Fa uns anys visitava les mines de sal de Cardona amb els meus alumnes. Confesso que no coneixia la realitat d’aquelles colònies que eren autèntics pobles, amb cases, bars, escola, cinema o teatre. De fet, la població que hi treballava no es movia d’allà, però l’ambient de convivència era espectacular. Eren temps de penúries, però la gent intentava sobreviure amb l’amistat i les bones companyies després de llargues i penoses hores de feina sota la mina. Recordo que un noi d’uns vint-i-cinc anys ens va acompanyar durant tota la visita, explicant-nos les vicissituds d’aquella època amb tota mena de detalls. En un moment determinat, li vaig preguntar si encara quedava viva alguna persona que havia treballat i viscut allà i em va respondre que sí. Potser vaig ser una mica imprudent, però, immediatament després, vaig dir-li que per què no feien les explicacions aquells que gaudien de les experiències més directes, que podien compartir experiències i anècdotes, diferenciades de les més normatives o acadèmiques. Qui millor sinó per fer-ho?

Tot això m’ha vingut al cap després de veure una campanya en la qual es vol “acabar amb l’edatisme, la discriminació que s’estableix cap a les persones grans”. Em sembla una mica arrogant el fet de pensar que es pot “acabar” amb una discriminació que dura segles amb una campanya publicitària. Em sobta encara més que el que traslladen les autoritats per tal de reivindicar les fortaleses de la gent gran, es limiti a la construcció de residències o a les vacances, és a dir, a tancar a aquest grup d’edat en cercles i espais molt particulars i definits. Trobo a faltar alguna frase o intenció de traslladar l’experiència d’aquestes persones a la resta de la societat. Potser no he sabut trobar-ho.

He estat llegint un document que va editar l’Ajuntament de Sabadell juntament amb la Diputació de Barcelona el 2019 i que es deia Sabadell Ciutat amiga de les persones grans Pla 60 i +. M’ha costat molt llegir-me’l i entendre molts dels conceptes que hi exposa de tal manera que imagino que qualsevol persona més gran i sense un mínim d’estudis seria incapaç de continuar més enllà de la segona línia. És, més que res, una anàlisi de la situació de les persones grans, un estudi exhaustiu, això no hi ha cap mena de dubte, però que no deixa de ser un recull d’intencions, és a dir, més propaganda. Sis anys després estem en el mateix punt.

Trobo a faltar aquest vincle intergeneracional que ajudaria, almenys una mica, a apaivagar aquesta discriminació. I això ho dic amb coneixement de causa, perquè he viscut situacions en què he pogut copsar les mirades d’uns infants quan una persona de gairebé noranta anys els explicava un conte a l’aula d’una escola; o quan un professor ja jubilat venia al laboratori a fer una pràctica de com fer sabó natural; o, això ja fa molts anys, quan a un home que havia estat pres al camp d’extermini de Mauthausen, li venien les llàgrimes als ulls recordant-ho tot i mostrava el número escrit a la pell del seu braç.

I tot plegat, està molt bé que es pensi en tot el que envolta el tema social de la gent gran, la mobilitat, l’accés a la informació i les dificultats de tota mena, però sembla increïble que no ens adonem que moltes vegades el poder ens ensarrona amb grans titulars i és incapaç, per manca de voluntat o per desídia, de fer petites passes per millorar la vida d’aquestes persones.

Volen un exemple? La desaparició de caixers automàtics en els barris més poblats de Sabadell i la incompetència de qui li pertoca “acabar amb l’edatisme” per aconseguir alguna cosa. Els bancs, a més, obliguen aquestes persones a treure diners dels caixers, la qual cosa els obliga també a portar el número secret apuntat en un paper. Ja poden imaginar el perill que això suposa. Un altre? La dificultat de la gent gran per tal d’accedir de manera telemàtica a les diverses cites prèvies de l’administració. Algunes només empren aquest sistema. Que bé, no? Un altre? La desaparició de la figura de l’oient a les universitats que era un vincle amb la joventut indiscutible. Després es van crear les “universitats per a la gent gran”, una mena d’espai sectari no només per l’edat sinó perquè estan pensades per a unes persones d’un nivell cultural força elevat. Ja veuen, tancats en cercles. Lluitar contra l’edatisme. Sí, sí, ja me n’adono.

A mi em preocupa força la desaparició de les vivències d’una generació que encara té moltes coses per explicar-nos. Ja ho he dit en altres ocasions. Estem perdent una oportunitat de relacionar la gent més gran amb la més jove; estem perdent uns testimonis claus per entendre el present i que ens poden ajudar molt i molt a encarar el futur. Algunes entitats, com l’Associació de Mestres Rosa Sensat, porten a terme des de fa anys el programa MARC (Mestres Àvies Recuperadores de Contes) amb mestres jubilades utilitzen els contes com a lligam tradicional entre els infants i joves i la gent gran.

A Sabadell crec que no existeix res semblant. I no, no cal que busquin ningú perquè prepari un tríptic o un cartell publicitari amb una campanya del que es farà. L’experiència ens diu que moltes vegades això dura els cinc o deu minuts de la roda de premsa. Després res. Malgrat tot, potser estaria bé que algú es plantegés la necessitat, perquè és una necessitat, de rescatar la gent gran dels seus caus, siguin aquests viatges, casals, balls, corals o altres invents sectaris i sectoritzats. Els asseguro que val la pena relacionar-se amb gent més jove més enllà de néts i nebots. No són un destorb. Molt al contrari. L’edatisme no es combat amb una foto i un titular. Cal anar més enllà. I és tan fàcil…

L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.

Foto portada. gent gran als bancs de l’anterior Passeig de la plaça Major. Autor: M.Tornel.