Imatge general de Sabadell

L’estat de la ciutat: ‘Diagnòstic preliminar’

L’ESTAT DE LA CIUTAT

Aquesta secció, a meitat de camí entre l’opinió i l’anàlisi, es proposa reflexionar sobre una sèrie de qüestions de fons relacionades amb els problemes que experimenta la ciutat en aquests temps de crisi.

La gran crisi industrial de finals de la dècada dels 70 del segle passat, que coincidí amb la transició política, va marcar una discontinuïtat a la història de Sabadell. L’antiga  ciutat-fàbrica va entrar en fallida, moltes empreses van haver de tancar o reduir dràsticament les seves plantilles, l’atur arribà al 25% de la població activa i va estendre’s l’economia submergida. El model de desenvolupament fordista amb les seves grans factories, que produïen el cicle complert de la mercaderia, rodejades de petites empreses auxiliars i barris on es concentrava la mà d’obra, patia la seva crisi terminal. Tot això quan el país acabava de sortir de la llarga dictadura franquista.

Sabadell havia estat, al segle XIX i gran part del XX, un exemple de manual del que els economistes anomenen “districte industrial autocentrat” que, als seus orígens, va diferenciar-se de la indústria cotonera de Barcelona a través de l’especialització llanera. La ciutat fou l’epicentre d’una comarca industrial amb una xarxa de relacions empresarials, institucionals, financeres, polítiques i culturals específiques que la crisi d’aquest model d’acumulació capitalista qüestionava radicalment.

Centre de Sabadell
Vista general del Centre, des del campanar. Autor: David B.

Una transició molt complexa que, des del punt de vista polític, fou gestionada des de l’esquerra pel PSUC-IC,  sota el lideratge carismàtic d’Antoni Farrés. Un home entre dos mons, doncs pertanyia a una família de fabricants de fermes conviccions catòliques, però que des de molt jove va comprometre’s amb la lluita obrera i antifranquista; primer al Front Obrer de Catalunya (FOC) i després al Partit Comunista Català.

La dècada dels 80 foren uns anys de plom, determinats pels múltiples efectes de la lenta decadència de la ciutat-fàbrica i la manca de perspectives de futur. La demografia ens proporciona un indicador de la profunditat d’aquella crisi. El creixement demogràfic, producte de diversos fluxos migratoris i que havia estat constant des de l’últim terç del segle XIX, s’aturà. Fins i tot es va perdre població: l’any 1985, Sabadell tenia 190.183 habitants i el 1995, només 188.386.

L’aposta tecnològica

A la dècada dels 90 va trencar-se aquesta tendència. L’Exposició Universal a Sevilla i els Jocs Olímpics a Barcelona apuntaren vers a un nou model de desenvolupament, basat en les noves tecnologies, els serveis i el turisme. A escala local, fou l’època de la inauguració de l’Eix Macià, amb El Corte Inglés com a pol d’atracció. Justament, a la segona dècada del seu mandat, l’alcalde Farrés va impulsar una alternativa a la ciutat-fàbrica articulada en torn a dos eixos. D’una banda, Sabadell havia d’esdevenir el centre de serveis i negocis de la comarca al voltant de l’Eix Macià; de l’altra, especialitzar la seva activitat productiva en el sector de les noves tecnologies com es concretà amb l’aposta pel CESTIC, no fa gaire desmantellat.

El Parc del Taulí
El parc del Taulí, inaugurat l'any 1992. Autor: David B.

La revisió del Pla Urbanístic (1993) de Mª Dolors Calvet fou l’expressió territorial d’aquest projecte, mitjançant l’ordenació racional dels usos del sòl i formulant alternatives als problemes de mobilitat tant interns (col·lapse de la Gran Via) com externs (amb les rondes de circumval·lació i Quart Cinturó), doncs la connectivitat esdevé condició imprescindible per l’èxit d’aquestes operacions.

Ara bé, aquests plans només funcionaren a mitges. El gran centre de serveis i negocis de la comarca no s’ubica a l’Eix Macià, sinó al voltant de la B-30 a l’alçada de Sant Cugat. Tampoc Sabadell, malgrat els precedents d’empreses digitals punteres com Centre de Càlcul Sabadell o Logic Control, va esdevenir la capital del Silicon Vallès.

 Canvi de cicle

L’entrada al segle XXI va estar determinada per un canvi de cicle polític i econòmic. L’ajustada victòria del PSC de Manuel Bustos, a les municipals de 1999, trencava amb dues dècades d’hegemonia del PSUC-IC, després de la decisió de Farrés de no optar a la reelecció. Sabadell deixava d’ésser una excepció en el context metropolità i entrava a l’òrbita dels grans municipis governats pel PSC.

Al mateix temps, s’enceta un període d’expansió econòmica basat en la globalització dels mercats i l’expansió del sector immobiliari amb l’accés fàcil al crèdit hipotecari. L’any 2000, Banc Sabadell, entitat consorciada i pràcticament blindada, abandonà el seu caràcter d’eina financera al servei dels industrials locals per cotitzar en borsa i obrir-se als mercats globalitzats. Una operació, comandada per Josep Oliu, que no hagués estat possible sense el suport de La Caixa, que assenyalava el camí del nou segle.

El campanar i Sallarés i Pla
Escultura de Sallarés i Pla i campanar. Autor: David B.

D’altra banda, com moltes ciutats espanyoles, Sabadell experimentà una autèntica febre constructora. Tant és així, que al voltant d’un 20%  dels edificis de la ciutat van construir-se llavors. El boom immobiliari propicià un flux migratori que trencava amb la tendència a la disminució de la població. A l’any 2000, Sabadell tenia 183.727 habitants, l’any 2010 hi vivien 207.338 persones, de les quals 26.831 (12,9%) són estrangeres. Es tracta de treballadors desqualificats, procedents principalment del Marroc, l’Àfrica subsahariana i Llatinoamèrica, que venien a cobrir les necessitats de mà d’obra barata del mercat laboral i que s’instal·laren als barris on el preu de l’habitatge era més assequible com Can Puiggenner, Torre-romeu o la zona sud… Un moviment demogràfic que ha canviat el paisatge humà dels nostres barris i que la crisi ha tallat en sec.

Urbanisme i indústria

Els successius equips de govern presidits per Bustos van facilitar el creixement urbanístic, amb nombroses modificacions del Pla General, denunciades com “urbanisme a la carta” per formacions de l’oposició com Entesa per Sabadell, però sense introduir grans canvis respecte al model “farresista” de ciutat. Tanmateix, s’hi van fer algunes correccions com incrementar l’oferta de sòl industrial a zones com Can Roqueta i sobretot l’ambiciós projecte de parc industrial a Sant Pau de Riusec, ubicat en un indret estratègic, però que la crisi pot convertir en un centre logístic i de serveis, tipus Montigalà.

També es va apostar per millorar els problemes de la mobilitat, així recentment s’han posat en servei dos grans infraestructures (la ronda Oest i la rotonda de la zona Sud) que no acaben de resoldre les qüestions de fons. És més, la paralització per manca de finançament de les obres del Metro del Vallès, el gran projecte del segle XXI, pot agreujar els problemes.

Ronda Oest
La Ronda Oest, inaugurada recentment

La crisi no només reformula una sèrie de problemes no resolts derivats de la lenta descomposició de la ciutat-fàbrica, sinó que ha plantejat d’altres nous. L’intervenció pel Banc d’Espanya de Caixa Sabadell, que feia poc s’havia fusionat amb les de Terrassa i Manlleu sota la marca Unnim i que sortirà a subhasta a finals de febrer, acaba amb la trajectòria d’una entitat financera local amb segle i mig d’història i que havia estat, per la seva dimensió social, una peça fonamental del funcionament de la ciutat-fàbrica. Més enllà de les responsabilitats per la mala gestió, s’obren molts interrogants sobre el destí del seu patrimoni, producte de l’estalvi de moltes generacions de sabadellencs.

Augmenta l’impacte social de la crisi

Després de quatre anys, l’impacte social de la crisi comença ser sever. L’atur frisa el 20% de la població i es dispara entre la joventut. Els serveis socials i les organitzacions solidàries de l’anomenat Tercer Sector estan al límit de la seva capacitat assistencial. Els expedients de desnonaments s’acumulen als jutjats.  A les  retallades en despesa social, sanitat, educació… s’afegeix la perspectiva oberta per la nova normativa sobre l’IRPF i la reforma laboral de rebaixa general de salaris, que anuncien un empobriment general de les classes treballadores, però també de les classes mitjanes i que podria significar un increment de la conflictivitat social. Cada cop es fa més evident l’irracionalitat i injustícia d’un sistema, amb sobrada capacitat tecnològica i productiva per assegurar el benestar del conjunt de la població, però que condemna a milions de persones a la pobresa davant l’imperatiu del benefici privat capitalista.

En posteriors col·laboracions assajarem d’analitzar les diverses qüestions demogràfiques, econòmiques, urbanístiques, polítiques, socials i culturals que la crisi planteja a la nostra ciutat.