Què volen que els digui? A mi em costa molt creure’m allò que em donen amb un embolcall de cel·lofana, vestit de pompositat i grandiloqüència, també de vanitat. De fet, la majoria de les vegades que es vol vendre un producte amb imatgeria publicitària, amb dosis d’orgull patriòtic fervorosament amanit amb una arrogància d’altres èpoques, aquest resulta un engany. I torna a succeir allò tan simple de la importància de les petites coses per tal d’arribar ben lluny i que cal rebutjar accions que, a la fi, només pretenen que algun espavilat s’ompli les butxaques.
Fa dècades que Sabadell busca el seu espai en el món. Fa com una mena de por ser titllats de ciutat dormitori, quan la majoria de viles de Catalunya ho són. Res que no sigui normal en aquests temps que corren. El cas és que ens van menjant per tots els costats i nosaltres estem instal·lats en una mena de provincianisme, en un espai on els personalismes ho maneguen tot, ho podreixen tot, diria jo. La foto, aquella síntesi de jactància i narcisisme la va iniciar un Manuel Bustos que recorria la ciutat a tot drap intentant estar en mil llocs un mateix dia. No deixava de ser una barreja de paranoia i esperpent veure’l plasmat en el diari ‘oficial’ en tota mena d’actes on arribava, es feia la foto amb el president o presidenta de torn i fugia esperonat pels seus súbdits que li indicaven l’altre indret on havia d’anar per, amb foto inclosa, quedés palesa la seva presència. I veig que seguim immersos en aquesta al·lucinació, en aquesta bogeria on tothom vol sortir a la foto, ser present en la sumptuositat del moment. Poc importa si el que es presenta o el que es diu té o no una repercussió en la ciutadania. L’intercanvi de cromos és ja de tal magnitud que la majoria ja no ens creiem les bonances d’aquella “nova oportunitat per a Sabadell”, la “definitiva”.
Analitzant algunes d’aquestes plasmacions, veig posats idèntics, amb aquell somriure forçat, al costat d’un contenidor o mostrant una carpeta que conté la pedra filosofal, la solució a tants anys de feblesa cultural, el fàrmac que ho curarà tot ens traurà de l’oblit, que portarà tota mena d’impulsos econòmics qui sap si també l’Exposició Universal. Mai no se sap. I és que les fotos són moltes vegades el reflex d’un fracàs. D’alguna manera representen la necessitat del fotografiat o de la fotografiada de sobresortir, d’indicar-nos que és viu, que fa alguna cosa, que no està tancat en un despatx. No creuen que el que treballa, el que no para i gasta totes les energies en donar el millor d’ell mateix no necessita deixar-ne constància en un retrat? No creuen que la feina s’ha de veure i que la foto és justament la imatge de la inacció?
Però és que, a més, a Sabadell existeix aquesta necessitat per part dels polítics, dels regidors i regidores, de sobredimensionar les actuacions, convertint-les en actes propagandístics, en reclams moltes vegades buits que intenten seduir entitats de tota mena i que envien els seus representants a la seu triada per l’ocasió i que, naturalment, també surten a la foto. Després, una nova frustració i la constatació que han estat enredats i que no era només que això, propaganda. Això sí, una currada de tècnics i funcionaris que demostren una gran capacitat com a tramoistes, com a escenògrafs, aconseguint uns decorats, una parafernàlia tan potent que en això sí que som campions del món.
Ja el 2018 vaig reflectir en un article la meva visió d’aquesta folia propagandística arran de la presentació de la campanya ‘Sabadell és’ (‘Sabadell és’: l’herència del postureig bustista’). Tres anys després, l’he rellegit, intentant d’alguna manera esbrinar si m’havia equivocat, si havien canviat les coses, si les cares de les persones allà assegudes davant de la presentació d’un projecte que havia de ser “la pera” amb l’anagrama de la ceba, havien canviat. I no. Constato que són les mateixes, les mateixes que es tornen a fer la foto amb l’establishment, amb els governants que ens van presentant plans i plans sense que acabem de veure res en clar, sense que sapiguem els propòsits reals d’aquests protocols, d’aquesta falsa solemnitat.
Segurament hauran esbrinat que, malgrat parlar en general, aquesta reflexió neix arran de la presentació de Sabadell com a Capital de la Cultura Catalana 2024. Em dol particularment que l’esdeveniment esdevingui un acte partidista, que no hi hagi consensos, que molta gent s’ensumi que al darrere hi ha qui s’embutxacarà una pasta (alguna empresa afí a algun partit polític, qui ho sap), que representa un producte d’afirmació sabadellenca amb clares intencions electoralistes. De fet, la divisió davant aquesta candidatura i la no assistència de part de l’oposició, indica que pot tractar-se d’un altre bluf, d’una altra enganyifa.
Malgrat tot, no vull acabar amb aquest mal sabor de boca, amb aquesta sensació de pessimisme, d’impotència davant les pràctiques polítiques que han envaït Sabadell en aquests últims 15 anys. Jo sempre penso que si s’obre una oportunitat cal aprofitar-la, tot i les evidents desavinences i el cansament per part d’una població a la qual li costa implicar-se en projectes que, al capdavall, no són més que fum. Ho vaig exposar fa uns mesos en un article que ha passat inapercebut i que reivindicaré sempre, Sabadell pensa?.
La Capital de la Cultura Catalana 2024 pot ser el que vulguem que sigui, amb permís de personalismes i egocentrismes buits. La cosa no comença bé, però l’edifici no està en ruïna. Només cal voluntat política (i ciutadana, especialment ciutadana), baixar els fums, ser humil i mirar per tots i totes.
Això és possible actualment a Sabadell?
Foto portada: presentació de la Capital de la Cultura Catalana 2024, fa unes setmanes. Autor: David B.
