir per trobar terra a les arrels nues, mediacions per al desig, parracs de sentit per al propi present.
Per a mi omplir aquest misteri, completar el fragment, és escriure.
Voldria dedicar aquest llibre a Elisabet Palomés, la meva companya, amb qui fa 20 anys que fem camí.
A la meva família que m’ha acompanyat: la meva germana Núria, a qui va dedicat aquest llibre i que avui és el seu aniversari. A la Carolina, a l’Imma, a l’Ignasi, a la Marisa i el Ferran.
Sempre hi ha algú de qui no és possible que prescindim. Potser gràcies a això vivim encara, deia el poeta. Jo encara en tinc uns quants i per això, n’estic segura, encara estic viva.
I finalment, vull dedicar especialment aquest premi a una nena que quan als 13 anys la van treure d’escola, va decidir estudiar, com fos, de la manera que fos, també fragmentàriament. Perquè d’alguna manera sabia que només aprenent i llegint podria arribar a escriure.
I a una noia de 25 d’anys que després de molts anys treballant, va rebutjar un ascens laboral perquè no volia donar més hores a canvi de diners, aquella noia ja estava segura que necessitava temps per escriure.
Sento que aquesta nit els hi puc donar la raó i els hi puc donar les gràcies.
Glòria Gasch va definir el llibre, en un article que va escriure a La Vanguardia, com l’objecte més bell del món. L’objecte més bell del món només es pot fer amb amor i confiança. Jo estimo i confio, i aquesta nit sobretot em sento estimada i que confien en mi. No podria ser més feliç. Moltes gràcies.
I no voldria acabar les meves paraules sense un record emocionat i ple d’impotència cap a les nostres preses i presos polítics. El seu empresonament és injust.
Recordo totes aquestes persones i les que estan a l’exili, però per la seva vinculació amb la meva ciutat, amb Sabadell, penso especialment en Jordi Cuixart i la seva frase “que la cultura ho inundi tot” i en Carme Forcadell que va dir “que la nostra flama s’alimenti de cultura i llibertat”.
El meu desig és que puguin sentir i viure en llibertat les paraules de Blai Bonet.
Però un dia, sortí molt, -molt!- de sol,
i em pujaren pel coll eixes paraules:
“Estrella”, “ala”, “llimonera”, “sal”,
“núvol”, “fill”, “mare”, “rosa”, “frescor”, “aigua”.
Perquè així sigui. Moltes gràcies.
