ARTICLE D’OPINIÓ
Blai Gasol, militant d’ERC i ex Director General d’Ordenació i Innovació Educativa entre els anys 2003 i 2006
Les avaluacions dels darrers anys ens mostren que a Catalunya i a Sabadell existeix aproximadament un 25 per cent de nois i noies que no superen la secundària obligatòria i en molts casos abandonen l’escola abans dels 16 anys. Aquest és un element preocupant i encara ho és més si s’analitzen algunes zones de la ciutat, on aquestes dades es disparen fins al 50 per cent de la població escolar.
Aquestes xifres contrasten amb els objectius fixats per la comissió d’educació de la UE per a l’any 2020, en què preveu que un 85 per cent de la població superi els estudis secundaris postobligatoris.
Cal fer un gran esforç per poder reconduir la situació i buscar fórmules que permetin recuperar a tots els joves que abandonen prematurament. Una oportunitat és incrementar els grups dels cursos de formació i inserció i tots els ponts i passarel·les possibles perquè aquest alumnat acabi cursant alguna de les variants de la FP. Aquest és un element determinant per accedir al món laboral i per a la seva integració social.
Els Ajuntaments, tot i que tenen poques competències en ensenyament, han de ser els més interessats en l’educació dels seus ciutadans. Per això han de ser capaços de pactar plans d’actuació conjunts amb l’administració que les sustenta, en aquest cas el Departament d’Ensenyament a través dels Serveis Territorials. Les dues administracions han d’estar interessades en un objectiu comú: la millora de l’ensenyament dels infants i dels joves.
L’Ajuntament també ha de saber mobilitzar tots els recursos educatius existents a la ciutat i posar-los a disposició de les escoles. Sabadell disposa de recursos i d’agents educatius en àmbits com la salut, serveis socials, serveis educatius, joventut, esports, policia, esplais, entitats de lleure, de natura, empresarials, sindicals, d’excursionisme, esportives, culturals, voluntariat, ONG’s, etc.
A més, la ciutat també disposa d’infraestructures com centres cívics, biblioteques, museus, teatres, cinemes, instal·lacions esportives, el Vapor Llonch, etc. Mobilitzar tots aquests recursos i agents educatius en potència en una direcció estratègica és el que en educació, des del 2004, coneixem com a plans educatius d’entorn.
L’objectiu dels plans educatius d’entorn és el d’implicar a tots aquests agents i recursos en l’educació d’infants i joves, sobretot d’aquells que més ho necessiten i que estan situats en entorns més desfavorits. Cal coordinar aquesta actuació amb la tasca dels centres educatius.
Actualment a la ciutat existeix un pla per millorar l’èxit educatiu i alguns plans d’entorn que fan la seva feina, però és indubtable que s’han de revitalitzar i potenciar, perquè incideixin molt més en la millora dels resultats educatius dels nois i noies d’aquestes zones.
Per això és una excel·lent noticia l’elaboració a la ciutat del Pla Estratègic d’Acció Social, en què un dels elements prioritaris serà l’atenció als infants i joves de famílies desfavorides. Són aquests els que més pateixen les conseqüències de les dificultats extremes de les seves famílies.
Assegurar per a aquests infants i les seves famílies l’alimentació, l’habitatge digne, l’atenció sanitària, l’escolarització, superar la pobresa energètica… són elements bàsics que tenen una incidència fonamental en la millora dels resultats acadèmics i del seu futur com a persones.
Y no se te ha ocurrido pensar que una gran herramienta para atajar el fracaso escolar de una parte importante de nuestros jóvenes de nuestros barrios y esas zonas que tu dices sería el permitirles estudiar en su legua habitual, es decir, el castellano o español y no obligarles s estudiar en una lengua, el catalán, que para ellos es socialmente extraña y de nula validez para el tipo de trabajos que les espera en el futuro.
Precisament per això, Antonio, crec que s’ha de fer tot el contrari. S’han d’integrar a la cultura i la societat on viuen i la llengua n’és un puntal bàsic. El que tu proposes es segregar-los i negar-los la possibilitat d’una integració real.
Segregados ya lo están gracias a vuestra política educativa. Yo sólo digo que se les reconozca su condición de ciudadanos y no como vosotros que sólo los consideráis como metecos e hijos y nietos de metecos a los que hay que asimilar. Va siendo hora que reconozcais que la inmersión lingüisca ha sido un fracaso.
Antonio, jo no en soc de política, i si enten el que li he dit abans ja veurà que els considero ciutadans. Jo també he viscut en un lloc on parlaven una altra llengua i l’he après, perquè multiplica les opcions d’avançar i nodreix la cultura i les relacions socials.
Isabel, hablamos de cosas distintas y no le quito la parte de razón que usted tiene. No sé qué edad tiene usted, pero yo de crío, aquí en SBD, en el antiguo bachillerato elemental conocí el sistema de educación en inmersión lingüística en castellano, con sólo una hora a la semana de catalán (le suena esto de algo?). Algunos padres (más bien pocos) de los niños catalanohablantes decían que era una barbaridad que sus hijos no pudieran estudiar en su lengua materna y que por ello sacaban peores notas que, p.e., las mías que eran excelentes. La pregunta que le yo le la hago Isabel, es que si aquello era tan malo para sus hijos, porqué ahora de ser bueno para los nuestros?. Piénselo Isabel.
Antonio, estem a Catalunya, on la majoria de persones tenen el català com a llengua mare. No es que vingui de pocs anys, sino que son segles. Per tant, esmenar el que t’han arribat fins i tot a prohibir i castigar, es el menys que es podía fer. No podem prentendre que el català sigui esborrat d’un plomall, amb la rica cultura que aporta, com qualsevol atre llengua.
Pero en qué mundo vives Isabel? De dónde has sacado la falsa idea de que en Cataluña la mayoría de personas tienen el catalán como lengua materna?. Más bien es al contrario. Date una vuelta por la calle, coge el transporte público, sal del rovell de l’ou y abre los ojos y sobre todo abre bien los oídos. Te lo digo sin acritud, dicen los médicos que para curarse lo primero es tomar conciencia de que se está enfermo. Si tanto queréis salvar el catalán sed consciente cual es vuestra justa medida y no hacer que la mayoría social tengamos que comulgar con ruedas de molino.
Ole Antonio. Tu si que eres una persona normal, con luces en cada ojo y diciendo lo que hay y por tanto se ve.
La inmersión lingüística es un éxito para los propietarios de la patria, o sea aquí los ricos y los de medio pelo
Les ha servido para apartar competencia potente venida de los medios populares. De ahí viene el asunto. Y en lo que queda fuera, desde luego más sano y decente, pues se lo tendrá que currar, ya que se trata de curritos, y a lo mejor triunfará en América o Europa, y en ella el resto de España (esto de la Cataluña catalanista no es más que la fantasia de un talibanato integrista con pretensiones de colonia vaticana
Y en el curre y lo de los amos, siempre tendrán por delante una carmineta, un comas olivas, cualquier inútil baboso. Gente que no va a ninguna parte, o sigui enlloc, Pero que no veas lo que chupa y jode.
En eso, precisamente, incluso resulta modélico lo familar o incluso sexual del bustos (otro inmergido antes que presunto corrusto) en lo de querer ser dels de casa, y tirar por las de casa. Pero allà el con esas cosas también suyas, nada envidiables. Lo jodío es que nos las impongan a quienes aún miramos de ser personas normales, y hasta ciudadanos por tanto libres.
Tens raó Antonio ! No m’havia adonat que vivim a Buenos Aires! I que a Osona, l’Empordà, el Pallars, el Segriá, la Noguera (l’una i l’altre) el LLuçanès….tampoc s’en deuen haver adonat….
Isabel, yo hablaba en serio. No puede ser es que cuando se OS agotan los argumentos racionales caigais en el berrinche como los niños pequeños. Vosotros OS creéis los dueños de Cataluña y queréis reconstruirla a vuestra imagen y semejanza, obviando la realidad. Sembrais en baldío.