Davant la situació d’emergència nacional, i no estic exagerant, demanaria a tothom, a tu que estàs llegint aquestes paraules també, que parem tots plegats encara que sigui només un minut per guanyar, segurament, tota una generació.
Ens agradi més o menys, estiguem d’acord o no, a aquestes alçades a ningú se li escapa que el debat a l’entorn del dret a decidir s’ha instal·lat a la porta de l’escola, al bar de la cantonada, als dinars i a les tertúlies familiars dels catalans i les catalanes.
I, mentrestant, Catalunya pateix la més preocupant situació d’emergència social que es recorda les últimes dècades. Les xifres són esfereïdores i més que preocupants: 902.300 persones aturades, 113.300 llars catalanes sense cap ingrés, 7.000 famílies desnonades i 1 de cada 3 famílies usuàries de Creu Roja no poden donar als seus fills un àpat almenys un cop al dia.
Ja no ens queda temps ni marge de maniobra i és urgent i necessari –no hi ha més sortida a aquestes alçades- que totes les forces polítiques, institucions i els agents socials seguin, parlin i consensuïn d’una vegada un acord per la dignitat que superi qualsevol tipus d’ideologia. Cal un compromís immediat contra l’atur i contra la pobresa perquè tothom pugui menjar, perquè tothom tingui un sostre sota el qual poder dormir i perquè ningú es quedi sense cap ingrés.
Però la dignitat, viure amb dignitat, passa ineludiblement per no dependre de la caritat, cal un pla de xoc contra l’atur amb plans d’ocupació per a persones aturades sense prestació, mesures adreçades a persones aturades de llarga durada i als joves, així com la derogació immediata de la reforma laboral.
Davant la insensibilitat social que demostra dia sí i l’endemà també el govern de CiU, i el seu soci preferent ERC, crec que hem de fer visible i prendre consciència de la incidència que està tenint la crisi sobre les persones i centrar el debat sociopolític en l’impacte de la crisi en la ciutadania, en el conjunt dels catalans i les catalanes.
Crec fermament que no es pensa igual amb la panxa plena i amb les necessitats mínimes cobertes. Primer garantim els mínims bàsics i allò necessari per viure amb dignitat i, més endavant, quan abans millor, consultem al conjunt de catalans i catalanes què n’opinen de la relació de Catalunya amb Espanya i decidim quin futur volem per al nostre país. Si millor continuar units però amb millors condicions, o millor seguir el camí per separats.
Un poble, una nació madura, mereix caminar de la manera que més adient consideri la seva majoria. Ara bé, no deixem que l’agònica situació decideixi per nosaltres i ens confongui a l’hora de decidir si volem una cosa o una altra.
Dret a decidir sí, però dret a viure amb dignitat també. La millor història escrita de qualsevol poble és avançar, poc a poc, però amb passes fermes. I a vegades cal fer un pas enrere per donar tres endavant. És només la meva opinió però espero que et serveixi per reflexionar que, com tot a la vida, aquesta funciona per prioritats.
Per acabar, et proposo la meva consulta prioritària, en aquests moments, la meva consulta particular. Perquè valoris quina és la situació real. Què és més urgent per a tu, per als teus amics i pensant en la teva família: treballar o ser independents?
La resposta et pertany només a tu, és el teu dret i és exclusivament teva. Que ningú et vulneri cap dels teus drets, però que tampoc et manipulin i se n’aprofitin de l’alarmant situació que vivim. La realitat és la que és i només hi ha dues maneres de veure-la per intentar canviar-la: sumant o dividint, construint o trencant, treballant i sent realistes, o enganyar i donar passes endavant, pals de cec, sense sentit.
Queda clar quina és la meva decisió i el meu dret. Ara cal que tu decideixis què és per a tu el més important en aquests moments per poder prendre la teva decisió, per exercir el teu dret. N’estic convençut que si tots fem bé els deures, podrem fer-ho tot, plegats, veure la llum al final del túnel, i decidir què volem per al futur dels nostres fills, de les futures generacions, del nostre país.
Però per fer-ho trobo a faltar la nostra identitat, la nostra veritable i única bandera en la que tots, segur, coincidim: la del seny català.
Fulano de la Torre (y digo de la Torre, porque el tal sujeto no me merece el calificativo de señor):
Objetivamente, usted es un independentista-bossista, al modo catalán o padano. Y esto es así por una sencilla razón: todo lo que toca lo estropea. Usted, por las burradas que escribe, es el peor adversario de “El Bustos”. El tal Bustos es tan burro ( y asì se va acabando él), que paga a plumas o antenas tan miserables como las de este de la Torre (o las de otro tal y peor Nicola Pedrazzoli, o las del diariejo ese de la Padilla) presuponiendo que el jabón quita manchas, cuando en las susodichas manos lo que hace es provocar peores resbalones. Lo digo porque este artículo parece escrito a propósito para que un Dalmases cualquiera, por lo xenófobo, se ponga las botas, con motivo en este caso. Lo de aquí de este de la torre es como un escarnio para quienes creemos que mejor que la Revolución Francesa fue la Española, animada en Cádiz por catalanes tan ilustres y olvidados (en particular por la milosvickista tv3) como Montblanch (a quien debemos la abolación de la inquisición) o Llàtzer de Dou (presidente de aquellas gloriosas Cortes Constituyentes que alumbraron al mundo y en particular dos hemisferios).
Manuel Bustos, secundado por el actual Sánchez, no solo tonteó con esos tardocarlistas de lo de la independencia que dicen ahora. En el afán y pulsión populista que le caracteriza, el “exalcalde llegó a convertirse en ídolo del independentismo (ver; http://cac.drac.com/201003/20100306.html). Lo de esto de ahora del tal de la Torre es perfectamente coherente con aquello. Evidentmente, en mangui. Mangui el uno (el bustos con sus 5000 napos al mes de la Dipu, con el beneplácito de los convers y el pp) y el de la Torre con sus 3000 o así.
Y así va España, con Cataluña como muestra.
PD: Por alusiones, Sr. Dalmases.Focardas (http://www.isabadell.cat/2013/05/forcades-provoca-una-catarsi-col%C2%B7lectiva-sota-la-pluja/), estas perlitas que le tiré en catalán, porque uno es bilingüe y con mucho gusto)
Don Pepito
7 juny 2013 at 0:50 #
El Sr. Dalmases predicant el darwinisme social, i fent el xistet xenòfob que, vingui o no vingui a tomb, sempre sol ser molt aplaudit per la parròquia igualment xenòfoba, catalanista. Aquestes maneres us fan creure superiors a algú o alguna cosa, o és simplement un encutronament en el mal gust? Hi ha qui aspira al bon gust, que no va ser tan sols una virtud dels clàssics.
El senyor Manuel de marras serà intemperant, caspós, etc., etc. Però el Sr, Dalmases i els qui li aplaudeixen les bestieses catalano ultra fatxes que arriba a teclejar i fins i tot editar, potser faria per allò que Armand Obiols va escriure respecte a Raimon Galí i els del Quaderns de l’Exili. Són feixistes tal com aquell burgés gentilhome de Molière escribia en prosa sense saber-ho.
Però potser, i perdoni’m la benevolència, ni tan sols així arriba al nivell c (de catetisme), que s’estila en els programes de TV3, i més encara els “debats” (pura telepredicació), les al·lucinacions de la Genovés o la ignominia del 3/24, tot plegat televisió de règim com la de Franco, les de la Sèrbia de Milosevic o la de Tudjman a Croàcia.
I permeti’m que a vosté, i els demés lectors d’eopinions, els hi recomani aquest article:
http://elpais.com/elpais/2013/05/22/opinion/1369247088_202215.html
De res.
Don Pepito, por favor no me llames casposo que suelo tener el pelo bastante limpio. La casposería donde abunda es entre esta nueva versión del carlismo llamado “derecho a decidir”. En cuanto a Bustos, en el pecado lleva la penitencia, ha estado todo este tiempo engordando al domerman separatista pensando que así le respetaría, pero al final lo único que ha conseguido es que le acaben de perder el poco respeto que le tenían esos que no dormían por las noches pensando que un charnego ocupaba y contaminaba el insigne sillón de la alcaldía, que siempre, siempre (con Franco o con Farrés) estuvo ocupada por un “fill de Sabadell”.
Mi Manuel: Usted sabe, como yo sé, que lo mejor para la caspa es un buen peine, con el correspondiente uso frecuente.
A usted lo veo muy bien peinado, además de bien afeitado. Y eso no quita que la barba y la melena no tengan su cosa.
Están en la historia las barbas y melenas de Garibaldi y Bakunin, las de Pi, Figuerola y Salmerón. Y, en bigotes, los de Castelar.
Dalmases es más rústico, pero sin duda se ducha. Tanto que se esconde en su mampara y sus pelos, y aquí ni responde.
Les opinions es poden rebatre o reafirmar, però en aquest espai de comentaris i opinions cada vegada comprovo amb més pena com determinades ”persones”, això no ho saben fer-ho si no és base de l’insult i la ofensa constant. És una pena. Sembla que a més a més de faltar alguns incompleixen les pròpies promeses de no aportar més les seves opinios(?!). Llàstima.
Reitero que si hom ha après la funció d’un teclat d’ordinador, no cal gaire esforç ni dedicació més, per poca intel·ligència que es tingui, per acatar els mínims criteris d’educació i respecte.
La verdad duele eh ?.
Ay que pena, Mairte vete pallá que a lo mejor es que estás a cobrá. A ti mismamente que te imagino con un chaleco sobre el vestío, de informadora rulante en lo de las obras públicas y municipales. No sé. Un aire o un presentimiento que me ha dao.
Pero yo no estoy en la calle, que estoy entrullao, y no pío mas nada que poder volver ni que sea a mi chabola na más. No pio ni un piso, ni que sea de la vimusa. Mi chabola que tenía (Dalmases, por favó: un comentario de testo de esto, que hemos sío tus alurnos y con tus leciones tuyas que me quedé de lo más desintegrao, o sea que pa na de integrao ni convertío a lo de lo tuyo o lo de los vuestros de eso del catalanismo. El Bustos tenía mucha mejor entrá para lo de ponerse a indepe. Digo que sí. Y mira que lo maltratasteis, pero no digo que no lo tuvieras calao, maestro Dalmeses. Que se le veía y se le ve eso a ese Bustos, quiero disir.
Pa la afisión, y pa la mairte que está p’allá una bonita cansión de lo popular de verdá. Más popular que el Saura, claro está. Que ese del Saura de popular no tiene más que las parroquias de lo suyo y los aparroquianaos (en culto y en latino romano, clientelizaos). Y pal de la torre na de na, porque ese torres sólo tiene mal gusto, que no es gusto de verdá. Y eso del gusto bueno no lo da ni el parné fácil de lo de la diputa, que es de donde el de las torres trinca por enchufao del bustos, como aquí han dicho y demostrao tantos de tantos. El gusto es del que tiene corazón, sabiduría y por lo tanto arte y dignidad.
Lo dicho: http://www.youtube.com/watch?v=uu9SygYAmd8
La cansion guapa que lo dice to, en esto que decía.