ARTICLE D’OPINIÓ
Angel Guillén, escritor i articulista, C’s Sabadell
Com cada any, els dies previs a la celebració de la Diada són utilitzats bàsicament pel nacionalisme català en qualsevol de les seves variants des de la més moderada a la més radical per “recordar” el passat i el present d’aquesta festivitat.
Quan ens recorden el passat, potser no trobem en tota la història de Catalunya un fet tan summament manipulat com el que va esdevenir ara fa gairebé 300 anys. Tota aquesta manipulació neix amb els historiadors romàntics catalans del segle XIX que van dotar del suport ideològic necessari per al que va ser el naixement del nacionalisme conservador català de finals del XIX i principis del XX. La idea és presentar el que va ser una guerra de successió dinàstica com si fos una guerra de secessió on semblés que Catalunya sencera lluita contra la resta d’Espanya per la defensa de les seves llibertats. La teoria s’ensorra quan comprovem que part de Catalunya va prendre partit per un dels dos candidats a ocupar el tron d’Espanya (Arxiduc Carles d’Àustria). Un candidat que van recolzar ciutats com Madrid i Toledo (així doncs desmentim que sigui un conflicte resta d’Espanya contra Catalunya).
La teoria no se sustenta tampoc a trobar ciutats catalanes que just es van posicionar del costat de Felip V com Berga , Manlleu o Cervera (és a dir, no és Catalunya sencera contra “l’enemic exterior”) o quan llegim el bàndol que fan publicar l’11 de setembre de 1714 Villarroel i Casanova :” (…) a la fi de vessar gloriosament seva sang i la seva vida pel seu Rei , pel seu honor , per la Pàtria i per la llibertat de tota Espanya” (o sigui, no es fa esment al fet que es lluiti per Catalunya contra la resta d’Espanya). Finalment, aquesta defensa que fa el nacionalisme de les suposades llibertats en l’Antic Règim no és altra cosa que un contradicció en els termes: uns estaments privilegiats governaven a la majoria de la població.
Tornant al present veiem que la Diada, una festivitat que hauria de celebrar-se de forma cívica per tots els catalans i amb la qual ens hauríem de sentir identificats qualsevol que fos la nostra ideologia ha deixat de ser-ho. Això mai millor dit va passar a la història. Si analitzem les primeres diades després de la fi de la dictadura de Franco amb les d’ara veiem clarament que el nacionalisme català s’ha apropiat de la festivitat de l’ 11 de setembre. No té res a veure aquella Diada de 1977 famosa pel seu lema ‘Llibertat , Amnistia i Estatut d’Autonomia’ amb el que celebrem ara. Aquelles diades no les convocava cap partit polític controlant els mitjans de comunicació públics i concertats per influir en un missatge partidista. Aquelles diades eren el fruit de la set de llibertat i de les ganes de deixar enrere un dels períodes més foscos de la nostra història. Aquelles primeres celebracions com la de 1977 sí eren purament transversals i integradores. No buscaven en un enemic exterior carregar tota la culpa dels mals que afligien als catalans i catalanes de l’època com es fa ara. Hi cabien les principals corrents polítiques d’aleshores, excepte els que no es van voler integrar mai perquè mai van tenir intenció d’integrar a ningú que no combregués amb la seu retrògrad nacionalisme espanyol, que van difondre a tort i a dret per tot Espanya durant gairebé 40 anys.
L’11 de setembre és una festivitat que no ens uneix a tots els catalans. Ens genera separació, confrontació, imposició d’unes idees basades en interpretacions històriques errònies i manipulades per donar-los el valor que alguns volen donar-li i així adoctrinar-nos. No és la festa de la Catalunya real. És la festivitat de la Catalunya ‘oficialista’, la de la Construcció Nacional, la dels que volen viatjar a Ítaca mentre proclamen allò de que ‘Espanya ens roba’, la que exclou a qui pensa que es pot ser català i espanyol alhora, la que exclou el castellà de la vida administrativa catalana, la que intenta amagar la realitat catalana. En definitiva, és el dia de l’exaltació nacionalista catalana. Per això es fa impossible que moltíssims catalans sentim l’11 de setembre com una festa nostra. Els polítics no nacionalistes ja han patit en carn pròpia el rebuig que genera la seva presència a les ofrenes al monument a Rafael de Casanova als guardians de les essències pàtries nacionalistes catalanes.
Si l’intens soroll de la propaganda nacionalista escampada a 360 graus des dels mitjans públics i concertats (els generosament subvencionats per la Generalitat perquè no mosseguin la mà que els dóna de menjar) que ven el missatge tan bàsic de, si estàs contra amb mi en conseqüència estàs contra Catalunya, no ens ensordeix, seria el moment just per advocar per la recuperació d’una Diada de tots i el podríem fer proclamant que el dia de tots els catalans fos Sant Jordi . Sens dubte és el dia que més ens uneix a tots els catalans siguem d’esquerres, dretes, de centre, del costat, de dalt, nacionalistes, federalistes, agnòstics, ateus ….
I és que Catalunya no és dels nacionalistes , Catalunya som tots .
