Foto portada: el director de la Fundació Bosch i Cardellach, Josep Maria Benaul. Autor: J.d.A.

‘Josep Maria Benaul i Berenguer, 1951-2020’, per Glòria Dalmau, Francesc Moya, Manel Blasco i Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Glòria Dalmau, Francesc Moya, Manel Blasco, Manel Larrosa

El Pep se n’ha anat amb un llarg son. Precedit d’un breu comiat, com de qui se’n va a un curt viatge, amb un somrís, més lúcid i serè que la resta dels presents. El dia abans va emprendre el camí de l’hospital completament sabedor del que quedava. En aquest somni és possible que hagi repassat la seva vida.

Si hem de començar pel principi, direm que era fill d’una família treballadora, que el seu pare fins i tot va descartar ser encarregat a la fàbrica i que ell va fer el batxillerat als escolapis amb beca. Una beca que va estar a punt de no arribar. Hores d’ara, amb llarga perspectiva, podem dir que segurament hauria acabat fent exactament el mateix, perquè l’empeny personal ha definit l’historiador que ha estat. Aquest origen i el context dels 70 expliquen la seva militància social i política, des de l’Associació de veïns de la Concòrdia a Bandera Roja i, més circumstancialment, al PSUC. Lúcid i crític, desbordava el marc ideològic dels aparells de l’època i aviat fou vist com a “intel·lectual”, és a dir com a indisciplinat company de viatge. La seva estreta relació amb els més joves a l’entorn de les joventuts comunistes i algun opuscle satíric o els anuncis contraculturals del PSUC, desbordaven la capacitat d’entendre-ho per part d’un partit que demanava un obrerisme més ortodox, mentre que ell era vist com de classe mitjana, suspecte de desviació. Alguns d’aquests trets fundacionals l’han acompanyat fins avui i formaren la imatge de jove en plenitud.

Com historiador va iniciar el naixement i impuls de la història local, com a filó ric per eixamplar la general. Amb un breu pas per la direcció de l’Arxiu Històric de Sabadell, ha estat professor a la universitat de Girona, a la UAB i finalment a Economia de l’UB, al departament de Jordi Nadal. I el camí d’accés fou, bàsicament, la seva tesi sobre la indústria tèxtil a Sabadell i Terrassa en els segles XVIII i XIX. En aquell temps de redacció no el podies treure de casa ni per anar al cine. El Pep ha estat sempre bolcat al treball, primer objectiu i motor vital com a persona.

La solidesa com historiador l’ha portat a fer la biografia d’institucions locals (Gremi, Caixa) i a establir vincles amb personalitats, diguem burgeses, la qual cosa li ha valgut una renovada mirada condescendent de qui l’havia vist sempre poc roig i massa rosat. Aquesta inclinació liberal no canvia les conviccions profundes, les quals ha demostrat amb textos solvents.

Ha viscut, essencialment sol, amb pocs amics, però amb un vincle italià. Pare tardà, amb un filla que ha estat un suport creixent, a la qual s’ha auto disciplinat en aquests darrers temps. Ha patit interiorment. Ha viscut un deure profund envers els seus pares, que no deuria sentir eixugat amb la generosa dedicació a la cura de la seva tieta. Cantellut de tracte, aparentment mal destre per a l’expressió de sentiments, però realitat negada amb textos que ens diuen amb paraules allò que no acabava de dir-nos.

Se n’ha anat després de la sentència rebuda de disposar d’un un any de vida, que va rebre l’agost del 19, la qual s’ha ampliat just amb un mes de pròrroga. Durant aquest temps ha deixat quasi enllestida i del tot encaminada la biografia d’Andreu Castells. Esdevinguda motivació vital, feina amb sentit, treball fins els últims moments. El Pep va succeir l’Andreu a l’Arxiu, també traspassat massa d’hora. Compartia amb ell aquesta dedicació a la feina de pensament. Potser ambdós inexplicables sense la llarga postguerra.

Per mig any no ha complert els 70. Retirat de la docència, portava ja un temps a la direcció de la Fundació Bosch i Cardellach, dins de la qual havia iniciat un redreç d’equip amb l’entitat. Un temps insuficient per al viratge emprès, que deixa l’entitat desarborada.

En les darreres setmanes ens ha regalat la presència propera, per poder acompanyar  la primera línia de la seva filla Amaya. El record essencial serà el seu esperit crític, una mirada molt política, l’ancoratge local, el sentit del treball, l’auto-construcció personal. La vida ha estat per a ell allò que passa mentre treballes. Ens deixa un llegat escrit molt extens, que seran només uns fins estrats de geologia, molt especialitzada però positiva i original. I l’advertiment a tots plegats, des de l’exemple del seu traspàs, que només som pols.

Més informació: 

Mor Josep Ma Benaul, director de la Fundació Bosch i Cardellach

Foto portada: Benaul, inaugurant la nova seu de la Fundació Bosch i Cardellach, el mes de febrer de 2020. Autor: J.d.A.