El Nadal, el Pare Noel, Sant Esteve, el cap d’Any, Reis, en definitiva, les festes més consumistes de l’any, ja han acabat. No així la dèria per comprar i comprar, doncs les rebaixes representen el tret de gràcia d’unes setmanes boges, molt boges, on el consumidor cau sempre en el parany, sense cap possibilitat de sortir-ne. Alguns s’han inventat allò de ‘Feliç Solstici d’hivern’, intentant fugir del caràcter religiós de les festes quan no se n’adonen que ja fa dècades que aquestes són només un reclam per gastar la minsa nòmina mensual. De fet, la despesa per família es dispara durant aquestes dates bàsicament en menjar i regals. Com dic, tot i que cada vegada en som més aquells que volem escapar d’aquesta parafernàlia, el cert és que acabem rodolant cap al pou de la suposada felicitat, que acaba esdevenint en molts casos la més gran de les desgràcies.
Per sort, tots aquells que podem gaudir d’uns dies de relaxament ho aprofitem, segons les possibilitats de cadascú, per descobrir indrets que sedueixen d’alguna manera; o bé per les explicacions d’amics i coneguts o perquè hem dedicat un cert temps a investigar pàgines a internet que finalment fan prendre la decisió d’agafar el cotxe i endinsar-se en allò que creiem interessant. En el meu cas, vaig baixar tres dies cap al sud de Catalunya, ficant-me un matí fred i boirós a Morella, per to30rnar a l’hotel a Tortosa. Preciosa ciutat força degradada, amb vells edificis que s’ensorren per manca de manteniment. La crisi és el que té, i la ciutat tarragonina veu amb fatalitat com el seu patrimoni desapareix inexorablement.
Havia guardat un dia per fer una passejada pel Delta de l’Ebre. Feia més de 20 anys que no trepitjava aquelles terres i sentia una mena de vergonya pel fet d’haver trigat tant en fer aquest pas. Tenia dues opcions; o bé córrer com un esperitat d’aquí cap a allà intentant absorbir-ho tot en un intent desesperat de recuperar el temps perdut o delimitar-ho a un passeig en vaixell pel riu Ebre, amanit amb una paella en un bon restaurant. No anava sol i no tenia motius per l’acceleració doncs l’objectiu final n’era el gaudi, la calma i el repòs. Així doncs la decisió final va ser prendre una embarcació a Deltebre que ens mostrés la bellesa de la zona. Feia vent, com gairebé sempre, però això no va impedir que ja des del primer moment, poguéssim captivar-nos no tan sols amb la visió d’aus de tota mena, sinó també amb les explicacions del patró que ens especificava amb tota mena de detalls les vicissituds d’un espai natural dels més importants d’Europa.
El propietari de Creuers Olmos feia els comentaris amb entusiasme i aconseguia traspassar-nos una mena de sensació doble. D’una banda l’evident encant d’uns canyissars, barrejats amb la pulcritud de l’Ebre i un cel blau tacat de petits núvols blancs. De tant en tant interrompia el seu al·legat naturalista per avisar-nos de la presència de cormorans, àligues, bernats pescaires o d’altres aus que mereixia la pena veure. De fet, el patró havia viscut sempre al Delta i coneixia cada racó d’aquell sorprenent riu, i per tant era molt lluny d’aquelles horroroses visites on el guia introdueix una cassette en un vell aparell pretenent que quedem extasiats amb allò que diu.
Malgrat tot, arribant a la desembocadura i després de gairebé 16 kilòmetres de tranquil·les aigües, les bones sensacions es van anant diluint de manera que l’angoixa va recórrer els nostres cossos. La natura morta, els arbres extenuats per la salinitat d’un riu que ja és mar, volent apropiar-se d’allò que no li pertany i l’aigua literalment envaint les terres, fan presagiar un trist final.
Tot i l’encís de l’illa de Buda, el patró de l’embarcació crida la nostra atenció sobre un objecte llunyà, difícil de veure a primera vista. A la dreta, dins el mar, a més de sis kilòmetres, es troba una estructura que recorda la Tour Eiffel. No vacil·la ni un instant, i amb fermesa ens indica que allò era l’antic Far de Buda, anomenat també del Cap de Tortosa. Construït al 1864, llangueix oblidat per tothom, enfonsat a més de deu metres, recordant el final de la pel·lícula El Planeta de los Simios. Les dades són realment inquietants i la tornada esdevé si més no dolorosa, imaginant la inevitable mort d’un paratge únic. Ja al restaurant, també de la família Olmos, comento el fet amb la cambrera que amb resignació accepta la fatalitat. Si en 60 anys el mar s’ha menjat sis kilòmetres de Delta, és fàcil imaginar què pot passar. La noia està d’acord amb mi que davant l’evidència, ningú no actua: “ja fem tard i segurament fa temps que s’hauria d’haver començat a fer dics de contenció”, comenta. Però la seva mirada ho diu tot. El desastre ha començat.
Llegeixo en un diari que científics americans (perquè sempre són americans?) han demostrat que viatjar i no comprar coses dona la felicitat. No cal ser gaire expert en la matèria per arribar a aquestes conclusions. En el meu cas, aquest petit tast del Delta ha barrejat sentiments, però el més important és que s’ha aconseguit l’empatia necessària per no desconnectar amb la realitat. Mentre quedem astorats davant esdeveniments polítics o ximpleries, la natura ens assenyala el camí. No ho volem veure. L’any 2015 va ser el més calorós des que es tenen registres i el 2016 promet ser canicular. El Delta és un exemple premonitori no del que pot passar sinó del que ja està passant i fa callar les veus d’aquells que titllen els informes de Greenpeace de catastrofistes. De fet, la catàstrofe ja és aquí i, el més greu, ja no es pot parar.
One Comment