ARTICLE D’OPINIÓ
Lluis Perarnau, coordinador de l’Entesa per Sabadell
Dimarts passat vaig anar al ple. Normalment són força avorrits, amb la seva parafernàlia que sembla feta expressament per espantar el possible interès de la ciutadania. Però a mitja sessió, un grup d’uns 50 iaioflautes va irrompre a la sala i van reclamar llegir un manifest. La reacció de l’alcalde, Joan Carles Sánchez, va ser la de denegar-los la paraula, que el reglament no ho permetia, que no s’havia seguit el procediment per sol·licitar intervenir al ple…
Però els actors de la protesta no es van donar per vençuts i al crit d’”aquesta és la casa de tots” van continuar reclamant llegir el manifest. I finalment l’alcalde va trobar la fórmula perquè els iaioflautes ho poguessin fer: va suspendre el ple per una estona.
He de reconèixer que els i les iaioflautes van forts, i per això encara els i les admiro més. En el seu comunicat reclamen la dimissió del govern de Rajoy i del govern Mas per les retallades, les privatitzacions i els atacs als drets socials, com la futura llei de reforma de les pensions. També reclamen la dimissió dels regidors imputats en el cas Mercuri, que aviat farà un any del seu esclat. Al crit de “contra lleis injustes, desobediència civil cívica”, van marxar del ple, deixant que es reprengués la sessió amb normalitat.
Posteriorment he sabut que els dos regidors del PP, Esteban Gesa i Cuca Santos, van abandonar el ple per, segons ells, “l’actitud pusil·lànime” de l’alcalde. Segons ells, l’alcalde hauria d’haver ordenat el desallotjament de la sala (!!). Ja posats a fantasiejar, en el seu deliri d’enyorança de temps passats en què aquestes coses no passaven, per què no reclamen també que es practiquin detencions i se’ls apliqui la llei antiterrorista? Al cap i a la fi, si miren en els arxius de la policia segur que troben perillosos antecedents dels manifestants: sindicalistes de CCOO, militants de partits d’esquerres, gent combativa que es va enfrontar a l’ordre quan aquest no era gens democràtic ni gens respectuós amb els drets de les persones.
Però no sols ha estat el PP qui ha posat el crit en el cel. També el grup municipal de CiU, a través del seu portaveu, Carles Rossinyol, va titllar l’acció “d’antidemocràtica” per haver-se saltat les normes de funcionament del ple. Sobta aquesta pell tan fina del grup de CiU, quan representa que la coalició està a punt de desafiar al govern estatal i saltar-se l’ordenament polític-jurídic espanyol per dur a terme la consulta d’autodeterminació de Catalunya.
En què quedem, senyor Rossinyol? Som valents o no ho som? Desafiem les normes que ens emmordassen o no? I si resulta que sí que hem de ser valents, per què en uns temes sí i en d’altres no? En tot cas, trobo molt desafortunat que qualifiqui l’acció de protesta pacífica dels iaio-flautes “d’antidemocràtica”.
En un sentit totalment oposat, el regidor d’EUiA, Joan Mena, en el mateix ple va dir que l’acció de protesta havia estat un exercici de democràcia. Completament d’acord. Va ser també un exemple més del clam de justícia social que s’estén des de l’esclat de la crisi. D’aquesta crisi que és percebuda per molts com una gran estafa, on “els rics es fan més rics, i els pobres més pobres”.
Vull acabar dedicant la cita següent, de l’escriptora índia Arundathi Roy, als iaioflautes de Sabadell:
“Els cínics diuen que la vida és una elecció entre revolucions fracassades i acords innobles. No ho sé… És possible que tinguin raó. Però fins i tot ells haurien de ser conscients que la falta de noblesa dels acords innobles no té límits. El que necessitem buscar i trobar, el que necessitem per polir-ho i perfeccionar-ho fins a convertir-ho en quelcom majestuós i brillant, és una nova manera de fer política. No la política de govern, sinó la política de resistència. La política d’oposició. La política d’obligar a tenir sentit de la responsabilitat. La política de donar-se les mans a cap a cap del món i impedir d’aquesta manera una destrucció vertadera”.
