Opinió de Manel Larrosa: ‘Municipalització universal?’

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte

El criteri del nou govern de municipalitzar la gestió dels serveis municipals, defensada per Isidre Soler (‘Sí, remunicipalitzem’, 9-10-2015) mereix alguns comentaris.

El primer: amb funcionaris o amb empreses?, és a dir directament des de l’aparell municipal o amb empreses públiques? No és indiferent. Una empresa se sap al dia el seu cost, mentre que en una administració es pot fer comptabilitat creativa i assignar certs costos, però no és el mateix,. La primera auditoria d’una empresa és el seu balanç mentre que en l’administració mai no es fa un retrat de com funciona. Cert que l’administració podria funcionar millor del que fa, però la pregunta és perquè mai no hi cap valoració?

En el límit, el pressupost municipal podria ser tot capítol de personal i fer-ho tot de forma autàrquica. Al món real això no succeeix i la ‘externalització’ assoleix una component d’eficiència que aquí només es podria fer amb una cadena empreses públiques, mai amb una única administració.

L’argument de fons és que les concessions han estat mal controlades i que formen part de la malícia d’un món de negocis, corrupteles i guanys il·lícits. I essent cert en part, aquest no és un argument suficient, perquè el control exhaustiu és possible i obligat. En el límit, també es podria fer inversió només des de l’estalvi del propi pressupost municipal i no endeutar-se mai i així no donar beneficis als bancs. Però hi ha un valor d’oportunitat en fer-ho i el valor és el mateix d’atorgar concessions, ja que l’ajuntament hauria d’endeutar-se en maquinària i equips que pesarien greument en el pressupost municipal.

La critica més profunda, però, és la dualitat interessada en el retrat maniqueu d’un món públic beatífic contra un món privat malèfic. I es deixa així descaradament de banda un camp d’economia social que no s’ho mereix i que és una bona alternativa a la gestió de serveis municipals. És més, és molt positiu i necessari que el pressupost públic alimenti una economia al seu entorn, no necessàriament de grans empeses fredes i explotadores, però sí cooperatives, petites empreses, empreses normals i corrents, autònoms, entitats sense finalitat de lucre, etc. Negar aquesta opció a la societat és descaradament soviètic. No m’escandalitza una escola bressol, una passada dels reis, una jardineria, uns manteniments,… fets des de l’economia social i des de l’economia empresarial que alimenta la major part de la ciutadania. El camp social és un camp enorme de possibilitats, com jardineria portada per centres de disminuïts, activitats culturals per part d’entitats, etc. I em refiaria més de donar la recollida de brossa als recollidors autònoms que veus pels carrers, que fer-ho a un grup de funcionaris, o amb una gran empresa, certament quasi sempre nefasta. Perquè no es planteja així?

Em temo que la raó profunda no és de serveis públics sinó estrictament sindical. Es prefereix que la utopia bastida dins els murs de l’ajuntament es faci amb una plantilla de funcionaris, no pas amb contractats laborals, sense la pressió del funcionament diari que senten totes i cada una de les empreses i treballadors. En aquest marc esdevé molt fàcil queixar-se de la insuficiència del pressupost municipal i, al mateix temps, tenir excusa per a renunciar a altres necessitats públiques. Entre les quals jo esmento la necessària municipalització del sòl per a habitatges socials. I no és cap utopia, però una administració monstre que gestionés molts serveis municipals estaria a molta distància de plantejar-se com garantir al conjunt de la població (especialment joves, obrers i gent gran) un habitatge social al marge de l’especulació immobiliària. Però… és sempre més fàcil crear més i més funcionaris.

No es pot tancar un debat d’aquesta profunditat amb tòpics sobre la bondat dels serveis municipalitzats i les maldats dels polítics neoliberals que van externalitzar serveis. Personalment em dol que hagi situat el cas de la cooperativa del transport públic en el mateix calaix que una empresa concessionària monopolística, sobretot si atenem la història municipal al respecte. Assumiria l’actual govern un tancament de tres mesos dels treballadors de l’antiga concessionària dins l’ajuntament per tal de garantir un control públic de la nova empresa? -com va suportar Antoni Farrés- o més aviat s’apuntaria al sindicalisme en perjudici del control públic?

Reto a l’Isidre Soler a un debat públic més aprofundit sobre la gestió dels serveis municipals. El cas s’ho mereix.