Foto portada: Jordi Serrano. Autor: cedida.

Rèplica de Jordi Serrano. ‘Per un debat impossible. Resposta dolguda a Antonio Santamaría’

ARTICLE D’OPINIÓ
Jordi Serrano.
Rèplica a l’article Revolució democràtica i mobilització nacionalista?

Pretenia tenir un educat debat amb Antonio Santamaria, es veu que és impossible. Evidentment no estem d’acord, però no cal perdre un cert registre prudent. Comença amb una cita dient que el govern fa “creer todo lo que él quiera a un pueblo medianamente inteligente, con una base individualista y democrática”. O sigui tot el que passa, és perquè tenim uns dirigents acollonants que porten als catalans pel camí de la perdició perquè som tots totxos. Jo no sé on ha vist Santamaria dirigents polítics catalans tan sensacionals. Jo evidentment no els conec. I tampoc a gent tant manipulable.

I comença atacant-me a mi en comptes de donar arguments. Primera targeta groga: “un posicionament gens estrany per part de qui sempre s’ha arrenglerat amb el poder municipal de torn independentment de seu color polític.” Ostres. Els de la CUP han fet una assemblea per veure en què estan equivocats. Encara deuen riure de la meva proximitat a ells. Amb aquest tipus d’arguments Santamaria pretén convenç-se’m?

M’acusa de pensar que a Espanya hi ha una dictadura. Cert: això ho penso. A un règim que empresona dissidents i un govern democràticament elegit en eleccions lliures, com li hem de dir? Règim liberal?

Jo no he estat mai nacionalista ni tinc cap sentiment identitari, és més penso que el pitjor mal als catalans els han fet catalans rics. A més la proporció d’imbècils com deia Carlo Cipolla, és igual en qualsevol país, incloent es clar, els catalans, Hi ha moltíssima gent que va a les manifestacions i no és nacionalista, ara bé si Santamaria sap més de mi que jo mateix, llavors no hi ha res a fer.

Diu que “aquesta suposada revolució resulta ben poc democràtica”. A set anys protestant sense incidents, com li hem de dir?

Critica el que va passar el 6 i 7 de setembre. Potser té raó, però amb quin reglament del Parlament o del Congrés dels Diputats arribem a la república espanyola? No n’hi ha cap com ens ha dit un rei d’extrema dreta. Cap.

Considerar que el moviment d’emancipació català és un obstacle a la república espanyola és no voler veure d’on venen les agressions: del neofranquisme molt més estès del que es preveia. Que hi havia nacionalisme espanyol abans del franquisme? Fins i tot jo ho sé. El que jo deia era: “Santamaria no explica que el nacionalisme espanyol va crear el franquisme”. Ho ha llegit al revés, com quasi tot l’article.

La falta de fermesa a Espanya en la recuperació de la memòria històrica no es deu deure a la falta de suport dels catalans. Aquí a pesar de tot hem anat més lluny que cap altre indret d’Espanya. Es deu a la quantitat de feixistes que hi ha instal·lat en els mecanismes de poders de l’estat. Quan un jutge, Baltasar Garzón, ho va intentar el van liquidar en poques setmanes.

Continua dient que “malauradament, el moviment independentista està contribuint a revifar els pitjors aspectes del nacionalisme reaccionari espanyol”. Si es revifa és que està aquí. La solució no pot ser mai callar. I també insisteix en dir que “a més, amb l’elevat risc d’aposentar al PP i reforçar la monarquia com a garants de la unitat nacional”. Si un tros del territori espanyol on el sentiment republicà és més elevat és Catalunya. L’esmena al règim del 78 al PP i al rei ve de Catalunya, avui, com sempre. El senyor Felip de Borbó ens ho ha deixat clar a tots.

Eric Hobsbawm va dir moltes coses interessants, però també va dir referint-se a l’esquerra que no “es pot deixar el patriotisme als altres”.

Segona targeta groga: “Ara bé, com és típic en els ideòlegs, o aspirants a ser-ho”. Cal faltar cada 20 línies? Quan parla de la burgesia catalana diu que m’he deixat de citar la PIMEC i CECOT. Té raó. Com el seu propi nom indica petita i mitjana empresa, la gran burgesia està al Foment del Treball Nacional i ara -al canviar de seu de forma amenaçant- ja directament a la CEOE. Sobre el tema Ciutat Badia, voler reduir-ho tot sempre al fet nacional és el que fan els nacionalistes catalans hiperventilats.

Tercera targeta groga: “si el trilerisme polític ha estat una constant en les argumentacions dels ideòlegs de l’independentisme de masses, i Serrano ens ofereix una bona mostra d’això.” Cal també? No es poden donar arguments i que jutgi el lector?

M’acusa d’insultar-lo: “l’altre característica és la desqualificació, quan no directament l’insult a l’adversari. D’aquesta manera, la meva denúncia respecte a com les màquines nacionalitàries estan fracturant la societat catalana, és vista per l’autor com a un ‘problema psiquiàtric”. Jo el que deia és: “ara si lluitar per unes idees democràtiques provoca els pitjors instints de les ‘màquines nacionalitàries’, llavors no estem en un problema polític sinó psiquiàtric”. Evidentment ho mantinc. El problema psiquiàtric no el té Santamaria, jo això ni ho he escrit ni ho penso, sinó d’aquells que no saben  viure amb gent del seu entorn que pensen diferent. Jo ho faig sense cap mena de dificultat. A mi els meus amics tant me fot que vulguin ser espanyols o no. M’estimo la gent no en funció de quina bandera prefereixen.

Quarta targeta groga: “afirma Serrano amb un to condescendent i des d’altura que confereix una pretesa superioritat moral”. No cal. Si vol dir que m’agrada el Pujol doncs què hi farem a mi sempre m’ha agradat Abdó Terrades, Pi i Margall i sobretot Narcís Roca Farreras. Si em vol dir petit burgès endavant, ja m’ho deia la gent de l’extrema esquerra quan era del PSUC. Vull una república, si això es abandonar les idees republicanes, doncs alabat sia déu.

Santamaria acaba citant a Azaña, molt bé. Jo acabaré citant a Pere Corominas des de l’exili deia: “Mientras subsista la República Española yo seré fiel a la España republicana, porque siempre lo he pensado así y porque no tengo ni ganas ni posibilidad espiritual de cambiar. Pero yo no tengo ningún compromiso, ni histórico, ni sentimental, ni político, con una España monárquica y fascista“. Jo tampoc. Algú creu sincerament que la jutgessa Lamela és garant de l’estat de dret?

Creia que es podia discutir lleialment amb Antonio Santamaria. Veig que no. És un bon exemple del camí que ens falta per recórrer en la cultura política, debatre sense insultar a l’adversari. Em critica d’estar sempre amb el poder, de ser aspirant a ideòleg, que sóc una bona mostra de triler i que tinc una pretesa superioritat moral. No es podria cenyir als arguments que li oposava? Mireu el meu article i busqueu alguna desqualificació personal. No en trobareu cap. La propera vegada quan llegeixi un article seu, en comptes de tenir la deferència de llegir-lo i discutir-li, cosa que vol dir que m’ha interessat i que m’he pres la molèstia de voler discutir amb ell, faré veure que no m’ha interessat, no fos cas que em digui que sóc amic del Pere Botero.

Foto portada: Serrano, en una imatge d’arxiu.