Durant la dècada dels vuitanta, i encara més, abans de l’arribada de la democràcia, van tenir un paper preponderant en la constitució de molts ajuntaments. Molts dels regidors que hi van accedir a la primera legislatura provenien d’associacions de veïns, on havien gosat plantar cara als últims alcaldes de la dictadura. Ara, la situació ha canviat molt i el percentatge de regidors que sorgeixen d’aquestes entitats és purament testimonial.
Les associacions de veïns neixen amb la necessitat d’establir un vincle directe amb els ciutadans que durant molts anys havien patit l’oblit de l’administració local. Els barris, especialment els més perifèrics, estaven condemnats a tenir uns serveis molt degradats i els carrers i les places s’omplien de fang o simplement no hi existien. Això va fer que molts ciutadans possessin en marxa agrupacions de veïns per fer front al problema, molts d’ells vinculats a partits de l’esquerra catalana. En algunes d’aquestes associacions van ser primer les juntes promotores de la festa major de barri les que van iniciar el procés, convertint-se després en agrupació de veïns.
El cas és que ha plogut molt, o poc, segons es miri, des d’aquella època i alguns partits polítics han tingut sempre la dèria de menjar-se-les. Ha estat un procés lent, però calculat al mil·límetre. Perquè, si bé les Associacions de Veïns no tenen un gran poder, l’ajuntament ha volgut sempre controlar-les. Moltes vegades amb maneres poc ortodoxes, com ara inscriure’s alguns veïns en associacions d’un barri diferent al que es viu, o simplement amb un cop d’estat fent fora al president o a la junta que pensava diferent o posava entrebancs a les idees establertes per la maquinària municipal. Amb això no hi ha hagut cap mena d’escrúpols.
L’arribada dels consells de Districte va ser un altre cop per a les Associacions de Veïns. Aquestes sospiraven per tenir-hi un paper essencial, però una vegada més, la gran escombra municipal va acabar amb aquest somni, doncs els representants eren posats a dit, o d’entitats que no existien, en definitiva, afins al poder regnant. Malgrat tot, elles feien el seu paper, digne, això sí, organitzaven festes majors amb un pressupost bàsicament sortit de tots els ciutadans de Sabadell, i orientaven els veïns que s’hi acostaven.
Molt poques vegades han protestat en massa. Recordo una campanya contra el rebut de l’aigua on milers de sabadellencs van dipositar el pagament en un altre compte a indicació precisament de la FAV. Tot un èxit que anys després es va convertir en un fracàs quan ens van colar la “taxa de residus” i les associacions no van ser capaces de mobilitzar la ciutadania. El seu futur és força negre: amb locals, però minvant escandalosament les subvencions; amb juntes de veïns amb unes mitjanes d’edat molt i molt altes; lligats de mans i peus i amb la boca tancada. Cal, però, tenir en compte la feina de les vocalies d’enterraments, on, per exemple, a tot el Vallès Occidental, donen servei a més de 70.000 persones; també el servei que dona el SEDECU (Servei de Defensa del Consumidor i Usuari), que ara també es volen carregar. I tenint en compte que a nivell logístic tenen moltes dificultats. Per això encara és més valuosa la seva tasca.
Ara sembla que la FAV anuncia trencament de relacions amb l’Ajuntament. “Más vale tarde que nunca”, diuen en castellà, però potser massa tard. Cal un canvi d’orientació, on la gent jove sigui la protagonista, on les diferents plataformes que han anat sortint contra els desnonaments, les taxes bancàries abusives, les retallades, les apujades en els transports, s’integrin en el teixit associatiu sabadellenc per començar a caminar junts. Sembla que això ja s’està fent i és un bon camí. No és una bona notícia saber que poden desaparèixer. Només ens cal enfortir-les, animar-les, donar-les a conèixer, com diuen en francès “les mettre en valeur”, fer-les importants. Només així les traurem de l’impasse on es troben i del que inevitablement han de sortir.
One Comment