En primer lloc, voldria felicitar-lo. Crec que és obligat reconèixer la victòria de la coalició que més o menys vostè liderava, donat el suport majoritari que ha rebut de la ciutadania catalana. Permeti’m també que em presenti, d’una manera molt breu i que li expliqui el perquè d’aquesta carta. Em dic Josep i sóc professor de secundària des de fa gairebé 35 anys. Pertanyo a aquella generació de professionals que va iniciar de manera ferma i continuada les classes de català a l’escola pública i que va fer un pas decidit a favor de la immersió lingüística. No van ser temps fàcils i calia convèncer les famílies de la necessitat d’integrar, més que de separar. Com jo, molts mestres vam fer una tasca modèlica de persuasió, d’integració, amb cura, amb prudència, perquè els objectius no eren uns altres que aconseguir que els alumnes no fossin separats per raó de llengua i que al final de l’etapa obligatòria dominessin les dues llengües. Malgrat el rebuig d’una mínima part del professorat i d’alguns pares , crec que la societat catalana ha assumit plenament l’encert d’aquesta decisió.

Han passat els anys. Continuo a l’ensenyament sense perdre ni les ganes ni la vocació amb la que crec que vaig néixer. Com vostè sap, he patit com gran part de catalans les retallades, que hem intentat que no afectin els alumnes, amb el suport de pares i mestres. Com pot imaginar, no n’estic content. Quan un professor o professora es posa malat, veig amb decepció com l’administració que dirigeix l’Irene Rigau, triga dues setmanes a enviar un substitut i com mica en mica es redueixen les ajudes de tota mena, especialment a l’alumnat més vulnerable.

He seguit amb atenció tot el procés que vostè va iniciar, des d’una primera posició de defensa del dret a decidir fins a l’actual, decididament independentista. He vist amb recel totes les actuacions del govern espanyol cap a la seva persona i estic igualment astorat de contemplar l’ immobilisme de Mariano Rajoy, sense cap mena de reacció davant la imatge de desenes de milers de catalans demanant la independència. Puc imaginar que al marge d’allò que ha sortit als diaris, hi ha hagut reunions secretes per tal d’arribar a acords; molts ho neguen, però em costa de creure que davant d’aquesta greu situació, cadascú miri cap al costat contrari.

No vull entrar a valorar els resultats de les últimes eleccions al Parlament. És evident que les forces independentistes tenen la majoria en escons però no en vot popular. És evident també que la llei electoral vigent dóna més valor al vot rural i que per aquest motiu, encara fóra més necessari un referèndum, doncs si allò que s’havia plantejat era un plebiscit, Junts pel sí, amb vot igualitari, tindria 55 escons i la CUP 12. Però, com li dic, les xifres són les que són i cadascú pot valorar-les com vulgui. De tota manera, em nego rotundament a parlar de vencedors i perdedors.

Ara bé, malgrat les diferències ideològiques que puguem tenir vostè i jo, sempre he pensat que el sentit d’Estat del qual vostè ha parlat en nombroses ocasions és ara més necessari que mai. Sé que no sóc ningú per donar-li consells, doncs sóc un ciutadà diluït entre els altres milions de persones que formen aquesta Catalunya que tant estimem. No obstant això, amb tots els meus respectes, em permeto aconsellar-li una vegada més, seny. Sé que és una paraula que en aquests moments té connotacions negatives. Per part de la gent que vol donar un cop de porta a Espanya, el seny significa encara més paciència i esclavatge, lluitar contra una paret que mai escoltarà les nostres demandes, cridar al desert i quedar-se afònic. El seny s’ha convertit en sinònim d’impossible i per aquest motiu molts no en volen ni sentir parlar.

Veient els resultats de les eleccions de diumenge passat, m’esgarrifa pensar que la força majoritària a l’oposició pugui ser-ne una amb profundes arrels anticatalanes. Segurament quan s’estira la corda d’una banda, també es fa de l’altra i llavors es produeix la fractura social que molts neguen però que ja ha arribat. No crec que hi hagi un culpable clar. La història, a vegades, ens porta per camins insospitats on mai havíem pensat arribar-hi i després és molt difícil, sinó impossible, tornar enrere.

Si em permet, senyor Mas, en aquests moments la societat catalana es troba en un enforcall d’on inexcusablement s’ha de sortir. No ho dic jo, sinó els ciutadans que han dipositat els seus vots dins les urnes i que han mostrat una Catalunya diversa, rica, plena. Una Catalunya que vol refermar-se en la seva identitat, si cal, d’una manera més forta, amb presència plena al món. Però també amb el sentiment de pertinença a l’Estat que segons indiquen alguns entesos, ens ha maltractat. Sembla una incongruència, però una gran part de la nostra societat vol seguir vinculada a Espanya d’alguna manera.

És llavors quan l’estadista que vostè porta a dins ha de ser capaç de vehicular els diversos pensaments i intentar completar un trencaclosques que, sense dubte, serà beneficiós per a tots. És cert, ben cert, que a l’altra banda ens manca aquell polític amb el mateix sentit d’Estat que té vostè. És segurament el gran problema. Però, vist el resultat de les urnes, encara es fa més obligada la consecució d’un resultat que pugui afavorir-nos a tots.

Com li he dit, sóc professor a Castellar del Vallès. La meva tasca diària implica, a més de l’exclusiva relacionada amb l’ensenyament, la continua resolució de conflictes. La mediació és ja una matèria inclosa en els currículums i, concretament en el meu institut, hem començat a formar alumnes que s’encarregaran de donar suport i de resoldre desavinences, desacords i baralles de tot tipus. Ja és una tasca que fem molts tutors i professors. Ens hi trobem, la majoria de les vegades, amb casos d’empat tècnic on no és encertat ni desitjat prendre partit per una de les dues parts. Llavors entra en joc la mà esquerra del tutor, del psicòleg, del director o directora o de qualsevol membre de l’equip que expressa la necessitat de renúncies per tal d’aconseguir un punt de trobada. I funciona.

Segurament la política és un altre món. Segurament ignoro detalls que són essencials per tal de resoldre aquest tema que conviu amb nosaltres des de fa un temps. Segurament el meu exemple és massa simple i anecdòtic. Segurament també m’hi fico on no em manen… Malgrat tot tinc el ferm convenciment de que vostè té la capacitat per trobar el punt de trobada del qual parlo a la meva petita història. Sense ensurts, sense aventures innecessàries, sense companys de viatge de dubtosa racionalitat, estenent la mà a aquells que no l’han votat però que igualment volen una Catalunya orgullosa de sí mateixa. Si sap fer-ho, el poble català en tot el seu conjunt sabrà valorar-ho i reconeixerà els esforços fets. Compti amb mi, si ho vol, per aquesta tasca. Moltes gràcies.

Foto portada: el president de la Generalitat, en un acte de Junts pel sí a Sabadell. Autor: Josep Lluis Lai.