Hegel dice en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal aparecen, como si dijéramos, dos veces. Pero se olvidó de agregar: una vez como tragedia y la otra como farsa”.
El 18 brumario de Luis Bonaparte, 1851-52. Karl Marx
Hi ha coses que s’han de dir pel seu nom. Sense embuts; sense frases críptiques que només entenen uns quants i que dificulten que la majoria les entengui. De fet, molts d’aquells que escrivim periòdicament en algun mitjà de comunicació cometem l’error de la grandiloqüència descriptiva i de redacció, intentant en algunes vegades la bellesa de la creació literària sense tenir en compte el lector que tenim al davant.
Així doncs, no cauré en el parany de la preciositat lingüística, i començaré expressant que l’etapa Bustos ha estat una tremenda tragèdia per a la ciutat de Sabadell. Ja sé que no dic res de nou, però quan observo tota mena de disbarats, d’accions encaminades a aconseguir l’abraçada mortal amb el gran líder, amb regals, amb coaccions, amb males pràctiques i amb enganys se’m cau la cara de vergonya. Últimament han estat les nòmines als càrrecs de la Federació de Municipis i els rellotges de regal, però durant anys hi ha hagut col·locacions massives de militants i simpatitzants socialistes a diversos llocs de l’Ajuntament, algun piset al barri de Can Llong per a l’amic de fidelitat demostrada, oposicions ‘presumptament’ i ‘degudament’ manegades, copets a l’esquena a diversos personatges sabadellencs, amenaces, insults, ajudes a col·lectius per fer callar la boca, actes fastuosos i canapès variats, mentides i més mentides envernissades amb un líquid aparentment d’una gran qualitat però que ha demostrat ser el més greixós, el més dolent de la història de la nostra ciutat. I noms, molts noms de dubtosa honorabilitat: Manau, Bustos, Piedrafita, Capdevila, Paco Fernández i tants i tants d’altres que ara ja baixen el cap quan caminen pel carrer. L’ètica al PSC de Sabadell fa temps que va ser arraconada en favor del cinisme, la immundícia i la insolència.
Tots sabem que les notícies que ens van donant bufetades a la cara no seran mai les últimes. El període Bustos ha estat tan corrupte i nefast que malauradament ens esperen més sorpreses, sorpreses que no ho són gens pels regidors aclocats, que encara que miressin cap a un altre costat o fessin veure que no en sabien res, el cert és que n’eren més còmplices que la Pantoja o la Infanta Cristina. Aquesta decisió presa pels regidors, militants i simpatitzants ha fet molt de mal no només al teixit associatiu sabadellenc sinó a tots els estaments i ciutadans. Algun dia els historiadors reflectiran aquest malson i dedicaran un bon capítol a la manca de coratge i de valors d’uns militants que van preferir callar i ignorar una situació escandalosament dolorosa per a la majoria, i molt favorable pels estómacs agraïts que gaudien de la “solidaritat bustista”.
Però si aquesta tragèdia no fos suficient, les primàries fetes al PSC local van demostrar una vegada més la farsa, la mentida i la hipocresia d’un procés que pretenia la participació i la democràcia, quan la veritat va evidenciar que la teranyina formada per la família Bustos era impossible de desfer. Imatges portant a gent gran en cotxes particulars a votar recorden molt les pràctiques inquisitòries i dictatorials d’altres temps. Però com que l’ètica ja no manava… Els dos candidats eren i són obertament partidaris de les actuacions d’en Bustos, si bé és cert que mentre Josep Ayuso es vanagloriava de la tasca i del període bustista, adjudicant-se el paper de successor a la manera cubana, la Marta Farrés prenia el paper de la regeneració que ningú mai no es va creure.
La tragèdia passava pàgina per instal·lar-se una mena de parafernàlia propagandística, que, ara que hi penso no s’ha esvaït mai, que dóna com a resultat un patetisme inusitat i la farsa personificada. D’una banda un no-alcalde, Joan Carles Sánchez, que fa veure que regenera, que no compleix els acords que li mana el ple, que seu sota la imatge del Rei, que no mana, que és vergonyosament apartat de les seves funcions, que sembla que està agafat per allà i que finalment deixa el bastó de comandament en mans d’un Josep Ayuso eufòric, orgullós i amo total de les fotos degudament seleccionades. La història es repeteix. Un polític de baix perfil que arriba com molts d’altres amb un procés completament enganyós i esperonat per aquells que han destrossat la nostra ciutat. El seu discurs ofereix unes expectatives tan idíl·liques com vergonyosament manipuladores, bé, tan manipuladores com tot allò que ha envoltat el PSC local en les últimes dècades. Ni la militància ni els ciutadans en general han actuat de moment en conseqüència. La plataforma Sabadell Lliure de Corrupció continua la seva elogiosa tasca mentre Ayuso pretén subsistir assegut a la cadira que li escalfa els darrers i que li dona una sucosa quantitat a final de mes. Cal guanyar-se les garrofes i ja fa temps que està en campanya. El sou s’ho val i les fotos amb desfibril·ladors, com si en fos ell aquell que salva vides, arbres i troncs caiguts, com si fos ell qui netejarà el rodal, el Passeig de la vergonya, cares de pena amb el Rebost Solidari i d’altres muntatges no fan cap mena de rubor.
La seva presentació al sopar de Nadal i la seva orgullosa i treballada posada en escena, també a Facebook, indica que la bèstia està ferida, però viva, tot i que per les fotos es veu que només una part molt envellida de ciutadans recolzen el successor, a la manera del Caudillo, amb somriures falsos i hipòcrites que només vol l’aprovació i detesta la discrepància. La seva suma només inclou els aduladors, els pilotes i els servils, és a dir, aquells que abaixen el cap i diuen sí mi amo. Res no ha canviat al PSC sabadellenc.
Aquesta suma no ha de passar l’examen i ha de ser apartada del currículum del programari sabadellenc. Només se m’acut una manera i és fer servir les matemàtiques exactes: la suma de tots per a restar les males pràctiques i la mentida. Només hi ha un camí. Si no s’agafa, la foto que molts temen esdevindrà real i tots sabem què va passar amb Frankenstein. Queden pocs mesos per fer fora d’una vegada a tots aquells que amb l’orgull, la supèrbia i la petulància d’una banda i amb el silenci d’altra, han permès aquesta situació. No badem!
Una bona anàlisi, sense cap mena de dubte. Dels personatges de dubtosa ètica que assenyales puc donar fe que en Paco Fernández és una persona de la qual més val apartar-se’n. La seva trajectòria política fins acabar en el bustisme és una mostra de transformisme i d’oportunisme.
Només una cosa: quan dius “a la cubana” potser podries veure que les nissagues polítiques no són només coses d’altres contrades. Els Maragall ja manaven en l’època de l’avi poeta. Aleshores, al voltant de la Lliga, després en el camp del FOC, finalment del PSC i ara al costat d’ERC, o allà on sigui. El més important és manar. També podem parlar dels Nadal, de Girona, una bona nissaga sempre surant (com la fusta al mar) o assenyalar les virtuts d’Oriol Pujol Ferrusola, cabdill de CDC per la gràcia paterna. E via dicendo.