L’estiu ha estat prolífic en notícies i per tant podia ser fàcil començar a escriure aquest article amb qualsevol d’elles. Les inundacions o la situació del Mar Menor podien ser les triades, relacionant-les clarament amb el canvi climàtic. Podia, però no. Perquè més enllà de catàstrofes naturals o humanitàries, que no cal mai obviar, m’afecten aptituds que només pretenen crear odi; un odi que ve de personatges esperpèntics que ocupen les institucions en interès propi, el d’uns quants que no pertanyen a la majoria de catalans.

La Laura Borràs és una mena de conglomerat de racisme, supremacisme i hispanofòbia que, en veure’s al capdavant del Parlament de Catalunya ha optat per utilitzar la mà dura contra tots aquells que gosen contrariar-la. Sembla mentida que no hagi après la lliçó de la seva predecessora que, tot s’ha de dir, sembla que sí que ho ha fet, i no vegin de quina manera, almenys de cara a la galeria. La Borràs ha fet palesa la seva ràbia contra la llengua majoritària a Catalunya, el castellà, en forma de cinisme, negant-se a parlar-lo en un acte públic davant periodistes no catalans, amb aquell somriure sorneguer (que jo imagino perquè portava mascareta, però que s’intueix amb la mirada) i dient que “existeixen els subtítols, podeu subtitular, hi ha traductors que també treballen…”. Girant la cara a aquells periodistes que demanaven una obvietat, va acabar dient si hi havia alguna altra pregunta (en català, és clar).

No, Laura, no. Aquest no és el camí que demanda la societat catalana en el seu conjunt. Jo ja sé que com a bona puigdemontista, abraces la consigna que tot ha d’anar el pitjor possible i ho practiques sempre que pots. Probablement ho portes als gens, això d’escampar l’odi, en comptes de reprimir-te una mica, que seria el més assenyat tenint en compte el càrrec que ocupes. Però no, tu vinga a ficar la banya, que no costa res i vas sumant punts per a ves a saber què. T’asseguro que únicament per afegir llenya al foc i acabant cremant-se. Perquè les teves paraules només són un calc de les d’aquells onze diputats que també seuen al Parlament i que, t’agradi o no, ens agradi o no, són fruit de la vostra, la teva també, intransigència. Perquè sembla que s’ha instal·lat a casa nostra aquesta xacra i a alguns i a algunes us va molt bé moure-us en aquesta zona perillosa sense adonar-vos (o potser intencionadament), que tot plegat pot acabar molt malament, fent mal a tothom.

He llegit el teu currículum i ara ho entenc tot. Tanta ‘especialista en teoria’, ha fet que no tinguis ni idea de la pràctica, ni del que significa l’empatia, ni d’allò que ara s’anomena ‘educació emocional’. Ja ho té això una mica, la universitat, que esdevé una mena de presó intel·lectual, on els alumnes volen treure’s un títol i els profes es burocratitzen. Tu no eres funcionària de l’estat espanyol o m’equivoco? Una nissaga, la dels profes d’universitat, amb uns privilegis que fan vergonya. Però bé, és el que hi ha, i tu saps aprofitar-ho al màxim.

No, Laura, no. Si vols que un ciutadà català castellanoparlant odiï per sempre la teva llengua materna, ho has fet molt bé. Però llavors has de dir-ho. Sense vergonya. ‘Mirin, senyores i senyors periodistes. No vull respondre en castellà perquè és una llengua que em produeix fàstic, perquè l’assimilo al règim franquista, al Rei i a Espanya sencera; i no puc, no puc, és superior a mi’. I ja està. No calen més explicacions. A més, aconseguiràs que a l’altre extrem es produeixin les conseqüències esperades d’aquells ciutadans que se senten ofesos per la teva actitud i podem trobar-nos amb això: “No, no quiero responderles en catalán, aunque lo hablo perfectamente, porque me produce sudores y escalofríos al pensar en una tal Laura Borràs que odia completamente mi lengua materna”. I benvinguts a Bèlgica, separats sense tocar-nos. Odiant-nos, de fet.

Per acabar vull explicar-te una petita anècdota que no et servirà de res, però que espero que faci reflexionar a aquelles persones que encara pensen que la confrontació és la solució. Hi havia hagut una baralla important entre dues famílies en l’institut on treballava. Havien, fins i tot, arribat a les mans. Com a tutor dels alumnes implicats, vaig parlar amb la mare d’un d’ells i vaig convidar el psicòleg del centre en qualitat de mediador. La dona, castellanoparlant, esperava, expectant, les nostres paraules. Llavors el psicòleg va començar a parlar en català, explicant-li no sé què dels orígens de la psicologia clínica o infanto-juvenil, o jo què sé, perquè jo mirava la cara de la pobra dona que no entenia res. Li va demanar, si us plau, si podia parlar en castellà. El psicòleg s’hi va negar perquè, va dir, el català era la llengua vehicular de l’institut i fer-ho en castellà seria “trair la llei”. La situació era esperpèntica, surrealista, amb la dona intentant entendre alguna cosa i jo, entremig, sense saber què fer. En un cop de gosadia, vaig fer callar el psicòleg i li vaig dir a la dona: “¿Quiere usted arreglarlo con la otra família?” Va obrir els ulls, com si, per fi, algú hagués entès la seva angoixa perquè no entenia allò que li explicaven. “Pues no, no quiero hablar con nadie. Que nos dejen en paz y nosotros haremos lo mismo. Que cada uno viva su vida”. El psicòleg va marxar, ofès. Havia mostrat un orgull, una pedanteria i una manca d’empatia impressionants…

Laura, només hi ha un camí perquè estimin la teva llengua que és la meva: respectar la de l’altre perquè no l’odiïn com a conseqüència d’exabruptes com els teus. Qualsevol persona entendria fàcilment que si l’objectiu és que aprengui, que parli, que vegi la llengua catalana com a seva, com a pròpia, la prioritat és acostar-se a la seva, valorant-la, estimant-la, tal qual com en un país bilingüe, que és el que som. Si plantes odi, creixerà odi. Ho vols, això? Tot fa pensar que sí.

Foto portada: la presidenta del Parlament, Laura Borràs, a Sabadell. Autor: David B.