Poques vegades escric sobre algun esdeveniment cultural que m’ha cridat l’atenció. La política, els conflictes, les injustícies, la vida en general, ja omplen el meu cervell d’idees perquè després esdevinguin un article d’opinió. No obstant això, de tant en tant val la pena parar una mica i fer descansar l’ànima, adonar-se que molt de tot allò que ens envolta pot tenir un efecte balsàmic. Si més no, ajuda a sobreviure en aquest món ple de sotracs i de fets que ens sobten perquè alguns d’ells no ens els esperàvem. Quin dilluns aquesta setmana, no?

Així doncs, crec que, encara que sigui per una vegada, porto als meus lectors una de les experiències més gratificants que he viscut en els últims temps. Un concert que no és només un concert. Uns conductors, Ramon Gener i Jose Corbacho que no només tenen aquest objectiu. Una orquestra, la Simfònica del Vallès, que s’endinsa en una música i es barreja amb l’humor de tot plegat, amb la sensibilitat de les veus de Tonia Richardson, Sara Pi i Sebastián Ramírez i amb la banda de rock. Arranjaments simfònics compostos especialment per a un espectacle que, sense fer espòiler, ens trasllada a l’univers de l’amor en els seus diferents vessants, el primerenc, el romàntic, el que fuig després de la ruptura, l’impossible… I tot això, fusionat i de quina manera amb la música, amb viatges en el temps increïbles, ben armats. Un repertori que va de Mozart a ABBA i de Coldplay a Txaikovski, de Michael Jackson a Verdi o d’Elvis Presley a Beethoven, per posar alguns exemples.

I, és clar, tota aquesta emoció musical, tota aquesta sensibilitat queda encara més reforçada amb les intervencions de dos grans showmans, dos grans artistes que, cadascú amb el seu rol, amb el seu registre, gairebé contraposats, aconsegueixen arribar a un públic que, molt probablement, esperava una altra cosa. Potser un recorregut més lineal, més cronològic, de la història de la música i la seva relació amb l’amor; o a l’inrevés, un viatge per les cançons d’amor més representatives. No és això exactament.

Ramon Gener i Jose Corbacho estan esplèndids. No només per la seva capacitat de connectar amb el públic present a la sala, sinó per saber compaginar l’humor amb la subtilesa, amb les melodies del conjunt de músics dirigits pel sempre carismàtic Xavier Puig. Una simbiosi plena d’energia, de picades d’ullet a compositors barrocs, romàntics o pertanyents al Classicisme, que interactuen a través de l’amor amb els més contemporanis, fent-nos veure que aquest és universal, que ja fa segles algú tenia els mateixos sentiments, els mateixos neguits que avui dia. Res no és fet a l’atzar, excepte les improvisacions totalment necessàries del Gener i del Corbacho, completament relacionades amb una funció que vol anar més enllà d’un típic concert. Per això són tan importants les explicacions dels dos; més acurada, més acadèmica la del primer i més còmica la del segon. Com quan Jose Corbacho confon La Traviata amb La Tagliatella. Una de les sorpreses de la nit, almenys per a mi, va ser descobrir a un Ramon Gener artista total, cantant, tocant el piano, acompanyant les veus dels altres protagonistes, de la banda de rock, dels músics de la simfònica. Un aspecte del de Barcelona que desconeixia.

Com deia, poques vegades dues hores esdevenen un alè de positivisme, de coneixement musical, de pedagogia, d’humor, de simpatia desbordant, de vincle complet amb tot el que està sonant, amb tot el que s’està explicant. És difícil plasmar-ho en unes quantes línies. Ho estic intentant no sé si amb èxit. El cas és que, així com m’omple un concert de jazz a l’ús, amb totes les seves característiques, amb totes les seves improvisacions, o una òpera, on ja podem saber la història, el principi i el final, aquest LOVE, LOVE, LOVE, a vegades caòtic per les intervencions de Gener i Corbacho o més formal quan ells donen pas a la música, no deixa indiferent.

Fa temps que les formacions orquestrals treballen per acostar la música simfònica a un públic més jove. Ho estan aconseguint amb concerts de bandes sonores de pel·lícules, cada vegada més habituals, i on hi ha una barreja intergeneracional molt interessant i molt necessària. També amb concerts per a escoles i instituts on el factor pedagògic és preponderant. Això ho saben bé a Terrassa on, en els darrers temps, el jazz ha entrat en l’àmbit educatiu de la ciutat. Tot compta per tal de fer factible aquest acostament. La música, la real, la que està feta per persones de qualsevol segle passat o actual, forma part de les nostres vides. No s’entén un ésser humà que no s’emocioni amb una melodia, aquella vinculada a l’alegria, a la tristor o a qualsevol moment de la seva vida. LOVE, LOVE, LOVE busca ni més ni menys que recordar-nos aquells instants, emocionar-nos amb sons que sempre hem sentit, que formen part de la nostra existència. Segur que ho sabíem, però aquests artistes, tots ells, en un parell d’hores, ho escenifiquen, ho plasmen, ho porten fins a exterioritzar-ho magníficament. No s’ho perdin. Val la pena.

Foto portada: Corbacho i Gener, ànimes de LOVE, LOVE, LOVE.