EL PLE CRÍTIC
La sessió extraordinària d’aquest divendres va servir per mostrar l’hegemonia ideològica del nacionalisme i la submissió dels partits de l’esquerra catalana als postulats del nou independentisme de masses.
L’abstenció del grup socialista on, per primer cop des de l’esclat del cas Mercuri no van assistir els regidors imputats, va permetre l’aprovació de la moció impulsada des de la Diputació de Barcelona que compta amb el suport de les entitats sobiranistes Associacio de Municipis per la Independència (AMI) i Assemblea Nacional de Catalunya (ANC).
Això malgrat que la moció compromet als ajuntaments a facilitar “tots els recursos i eines necessàries per fer possible la celebració de la consulta”, en flagrant contradicció amb les tesis del PSC en el sentit que només s’implicarien en la mateixa si aquesta fos legal i acordada. Els dubtes sobre la legalitat de la consulta justificaren una abstenció que permetia que la moció fos aprovada, com es van encarregar de subratllar el portaveu socialista Ramon Burgués i l’alcalde, Juan Carles Sánchez, amb un to com si volgessin que els perdonessin la vida per no ser prou nacionalistes.
Entesa per Sabadell, coherent amb el seu alineament amb l’esquerra independentista, va defensar la desobediència civil per celebrar la consulta “tant sí com no”.
PSC, ICV i EUiA van defensar la reforma de la Constitució per donar cabuda a les aspiracions de l’independentisme català que alguns confonen amb la voluntat del poble de Catalunya. El portaveu d’EUiA, Joan Mena, fou qui va anar més lluny al afirmar que “l’única reforma de la Constitució possible era el reconeixement del dret d’autodeterminació”. Així mateix va al·ludir a la “transversalitat ideològica” de les forces que recolzen l’anomenat dret a decidir, palesant fins a quin punt aquesta formació està sotmesa als postulats del nacionalisme burgés i petitburgès, embolcallat això sí de radicalisme verbal.
En efecte, mentre CiU i ERC aposten per la ruptura amb l’actual règim polític mitjançant la secessió de Catalunya, les formacions d’esquerra no van ser capaces de plantejar l’alternativa d’una Tercera República Federal com a nou marc polític enfront la crisis del règim de la segona restauració borbònica, que ells van contribuir a edificar amb els pactes de la Transició, però també per plantejar una resposta progressista a l’independentisme burgès i petitburgès i cercar una nou marc de convivència entres els pobles de l’Estat.
D’aquesta manera i davant la manca d’alternatives de l’esquerra, l’única oposició a la moció secessionista fou la protagonitzada pel PP. El portaveu popular Esteban Gesa, que va no tenir el seu millor dia, va ser incapaç de donar ni un sol argument polític. El seu paupèrrim argumentari reposà exclusivament sobre el respecte a una legalitat constitucional que fa aigües per tot arreu.
Per esvair els dubtes sobre el que s’estava votant, a l’acabar la sessió, el públic assistent que omplia la sala de gom a gom va cridar: “Independència!”
Amigo Santamaría, se cumple en este caso aquello que Engels y Marx diagnosticaron, que la lengua e ideología dominante en una sociedad siempre es la lengua e ideología de la clase dominante, que en estos casos el número no cuenta o cuenta poco, por ello en Cataluña la lengua e ideología dominante, siendo minoritarios en número, es la lengua e ideología de los independentistas. Las masas se suben al caballo ganador, ello significa grandes es expectativas para le ERC, y a partir de aquí los partidos de izquierda, los socialistas y CIU se van, y perdóname la expresión, literalmente a la mierda, porque si el independentismo,, haya referéndum o no, se ha convertido en la ideología dominante, para qué las masas van a votar a los sucedáneos si por el mismo precio pueden votar el original. Es muy curioso y será digno de estudio como los residuos de la otrora poderosa izquierda catalana, los socialistas, y los nacionalistas de derecha, se hicieron el Harakiri en el otoño de 2014. En cuanto al PP, si su único discurso es que no se puede hacer un referéndum porque es ilegal, pobre discurso es ese, ya decía Kelsen que el cambio de una coma en la ley positiva por el Legislador, convertía bibliotecas jurídicas enteras en papel basura. Lo triste de todo esto es que los bien informados saben que no habrá independencia, sino algo peor, el chalaneo ya está en marcha.
Las siete plagas de Egipto fueron una tontería comparado con la pesadez de esta gente. Mira que son pesaos, son tan pesaos que dan ganas de nos independicemos de ellos cuanto antes mejor y así podremos dejar de hablar de la dichosa consulta y dedicarnos a cualquier otra cosa, que el bosque de la consulta lleva ya demasiado tiempo que no nos deja ver los árboles de la realidad.
Amic Antonio, si volem fer periodisme amb un cert rigor hem ser una mica més objectius. La portaveu de l’Entesa per Sabadell, Virgínia Domínguez, va dir alguna cosa més que el què esmentes a la teva crònica. La seva primera intervenció va ser aquesta:
Fa només sis mesos aquest ple ja es va pronunciar a favor de la consulta per decidir el futur polític de Catalunya i llavors ho va fer gairebé per unanimitat del consistori, en una moció proposada per l’Assemblea Nacional. Únicament el PP es va excloure d’aquests acords.
Amb aquella moció no només ens vam comprometre a donar suport a la consulta acordada pel Parlament, sinó també a facilitar el material i infraestructures necessàries per a la seva celebració.
Avui som quatre –i no cinc com llavors– els grups proposants d’aquesta nova moció, que no va pas més enllà dels acords del mes de març, però que es debat en un moment molt més potent políticament i simbòlicament. Som possiblement a pocs dies –potser a poques hores– de la prohibició de la consulta del 9-N, que previsiblement convocarà el president Mas demà mateix. Ara, el nostre posicionament, sumat al de més de 800 municipis, té l’efecte de reforçar el decret de convocatòria.
Tanmateix, no ens enganyem. La convocatòria, amb tota la seva escenografia, és tan sols una escena més d’un drama ja anunciat: el PP, amb la benedicció del PSOE, voldrà impedir que votem, voldran evitar la lliure expressió de la ciutadania. Ho han dit per activa i per passiva i han llençat tot tipus d’advertències i amenaces.
Ni els acords del Parlament, ni els centenars de mocions dels plens municipals, ni les moltes accions de l’esquerra independentista, l’Assemblea Nacional i molts altres col·lectius, ni els centenars de milers de persones que ens hem manifestat durant anys i especialment a la diada nacional de 2012, la via catalana del 2013 i la V del 2014, sembla que no són suficients per despertar la sensibilitat democràtica d’aquests sectors encarcarats, que s’aferren a una Constitució desfasada, però que en els articles que afecten a la “Unidad indivisible de la Patria” és inalterable, inamovible, no esmenable.
La mobilització creixent d’amplíssims sectors de la societat catalana no és suficient argument per a què l’Estat autoritzi la consulta. Per tal que puguem opinar, puguem decidir, puguem votar sobre el nostre futur.
Aquesta manca de valentia política, aquesta actitud antidemocràtica del PP i del PSOE, només deixa espai per a la desobediència. Nosaltres no ens conformarem amb un NO. Nosaltres sortirem al carrer per continuar exigint la consulta i defensarem que el 9 de novembre puguem votar tant sí com no. Aquest és el nostre compromís, defensar avui, però també demà i demà passat el dret a l’autodeterminació del poble català i la necessitat de votar el 9 de novembre, amb la benedicció de l’Estat o sense ella.
Com a Consistori no podem deixar de reforçar la democràcia i de donar suport a la llibertat d’opinió i el lliure exercici a l’autodeterminació.
La transició es va fer amb les pistoles sobre la taula i deixant blindades el que avui anomenem estructures d’estat.
La renúncia a la ruptura democràtica era inevitable perquè ni el moviment obrer i popular tenien la força suficient.
Suor i llàgrimes, que no sang, almenys a Catalunya, ens ha costat mantenir les institucions, la llengua, l’educació i la cultura que es defineixen com a nació.
Portar el discurs catalanista i no només el nacionalista al terreny de l’anàlisi de la lluita de classe hores d’ara queda , al meu parer, desfasat.
Cal pitjar el botó ” d’actualitzar” per entendre que les esquerres i sectors de les dretes tenen en el tema nacional punts de coincidència.
Si volem parlar en termes pretèrits d’organitzacions de masses avui hi ha la ANC com a única plataforma organitzativa de masses capaç de mobilitzar milers de persones entorn d’un punt en comú “el dret a votar” acceptant en les seves mobilitzacions tan aquells que volen votar si com aquells que volen votar no.
No negaré i admiro d’altres plataformes com la PAH que han estat capaces de mobilitzar sectors social afectats en d’altres àmbits com el dret a l’habitatge, però aquestes responen a una problemàtica concreta que , per cert, podrien tenir molt en comú quan sigui l’hora de definir quin tipus d’estat volem.
Ni partits ni sindicats, malgrat les seves possibilitats logístiques, han estat capaços de definir uns objectius que mobilitzin als ciutadans per fer front a les polítiques neoliberals imperants.
Ser d’esquerres durant la dictadura franquista era relativament fàcil d’identificar. Hores d’ara això és més complicat.
És d’esquerres un treballador sense consciència social d’estar explotat, sense cap interès en participar i organitzar-se en la vida pública i que té com a únic objectiu defensar els seus interessos personals ? És d’esquerres per l’únic motiu de pertànyer a una capa social amb menys poder econòmic.
Penso que la ANC és diferent a l’Assemblea de Catalunya per l’abast dels seus objectius i pels diferents històrics en que es viu. Dins de l’Assemblea de Catalunya motor del canvi reformista hi havia el moviment obrer, però també amplies capes populars i burgesos i petits burgesos, definits en termes de l’època.
Avui en dia, penso, no ens podem despatxar dient que la manca d’alternatives de l’esquerra és la causa de que l’única oposició a la moció secessionista ha estat el PP.
No estem parlant d’una moció secessionista, sinó del dret a votar en una consulta no vinculant. D’escoltar un estat d’opinió.
En el Ple ha quedat palès , si més no, que el PSC no es vol fer la fotografia amb el PP.
És hora d’estirar la corda. La majoria absoluta del PP i la manca de suports que hi ha per part d’una bona part de la societat espanyola a escoltar i entendre que som una nació ens ha portat on estem ara.
Muchacho, ni yo mismo hubiera definido mejor el nacional socialismo.