ARTICLE D’OPINIÓ
Antonio Santamaría, en rèplica a l’article d’Isidre Soler, Revisar o dinamitar el nomenclàtor
L’article de l’exregidor d’Entesa per Sabadell, Isidre Soler, Revisar o dinamitar el nomenclàtor, manifesta una estranya concepció del treball dels mitjans de comunicació i un restrictiu plantejament dels mecanismes de la participació i el debat ciutadà completament contradictoris amb els seus posicionaments quan estava a l’oposició.
Crida poderosament l’atenció que el senyor Soler en cap moment entri a valorar el contingut de l’informe de l’historiador Josep Abad i s’escudi darrera de pretextos metodològics, de fort sabor burocràtic, per a justificar la seva posició. A parer del senyor Soler ni els mitjans de comunicació ni la ciutadania tenen dret a opinar ni tan sols conèixer el contingut de l’informe fins que aquest no hagi estat debatut a la Taula del nomenclàtor. Així em critica a mi i a iSabadell per haver difós i criticat l’esmentat informe “sota mà”. Ara bé quan aquest mateix mitjà de comunicació va difondre el sumari del cas Mercuri no es va sentir cap mena de crítica per la seva part, ans al contrari es va elogiar la tasca periodística.
Què ha canviat? Que llavors la difusió del sumari afavoria políticament a la formació on milita el senyor Soler i ara desvetllar el contingut de l’informe Abad la perjudica?
D’altra banda, l’exregidor de l’Entesa manifesta una estreta concepció de la participació i els debats ciutadans. En la seva opinió, en la valoració de l’informe, només poden participar, a porta tancada, els membres de la Taula del Nomenclàtor. Al seu parer “de cap manera podia ser esbombat al marge de la Taula del nomenclàtor i abans de que fos comentat per aquesta”. Una afirmació que destil·la corporativisme –doncs el senyor Soler és membre de l’esmentada Taula- i contrasta violentament amb els seus punts de vista quan era regidor de l’oposició i clamava per la transparència i les parets de vidre respecte a totes les actuacions municipals com ho demostren nombrosos articles publicats a iSabadell. Només citarem dos per a no cansar al lector. A l’article titulat El problema no és només Manuel Bustos, afirmava: “cal emprendre canvis importants en les polítiques de personal, de comunicació i de participació, així com implantar una veritable austeritat i màxima transparència”. En un altre article, Cas Mercuri: risc de degradació de la democràcia, escrivia: “cal ser bel·ligerants contra tota sospita de corrupció i en la defensa dels valors de la democràcia i l’ètica, l’honestedat i la transparència de les nostres institucions públiques”. De manera que l’exigència de transparència era vàlida a l’època dels governs Bustos, però sembla ser que ha deixat de ser-ho quan governen els seus.
El senyor Soler intenta treure ferro al contingut de l’informe amb l’erràtic argument que “l’informe elaborat per l’historiador Josep Abad és tan sols un element més de treball, amb la voluntat expressa de ’generar un debat profund i públic’”. Això podria ser vàlid si l’informe Abad hagués estat un més dels diversos informes recavats per l’Ajuntament, però resulta que és l’únic “document de treball” distribuït als grups municipals i les entitats. A més, si la voluntat era generar un “debat profund i públic”, hauria d’estar molt satisfet ja que la discussió ha traspassat àmpliament les fronteres del nostre municipi i ha interessat a historiadors de la talla d’Ian Gibson.
Coherència política
L’autor ens endinsa en el complex món de la paranoia política a l’afirmar que amb tota aquesta polèmica només es “pretenia erosionar el govern municipal i intentar dinamitar el procés de revisió del nomenclàtor. Sembla ser que en aquesta ciutat tot s’hi val, sobretot si el què es tracta és de qüestionar un govern de transformació”. Per la meva banda, la intenció només va ser informar i denunciar davant de la ciutadania el contingut d’un informe sectari i etnicista. En altres escrits he defensat la necessitat de depurar el nostre nomenclàtor de personatges vinculats a les de dictadures de Franco i Primo de Rivera.
Potser altres mitjans de comunicació han intentat utilitzar l’informe políticament, però dubto molt que el seu objectiu fos qüestionar el “govern de transformació” local, sinó més aviat el blanc ha estat el procés sobiranista. En qualsevol cas, ha estat la regidoria de Cultura i per extensió el govern municipal qui ha subministrat munició a aquests mitjans a l’avalar i distribuir entre els grups municipals i les entitats un informe d’aquestes característiques, quan podrien haver-ho guardat en un calaix.
L’autor conclou restringint l’abast del debat sobre el nomenclàtor a “les persones, entitats i institucions de la Taula del nomenclàtor”. Un propòsit manifestament impossible quan el debat ha transcendit a l’opinió pública sabadellenca, catalana i espanyola. A més, resulta contradictori amb els plantejaments d’una persona que en altres àmbits es mostra fervent partidari de la “democràcia participativa”. És clar, sempre que no s’apliqui als organismes dels quals el senyor Soler és membre. Al seu parer el contingut de l’informe Abad no hauria d’haver sortir de les quatre parets de la Taula del Nomenclàtor.
La coherència i l’ètica política exigeixen que un defensi els mateixos principis quan s’està al poder i a l’oposició. L’article del senyor Soler resulta una patètica mostra de com els principis polítics es transmuten segons s’estigui a un lloc o a un altre. També és una lamentable prova de la manca de sentit autocrític. La ciutadania agraeix que quan es cau en un error, connatural a la condició humana, se sàpiga rectificar.
