L’ESTAT DE LA CIUTAT
Ara fa 77 anys es produí el cop d’Estat del general Franco que provocà una cruenta guerra civil, acabà amb el règim democràtic de la Segona República i obrí un radical procés revolucionari a les zones on va fracassar l’aixecament. Aquí rememorem com van anar les coses a la nostra ciutat.
Com a la resta d’Espanya, l’estiu del 1936 va estar dominat a Sabadell pels rumors d’un imminent aixecament militar contra la República. Així, el 14 de juliol, dimarts, va reunir-se el Comitè d’Enllaç del Front Popular i Organitzacions Obreres i el Círcol Republicà Federal (CRF) que arrancà al nou capità de la Guàrdia Civil, Manuel Franco Pineda, el jurament que no es revoltaria contra la legalitat constituïda. Al mateix temps, el Círcol ordenà als seus milicians, armats amb fusells, que assetgessin la caserna de la Guàrdia Civil (aleshores denominada Guardia Nacional Republicana) i es posaren en contacte amb el comandant de l’institut armat sol·licitant que es presentés a l’Ajuntament per fer un acte públic de lleialtat a la República, que es va produir al vespre del 16 de juliol en el marc del ple municipal.
El mes de juny havia estat molt agitat a la ciutat. Així una vaga del sector d’Arts Gràfiques va impedir que durant alguns dies sortís el Diari de Sabadell, llavors vinculat a la Lliga (formació catalanista conservadora), i entre el 18 i el 27 una vaga general del comerç va paralitzar les activitats del sector.
D’altra banda, el clima polític estava força enterbolit pel procés d’incapacitació, en aplicació de la Llei del Parlament de Catalunya del 13 de juny, dels consellers municipals de la Lliga arran de la seva actitud en els fets del 6 d’octubre de 1934, quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, havia proclamat la República Catalana. Uns fets que van provocar la intervenció de l’exèrcit, la dissolució de la Generalitat i dels ajuntaments implicats. Així els vuit consellers de la Lliga que havien acceptat càrrecs a l’Ajuntament reberen la incapacitació a l’esmentat ple municipal del 16 de juliol. També foren incapacitats, atenent al decret del Departament de Justícia i Dret de la Generalitat de 17 juliol, el jutge Lluís Molins Voltà, el seu suplent Joan Domènech Duran i el procurador Josep Manau Artigas.
Malgrat això, la vida quotidiana continuà amb certa normalitat. Tant és així que el divendres, 17 de juliol, va sortir la primera tanda de colònies escolars cap a Tona.
Primeres reaccions al cop d’Estat
Les primeres notícies de la insurrecció militar al Marroc i les Canàries arribaren a Sabadell al matí del dissabte del 18 de juliol. El sindicats i partits d’esquerra van començar a repartir armes entre el seus militants. El Diari de Sabadell titulava en la que seria la seva darrera edició:
S’ha frustrat un nou intent criminal contra la República. El govern no ha volgut dirigir-se al país fins aconseguir obtenir coneixements exactes del que ha ocorregut i posar en execució les mesures urgents i inexorables per combatre’l”.
A la matinada del 19 de juliol, diumenge, marxaren cap a Barcelona militants d’organitzacions d’esquerres, però també els membres dels requetés de la clandestina Comunión Tradicionalista. Val a dir que foren pocs, els de dretes per indecisió i els d’esquerres perquè consideraren més adient controlar la situació a Sabadell.
No obstant això, uns i altres van enfrontar-se a la caserna d’artilleria de Sant Andreu on hi havia els requetés sabadellencs Ramon Albareda Massip, jardiner de la Creu Alta, i el tradicionalista Ignasi Estivill Cot. Al migdia, l’aviació va metrallar la caserna i les requetés de Sabadell van poder escapar-se. Per la seva banda, els milicians sabadellencs van apoderar-se de diverses caixes de fusells i d’un canó que van arrossegar fins a Barberà.
A Sabadell, a primeres hores del matí encara es celebrà alguna missa, però els feligresos no romangueren gaire estona a les parròquies quan acabà l’ofici religiós. Al migdia es notaven els símptomes de la nova situació com es comprovà a La Rambla, pràcticament deserta. A la tarda començaven les primeres mostres de mobilització popular: cotxes requisats, gent armada pels carres. Així començava la revolució social a la ciutat.
La crema de les esglésies
El dimarts 21 de juliol al matí foren pastura de les flames la major part d’esglésies i convents de Sabadell: Sant Fèlix, la Puríssima, la Santíssima Trinitat, la Divina Pastora, Sant Vicenç de la Creu Alta… També abandonaren les seves residències els escolapis i els maristes, que es refugiaren a cases d’amics i es desallotjaren els convents de les monges escolàpies i carmelites. A l’endemà cremava el Santuari de la Salut.
Això malgrat les peticions de protecció que es van adreçar a la Guàrdia Civil i a l’Ajuntament, que va considerar que no es podia fer res davant el desbordament de les masses populars. Encara avui no s’ha aclarit qui foren els responsables d’aquests fets. Existeixen versions contradictòries sobre si es tractà d’una acció espontània o planificada o si foren protagonitzats per elements locals ben identificables o per gent vinguda de fora i desconeguda. Possiblement, van coincidir aquests dos elements. En qualsevol cas la crema d’esglésies i convents expressava una actitud anticlericlal molt arrelada a la ciutat des de feia molt de temps.
El mateix 21 de juliol es produí el primer assassinat de la guerra en la persona del rector de Sant Julià d’Atura, Josep Font Deu, al voltant de Torrebonica. Els escolapis foren qui més van patir la repressió amb vuit dels seus membres assassinats. Simultàniament, es considerà convenient que la Guàrdia Civil fos traslladada a Barcelona.
Curiosament, els centres religiosos no catòlics no foren molestats. Així els centres de culte de l’Església Reformada Episcopal i de la Unió Evangèlica Baptista van continuar oberts i arriben intactes fins al final de la guerra.
Durant aquests primers dies es produïren les primeres requises tant dels locals incendiats com de les cases abandonades pels seus propietaris. D’altra banda, els partits d’esquerra confiscaren les seus de les formacions de dretes. També va haver qui s’aprofità del desconcert per lliurar-se a actes d’autèntic saqueig.
Terror roig
A mesura de passaven els dies s’estendrà l’ambient de terror contra els religiosos i la dreta. No mancaren les venjances personals per part dels anomenats ‘incontrolats’. Al mes de setembre es pot avaluar com a mínim en 25 els assassinats segurs. Llavors es van fer habituals els anomenats ‘consells de cuneta’, on un grup de milicians muntaven en un cotxe a un sospitós de convivència amb els franquistes que era executat sense judici ni contemplacions a la vorera d’una carretera del voltant de la ciutat. Acabada la guerra, l’alcalde Marcet xifrava en 150 el sabadellencs de dretes assassinats. Segons el jutjat de primera instància que incoà aquesta causa ascendiren a 99.
El terror roig fou molt superior a la veïna Terrassa, on la xifra d’assassinats sense judici s’eleva fins a 226 persones. Segons l’historiador Andreu Castells les causes d’aquesta diferència rauen en l’hegemonia de la Confederación Nacional del Trabajo-Federación Anarquista Ibérica (CNT-FAI) a Terrassa, enfront del domini de la Federació Local de Sindicats (FLS) a Sabadell, que després s’integraria en la Unión General de Trabajadores (UGT). També en el caràcter més liberal de la burgesia sabadellenca.
El 21 de juliol es distribuïa el Full Oficial, l’únic òrgan de premsa autoritzat durant mesos a la ciutat, inseria el manifest signat pel Comitè del Front Popular i Organitzacions Obreres, adreçat ‘Al proletariat sabadellenc’, on es podia llegir:
És de recomanar, i exigir després a tothom, que no es facin accions individuals, que malgrat poguessin ésser fetes amb bones intencions, podrien sembrar el confusionisme i desvirtuar la magnífica gesta que estem portant a cap”. En aquest sentit, es demanava a les milícies populars que “reprimeixen amb la màxima energia tot acte de pillatge”.
Justament, aquí rau una de les principals diferències entre el terror a la zona republicana i la nacional. Si les autoritats republicanes van fer tot el possible per impedir l’acció indiscriminada dels ‘incontrolats’, a la zona nacional foren els dirigents franquistes els qui impulsaren la repressió.
L’endemà es distribuí un altre Full Oficial que anunciava la confiscació, per ordre d’alcaldia i en nom del govern de Catalunya, dels edificis de les congregacions religioses i altres d’interès públic. D’aquesta manera es legalitzava la confiscació, el dia 20 de juliol, de la Casa de Beneficència i de les Germanes Tereses i es volia evitar que d’altres fossin saquejats o destruïts.
Nou paisatge polític i institucional
El 23 de juliol es constituí el Comité Local de Defensa (CLD)- Milícies Antifeixistes que prengué el poder polític a la ciutat, davant l’enfonsament de l’ajuntament republicà que malgrat això continuà ostentant funcions residuals. Així l’alcalde, Joan Miralles, va mantenir una certa capacitat de gestió.
El CLD representava a les organitzacions d’esquerres més implantades a la ciutat. Per la FLS, Josep Moix, Josep Pardell i Antoni Bernat; per la CNT Antoni Silvestre i Joan Geniva; per la FAI, Edgar Ricetti; per la UGT, Celestí Fabregat; pel Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM) Galileu Molins i Ricart Bernat; pel CRF, Joan Pont i per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep Esteve. L’organisme fou presidit per Josep Moix que seria membre fundador del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i futur ministre de Treball.
Des del punt de vista polític, un dels fets més destacats d’aquest dies fou precisament la fundació del PSUC que esdevindria la força política hegemònica de la ciutat després dels fets de maig de 1937 de repressió contra el POUM i la CNT-FAI. El partit comunista català es va constituir a Sabadell el 25 de juliol de 1936. A la nova formació van confluir, a banda de molts militants de la FLS, la Unió Socialista de Catalunya (USC), la Federació Catalana del PSOE i dos petits grups polítics, Partit Comunista de Catalunya (PCC) i Partit Català Proletari (PCP). La nova formació d’obediència stalinista va establir la seva seu al Passeig de la Plaça Major.
En principi els efectius del PSUC a Sabadell no arribaven als 200 militants, enfront del altre partit marxista heterodox, el POUM, que posseïa 700 afiliats. No obstant això, en poc temps el PSUC sumarà 4.000 militants. De fet, el PSUC, segons diverses fons, esdevindrà el partit-refugi de les classes mitjanes, en un context d’efervescència revolucionària.
Les col·lectivitzacions
Després de les primeres setmanes de descontrol, es va anar imposant mica en mica el nou ordre polític i social. El 29 de juliol es fa efectiva la confiscació del servei d’autobusos, sota la direcció del sindicat i el municipi. El mateix camí seguirien la pràctica totalitat dels serveis públics com la recollida d’escombreries, la funerària, els espectacles i fins tot els dos assortidors de gasolina.
Les nombroses empreses on havien fugit els empresaris quedaren sota el control d’un comitè obrer. També es constituïren diverses cooperatives com les dels flequers o la de barbers i perruquers. En aquesta línia i sota la supervisió del Comitè Coordinador del Treball es fa una crida als treballadors per legalitzar les confiscacions, A primers d’agost es creà una Caixa Especial d’Incautacions per ingressar el valors del béns confiscats i acabar amb el desgavell financer dels primers moments.
A Sabadell s’estructurà ben aviat, a partir del 24 d’agost, la Comissió d’Indústries de Guerra, per contribuir a l’esforç bèl·lic i procedir a la reconversió de les empreses metal·lúrgiques per dedicar-se a fabricar armament i de les tèxtils per proveir de mantes i uniformes a les milícies.
Un altre dels esforços de les noves autoritats revolucionàries va anar destinat a la cultura i l’ensenyament. El 26 de juliol, Salvador Sarrà, regidor de cultura de l’Ajuntament republicà, fou autoritzat pel govern de la Generalitat confiscar diversos edificis per dedicar-los a activitats culturals i docents, entre ells totes les escoles i centres de culte catòlics i la major part de les residències dels grans fabricants com ara els Gorina, Arimon, Sempere, Ponsa, Duran, Turull, Sallarès… El curs escolar s’inicià el 17 de setembre, amb la intenció que cap nen es quedés sense anar a l’escola.
La contribució a l’esforç de guerra
La contribució de Sabadell al esforç bèl·lic republicà fou molt notable. Es calcula que en aquest període van marxar al front, sobretot el d’Aragó, uns 1.500 voluntaris. Una quantitat molt elevada per a una ciutat d’uns 48.000 habitants.
El primer grup de milicians fou organitzat pel POUM, el 24 de juliol sortien cap el front d’Aragó 25 milicians i dues metralladores. Totes les formacions d’esquerres, tant republicanes, obreristes o anarquistes muntaren ‘centúries’ per incorporar-se a les columnes que sortien des de Barcelona, en un ambient d’eufòria.
D’altra banda, un bon grapat de sabadellencs de les classes dominants van marxar de la ciutat, van instal·lar-se a l’Espanya franquista i van lluitar amb els nacionals. Entre ells, molts capellans i la major part de la burgesia local com el que seria alcalde de Sabadell sota el franquisme Josep Maria Marcet, però també els Llonch, Gambús, Gorina, Turull, Brutau, Manent… només per citar a uns quants.
Les dades demostren que la Guerra Civil fou un virulent conflicte de classe, per sobre de qualsevol adscripció identitària.
Nota bibliogràfica
La reconstrucció dels esdeveniments històrics s’ha fet a partit del volum 5è titulat Guerra i revolució (1936-1939) de l’obra d’Andreu Castells, Sabadell, informe de l’oposició. Edicions Riutort, Sabadell, 1982. També del llibre La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939), signat per diversos autors, Ajuntament de Sabadell, 1986 i de l’obra col·lectiva Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
