Delta de l'Ebre

‘La visita de Gloria’, per Josep Asensio

Ni la gent més gran havia viscut uns fenòmens meteorològics tan intensos i tan greus com els d’aquesta setmana. Malgrat els avisos i els advertiments de que el que s’acostava era extraordinari, el resultat ha estat molt més catastròfic. No només per la pèrdua de vides humanes, sinó perquè s’ha evidenciat que no estem preparats per episodis de violència extrema en l’àmbit climàtic i on l’aigua, especialment l’aigua, actua de manera implacable, emportant-se tot allò que troba pel camí.

Costa extreure’n una imatge que sintetitzi l’agressivitat del fenomen Gloria. Rieres desbordades, arbres caiguts i arrencats de soca-rel, pobles inundats, grans onades de característiques desconegudes a la Mediterrània, i tota mena de successos que posen la pell de gallina. Segurament, la més sorprenent és aquella que ens mostra el Delta de l’Ebre abans i després de la visita prevista de Glòria. Els habitants d’aquella zona de Catalunya porten anys denunciant l’abandó d’un espai amb unes peculiaritats naturals importantíssimes, amb una riquesa paisatgística i animal, especialment d’aus, de primer ordre. Els arrossars, una forma de vida i un recurs econòmic també de primera categoria, han quedat afectats de tal manera que costa creure que tornin a ser el que eren algun dia.

Les vies del tren destrossades entre Malgrat i Blanes pel pas de la Tordera, que s'ha desbordat, dimecres 22 de gener (horitzontal)
Les vies del tren destrossades entre Malgrat i Blanes pel pas de la Tordera, dimecres. Autor: ACN. 

Encara hi ha qui pensa que tot plegat és una situació que es produeix cíclicament, que es tractaria més aviat d’una gota freda fora de temps, i que res no fa pensar que el clima canviï perillosament. Però la majoria de científics coincideixen a advertir des de fa dècades que aquests fets no obeeixen a paràmetres habituals, sinó que ja formen part d’un nou cicle on regeixen i regiran en un futur pròxim situacions imprevisibles. Perquè, per més que els organismes públics, ajuntaments, governs o òrgans de protecció civil, avisin dels efectes de determinades borrasques, la realitat és que no hi ha hagut cap mena de previsió del que sabíem que arribaria i, per tant, tot es deixa als designis de la natura.

No és casualitat que la mediterrània sigui una de les zones més afectades. L’aigua del mar està dos graus per sobre de la temperatura normal en aquest mes de gener i la depressió ve carregada d’aire fred. Això esdevé matemàticament explosiu. Si, a més, tenim en compte dècades de construccions desmesurades no només a la línia de la costa, sinó en aiguamolls assecats, en rieres i en d’altres llocs on abans hi havia aigua, el desastre és previsible qualsevol dia. Múrcia i la Comunitat Valenciana en són dos exemples clars d’aquesta manca de càlcul on, després de la devastació, ningú no és capaç de redreçar allò que es va fer malament en el seu moment, molt al contrari, s’intenten tapar amb nyaps i pegats unes infraestructures que poden durar un temps però que, sense cap mena de dubte, tornaran a quedar destrossades en una nova successió d’episodis meteorològics. Els científics són ben clars sobre el tema: en vindran més i més violents.

El delta de l'Ebre. Autor: Wikipiedia CC
El delta de l’Ebre, en perill Autor: Wikipiedia CC

Algú ja comença a dir que seria bo replantejar-se, per exemple, si la línia de tren de rodalies que va fins a Blanes ha de tenir el mateix recorregut, arran de costa, arran de mar. És clar que als ajuntaments afectats els convé mantenir les estacions on són, perquè els representa un gruix gens menyspreable de diners, especialment en època estiuenca, on milers de persones aprofiten aquesta proximitat amb les platges per acostar-s’hi en tren. Alguns altres s’atreveixen a demanar que, veient el desastre d’aquesta setmana, s’assumeixi que el Delta de l’Ebre no es pot recuperar, que ara ha quedat inundat pel fort temporal però que en poc més de trenta anys quedarà cobert per la ja anunciada pujada del nivell del mar. De què serviria una inversió multimilionària per regenerar la llacuna si s’espera una immersió total en poc temps? Uns dics de contenció com els que existeixen als Països Baixos poden ser la solució definitiva? Hi som a temps de construir-los? Sembla que la majoria de polítics aposten per mesures ràpides, sense creure’s que la visió apocalíptica dels científics és més real que mai. Tant a Múrcia, on encara que hi ha gent que creu en la regeneració del Mar Menor com a casa nostra, en són molts els que no volen veure que les solucions a curt termini no són vàlides, doncs els canvis ja són ben patents en unes zones ben concretes.

Fa exactament quatre anys vaig escriure un article que portava per títol Un passeig pel Delta de l’Ebre. Allà manifestava la meva passió per un espai natural que conservava un encant molt especial. Però en aquell moment també mostrava les meves pors i angoixes pel que ja passava. El mar anava entrant cap a terra, envaint terrenys de manera inexorable, matant especialment la flora, oferint un panorama decebedor. Recordava llavors una dada esfereïdora; en 60 anys el mar s’havia menjat sis kilòmetres de Delta. La prova d’aquella evidència, el Far de Buda, anomenat també del Cap de Tortosa, submergit més de sis kilòmetres mar endins, premonició del que ha passat i pot passar, inclús si es prenen mesures immediates.
Glòria no és una visita casual ni aïllada. Els científics li podran canviar el nom, però els seus efectes seran igualment devastadors. Diuen alguns que els habitants del Delta de l’Ebre poden esdevenir ja els primers immigrants climàtics d’Espanya. Les actuacions no són ja urgents, sinó vitals per a la supervivència de milions de persones. Seguirem tapant forats i mirant cap a un altre lloc?