ARTICLE D’OPINIÓ
Lluís Perarnau, membre de la Crida per Sabadell
Ara que ja s’ha iniciat la batalla entre el govern municipal i SMATSA sobre la revisió del contracte de recollida d’escombraries i pels sobrecostos dels últims anys, el repte és implicar al conjunt de la ciutadania en aquest debat perquè així puguem resoldre democràticament i en benefici de la ciutat aquesta disputa.
Vaig estar a l’últim ple, entre els treballadors i comandaments de SMATSA que manifestaven la seva inquietud pels llocs de treball i les seves condicions laborals. Una inquietud del tot comprensible i a la qual el govern ha respost que hi ha fórmules perquè, en cas d’anul·lació del contracte i gestió directa del servei, la plantilla continuï treballant en les mateixes condicions. Em va sobtar, però, que les intervencions més cridades per part dels concentrats eren les que feien referència a irregularitats i incompliments per part de la direcció de l’empresa, com si realment, en qüestionar l’empresa, se’ls qüestionés a ells o a la seva professionalitat. Com si fóssim encara en ple segle XIX i els obrers deguessin fidelitat per sobre de tot al seu “amo”.
Segurament el fet que durant 40 anys hagi prestat servei sense interrupció ha pogut fer creure a alguns que SMATSA és com una part del paisatge de Sabadell, una realitat immutable i inamovible. Però no és així. La ciutat no pot estar captiva d’interessos particulars determinats.
Per això mateix es fan els concursos en cada concessió de serveis. Si ara cal fer una revisió del contracte, per veure si la concessió ha de ser de quatre anys o de 15, doncs es fa. El govern ha de vetllar per l’interès general. I és evident que a l’hora d’exigir el compliment de les seves obligacions a l’empresa concessionària no és el mateix que la concessió sigui de quatre anys o de 15.
De l’entrevista feta per l’iSabadell al gerent de SMATSA, Eugenio Díaz, se’n poden desprendre també algunes qüestions interessants. La primera, referida als beneficis que obté l’empresa. Sens dubte, és el millor de l’entrevista. Una revelació –involuntària?- que cal destacar. En el context del debat sobre el cost que tindria el rescat de la concessió (recordem que el que el govern està plantejant és una cosa diferent, la possible anul·lació del contracte), el gerent de SMATSA desmenteix rotundament que la xifra de beneficis anuals de l’empresa sigui de l’ordre de 200.000 euros.
No entraré en cifras pero ni de broma se acerca a esa cantidad. Habría que multiplicarla por varios números”. I quan el periodista li diu que algun regidor va parlar al ple de 40 milions (els beneficis que obtindria l’empresa en els propers 10 anys), respon: “[Esas cifras] se podrían aproximar muchísimo”.
Doncs bé, si fos veritat que l’empresa s’enduu quatre milions d’euros de beneficis cada any, la ciutat tindria motius més que sobrats per fotre’ls fora immediatament. Per un costat, la ciutat bruta. Per l’altre, repartint-se milions entre els propietaris de la companyia. I després diu que si la ciutat no està prou neta és per culpa de la incompetència dels polítics o del pressupost insuficient!
La segona qüestió a comentar és quan el gerent diu que al final de tot això el que hi ha és la voluntat de muntar una “oficina d’ocupació per als amics”. Em sembla genial que ho digui precisament ell, gerent d’una empresa investigada per tràfic d’influències, que en el sumari del cas Mercuri surt repetides vegades com a agència de col·locació de gent afí al PSC-Bustos.
Vaja, em sembla que, més enllà del que s’anirà concretant en el procés judicial del Mercuri, està clar que hi ha una forta identificació entre SMATSA i el PSC. Una identificació que, malauradament, encara avui no s’ha trencat. Es va poder comprovar al darrer ple, amb l’aferrissada defensa de l’empresa per part del grup municipal del PSC o per part dels dos regidors no adscrits. Veient la seva reacció, em començo a creure que, per fi, el govern està posant el dit a la ferida.
Per últim, la qüestió dels llocs de treball. És un clàssic. Sempre que una empresa privada, sobretot si es troba en una situació de monopoli, es veu qüestionada, salten amb el tema dels llocs de treball. Ja s’ha dit: en el cas d’una anul·lació de contracte i de gestió directa, els treballadors i les treballadores continuaran en el seu lloc de treball. En cap cas la ciutat pot ser captiva d’una concessionària. La ciutat ha de poder decidir què és el millor, què és el que més li convé, respectant els drets laborals.
