Ernest Urtasun. Autor: David B.

Ernest Urtasun, eurodiputat: “no optem pels fronts, sinó pels ponts”

Nascut a Barcelona el 1982, en una família paterna d’origen navarrès, és economista i diplomàtic. Militant precoç d’Iniciativa per Catalunya, és eurodiputat des de 2014 i serà el cap de llista de l’espai dels Comuns catalans al Parlament Europeu del proper 26 de maig.

L’entrevisto dijous al Casal Pere Quart on ha vingut a donar suport a la presentació de la candidatura de Sabadell en Comú.

Vostè va mostrar un interès, diguem-ne precoç, per la política. Fins a quin punt li va influir que els seus pares fossin militants del PSUC?
Totalment. Vaig néixer en un ambient molt polititzat. Sóc factoria psuquera encara que sigui per herència. A casa meva el PSUC es vivia amb molta intensitat i després, als anys 80, Iniciativa. La meva militància a les joventuts d’Iniciativa que va ser una cosa molt precoç i estava totalment influenciada per la militància dels meus pares.

Des de l’observatori del Parlament europeu com es percep el conflicte polític a Catalunya i en particular el judici als presos independentistes?
Crec que hem passat per vàries fases. Primer, quan estaven en la fase de reclamar un referèndum a l’escocesa, legal i acordat, això tenia una certa acceptació a Europa. Quan la majoria anterior, liderada per Carles Puigdemont, va decidir tirar pel dret i optar per la via unilateral, va tenir molt poca comprensió. A la vegada la violència de l’1 d’octubre va ser condemnada.

Ara ens trobem en una fase en que molta gent a la Unió Europea espera que retrobem una certa via d’acord i de diàleg. Sobretot a partir de la sortida de Mariano Rajoy del govern. Tothom entén en el marc d’aquest diàleg s’ha de trobar una solució.

Tothom és conscient a Europa que difícilment es trobarà una solució si hi ha gent condemnada, cosa que encara no sabem. En aquests moments a Europa s’espera que pugui haver diàleg. És cert que ara s’ha trencat la majoria que existia al voltant de Pedro Sánchez, cosa que nosaltres no desitjàvem, entre altres coses perquè era una oportunitat per avançar en la negociació i el diàleg a Catalunya. Crec que, en els propers mesos, si alguna cosa podem esperar de les institucions europees és que facin crides a la negociació. És l’única sortida.

Existeix un debat, entre polític i semàntic, sobre la caracterització dels presos independentistes. Al seu parer, són presos polítics o polítics presos?
Al meu parer, quan es veuen alguns dels escrits de les acusacions es veu de manera clara que hi ha elements polítics. És evident que s’han de jutjar fets, però hi ha una clara politització per part de les acusacions. Si agafem, per exemple, els delictes de rebel·lió i sedició, les dues acusacions de fiscalia, crec que sobre els fets no se sustenten. Són dos acusacions més fruit d’un biaix polític del tribunal que no pas de la realitat. Dit això, sóc dels que crec que la sentència no té perquè estar escrita. Espero que les defenses pugin demostrar davant del tribunal que realment no hi hagut rebel·lió ni sedició i que, per tant, aquestes acusacions caiguin. Com a mínim és el que espero.

Ernest Urtasun. Autor: David B.

Què opina de les manifestacions del vicepresident de la Comissió Europea Frans Timmermans que va qualificar de “nacional-populista” al moviment independentista català?
Al moviment independentista català se li poden criticar moltes coses. Nosaltres no hem compartit el full de ruta unilateral. Creiem que això ha estat un error. Dintre del marc de la Unió Europea la sortida política sempre ha de ser acordada. Fins i tot en el cas d’un referèndum que és el que nosaltres sempre havíem defensat. Però no crec que es pugui caracteritzar al moviment independentista català com un moviment antieuropeu, vinculat a les forces emergents reaccionàries que hi ha a altres llocs d’Europa. Això no és correcte. Hi ha elements, no dic que no, que s’ubiquen en aquesta tessitura, però globalment crec que això no es correspon a la realitat.

Vostè s’ha mostrat partidari de l’exercici del dret d’autodeterminació per a resoldre el conflicte català. Com s’hauria de concretar l’exercici d’aquest dret a Catalunya?
Nosaltres sempre hem dit que apostaven per un referèndum, quan parlàvem de l’1 d’octubre, que tingués garanties legals i que pogués ser aplicat per tothom. El que és molt important és que tothom accepti les normes sobre les quals es celebra el referèndum, que accepti com es llegirà el resultat i que tothom accepti d’alguna manera participar-hi, que totes les sensibilitats hi participin. El problema del referèndum, com es va fer l’1 d’octubre, tot i que nosaltres hi vam anar com a mobilització, era que una gran part de la població catalana, que no és independentista, no se sentia cridada a participar. Aquesta és la diferencia amb el procés escocès en el qual tothom, la gent partidària i contraria a la independència, es va sentir apel·lada a participar. Per tant, tant la pregunta, si es binària, si té varies opcions, com la lectura dels resultats ha de sorgir d’un grandíssim acord parlamentari a Catalunya. No es pot fer un referèndum convocat per una meitat sense que l’altra meitat ho reconegui. Així no es pot fer un referèndum. Aquesta és la manera de fer un referèndum, a partir d’una gran majoria política i a partir d’un gran acord.

Ernest Urtasun. Autor: David B.

En l’eix nacional on s’ubica vostè com autonomista, federalista, confederalista, independentista?
Sempre m’he definit com federalista, però sempre he defensat el dret a decidir de Catalunya. Vinc de la tradició federalista i és la tradició amb la qual m’hi reconec.

Com valora el trencament de les converses entre els governs  espanyol i català. Com repartiria les responsabilitats, tots dos per igual o un han estat més responsables que altres en la trencadissa?
Quan es trenca una negociació sempre hi ha responsabilitats compartides. Però, en aquest cas, ha estat un error tombar els pressupostos de Pedro Sánchez per part de les forces independentistes perquè hi ha un risc molt gran que en les properes eleccions hi hagi una majoria de Pablo Casado amb Ciutadans, recolzats per Vox, a l’andalusa. Això seria una catàstrofe per a Catalunya i per l’autogovern, perquè han dit que intervindran el govern català i si guanyen ho faran. En canvi, amb Pedro Sánchez teníem un govern que a més es sustentava amb Podemos, una força important i amb partits gallecs, bascos, etc. Hi ha un altre risc, hi ha molta gent al PSOE que no voldran reeditar aquesta majoria i que són partidaris de fer un acord amb Ciutadans. Això ens ho trobarem.

Malgrat el cordó sanitari que ha posat Ciutadans al PSOE?
Això també ho van dit l’altra vegada, però les forces que aposten a Madrid per aquesta majoria són molt poderoses. Crec que ha estat un error dels independentistes, perquè el que necessitem és consolidar una majoria que tingui la capacitat d’afrontar la negociació amb Catalunya. Això passa perquè no hi hagi determinades forces que incideixin en el govern. Crec que segurament les responsabilitats estan repartides, però que la decisió de fer caure al govern Sánchez d’ERC i PDECat ha estat un greu error. A banda, que els comptes eren profundament socials. Els més socials de la democràcia espanyola, entre altres coses perquè hi ha la marca nostra de Podemos i En Comú Podem. Per tant, crec que ha estat un greu error.

Al seu parer quins haurien de ser les bases per a un diàleg fructífer entre els governs espanyol i català?
Ara mateix no estem en condicions d’imaginar el punt d’arribada del diàleg. En aquests moments, el diàleg entre el govern estatal i el govern català és més la posada en marxa d’un procés que no la definició d’uns continguts i uns objectius. Ara estem molt lluny de ser capaços de definir uns continguts i uns objectius, però sí un procés. I això és important en política. Jo era molt partidari de l’establiment de la taula de diàleg que s’ha fet a Catalunya, perquè també necessitem diàleg entre les forces polítiques a Catalunya.

Era molt partidari de la non nata taula de diàleg que va estar a punt de posar-se en marxa entre el govern català i el govern de l’Estat, amb aquesta figura del relator. Em va semblar que una persona que prengués nota sobre les conclusions era absolutament normal. No sé perquè es va muntar aquest escàndol. En aquest cas la dreta espanyola tenia molt clar que qualsevol excusa valia per engegar-ho tot en orris. No volien diàleg, no volien res.

Ciutadans viu del conflicte i tot el que sigui destensar i encarrilar el conflicte els hi fa nosa. Era partidari que això es posés en marxa. Era la via. No ho hem aconseguit aquesta vegada. Per a nosaltres, l’objectiu, de manera molt clara, és, si són capaços de reeditar la majoria que teníem fins ara, tornar a posar en marxa una taula de diàleg. Amb quins continguts, amb quins objectius? Crec que això s’ha d’anar construint. Primer s’ha de posar en marxa l’instrument.

Sovint es critica a l’espai dels Comuns d’un cert seguidisme respecte a l’independentisme. Per només posar un exemple a la darrera reunió d’Ada Colau amb alcaldes i alcaldesses per protestar contra el judici als presos independentistes es va acabar cridant independència. No creu que això està perjudicant als Comuns i a l’esquerra catalana?
No crec que fem seguidisme de l’independentisme. Hem tingut moments de crítica molt forta, sobretot quan va haver el procés de la Declaració Unilateral d’Independència. Vam ser molt contundents.

Però el seu grup parlamentari va esclatar en directe arran d’això.
Podríem entrar en el que va passar amb Catalunya Sí Que Es Pot. En qualsevol cas, milito en el mateix partit que Joan Coscubiela, amb la qual cosa no és molt difícil endevinar qui em va semblar que portava la veu correcta en aquell moment. En els plens del 6 i el 7 de setembre, que van ser una vergonya, van ser molt contundents en la denúncia. Per tant, hem tingut enfrontaments forts amb l’independentisme i en aquest moment tenim diferències estratègiques importants. La majoria independentista segueix parlant d’un determinat mandat de l’1 d’octubre, segueix parlant de no descartar la via unilateral. Això ens allunya molt d’ells.

Ernest Urtasun. Autor: David B.

Però això és una cosa, l’altra és entendre que la judicialització del procés català és un greu error. Aquí hi ha molta gent que ens critica d’estar massa a prop dels independentistes per denunciar les acusacions de rebel·lió i sedició. Per a mi això no és estar a prop dels independentistes, sinó defensar la democràcia. Que, d’altra banda, és que el defensen molt juristes a Espanya, com José Antonio Martín Pallín membre emèrit del Tribunal Suprem, que té la mateixa posició que nosaltres respecte aquest judici. No crec que això sigui estar a prop dels independentistes, sinó defensar solucions viables per al conflicte català. Qui es pensi que el conflicte català pot solucionar-se amb condemnes de 25 anys pels anteriors líders del govern, s’estigui o no d’acord amb el que van fer –que jo no ho estic- està completament equivocat.

La qüestió nacional ha estat un motiu de divisió entre líders d’ICV i el Comuns. Raül Romeva i Toni Morral van deixar ICV per anar en les llistes de Junts pel Sí i Junts per Catalunya respectivament. Albano Dante Fachín o Elisenda Alemany ha trencat amb els Comuns per aquest motiu. Al seu parer quines són les causes d’aquest comportament?
Això és relativament senzill d’explicar.

Som l’últim espai transversal que queda a Catalunya, no queda cap altre. El sistema de partits català, durant molts anys, hi havia grans partits on convivien sensibilitats nacionals diferents, va passar durant molt de anys. Passava amb el PSC, amb CiU i passava i passa en el nostre espai polític. El sistema de partits s’ha atomitzat en base a la qüestió nacional i l’espai mixt que queda, on conviuen independentistes, federalistes i confederalistes, som els Comuns. Això és molt difícil de sostenir en el context català actual; però ho hem aconseguit. Som l’últim espai viu, en aquests moments, que és capaç de tendir ponts.

Això, evidentment, genera tensions. Hi ha gent que li sembla que no som prou independentistes, com algun company, i decideixen apropar-se més cap a ERC; ja ens ha succeït en el passat. També, hi ha gent que pensa que no som prou federalistes i ha decidit apropar-se més cap al PSC. Això ens passa també en dinàmica electoral. Tenim dos grans franges, amb la qual tenim fluxos, vot que ve i marxa, que és amb ERC i PSC.

Nosaltres reivindiquem la transversalitat del projecte polític, perquè crec que és essencial per al país. Si algú es pensa que pot construir Catalunya en base a un sistema de partits trencat pel tema nacional, sense acords, això és inviable. En un futur els ponts seran més imprescindibles que mai. I nosaltres som un gran pont de la societat catalana.

Per a vostè és possible la convivència entre federalistes i independentistes en un mateix espai polític?
Ho hem demostrat. Això ja passava a Iniciativa on hi havia independentistes, abans dels Comuns, i segueix havent-los. A Iniciativa hi ha un corrent que es diu Compromís per la Independència, i tenim en el marc dels Comuns gent amb sensibilitat independentista; però també tenim els Comuns Federalistes que són clarament federalistes. No li diré que és fàcil, però sí que som capaços de conviure. A nosaltres sempre se’ns acusa d’ambigüitat, de no ser molts clars en un cantó i en un altre. Però, crec que a Catalunya, quan trobi un full de ruta polític viable i un nou encaix institucional amb Espanya, segur que es semblarà bastant a les coses que nosaltres escrivim i diem. Som un punt mig de trobada pel conjunt de la societat catalana. Som un expressió bastant clara del que és la societat catalana, en una societat molt plural.

Com explica que a Catalunya a les dues darreres eleccions generals guanyessin els Comuns i a les autonòmiques s’imposessin Ciutadans als mateixos districtes obrers?
Catalunya sempre ha tingut un vot dual. La gent no fa un vot exactament igual en unes generals que unes catalanes i aquí les dinàmiques electorals són molt importants. Crec que en les últimes dues eleccions generals l’emergència de Podemos a l’Estat, la defensa d’un referèndum legal i acordat, la defensa d’una agenda social molt potent…va ser hegemònica a la campanya catalana de les generals, ens va anar molt bé. Després, a les eleccions a la Generalitat, evidentment, sortíem de l’1 d’octubre i el tema nacional estava extremadament polaritzat. Segurament gent que ens havia votat a les generals va decidir que volia fer un vot més en clau nacional, que tenint en compte tot el context global. Aleshores el vot es va polaritzar entre blocs. Nosaltres vam tenir problemes. Crec que s’explica per aquest motiu.

Ara, evidentment, això em preocupa. Són reflexions que hem de fer. Com és possible que gent que a les generals va apostar per En Comú Podem, en unes eleccions al Parlament hagi apostar per ERC i PSC? Amb Ciutadans tenim alguna fuga però molt menor. Aquí pesa molt la dinàmica que es produeix en cada elecció. En les darreres eleccions vam treure un resultat ajustat, fonamentalment perquè vam tenir un dinàmica d’enfrontament de blocs, on nosaltres tenim dificultats. Tothom ho sap perquè no optem pels fronts, sinó pels ponts. I això, en situacions de tensió política, es paga.

A Sabadell en barris que tradicionalment votaven a forces d’esquerra, com Torre-romeu o Ca n’Oriac, Ciutadans va tenir percentatges d’entre el 45 i 40 per cent dels vots i això va passar també a municipis com l’Hospitalet i Cornellà.
Això són coses que hem de saber desemmascarar. Quin és el problema? Hi ha molta gent que té ganes de votar contra el procés en barris. Cosa que és molt comprensible en els darrers temps, perquè la gestió que va fer el govern català va ser molt negativa. Però, a l’agafar la papereta de Ciutadans, que els hi sembla que és la papereta més contraria al procés, no s’adonen que el vot a Ciutadans és un pack. A més del discurs sobre el procés, hi la proposta en temes socioeconòmics que, com hem vist en Andalusia, és de rebaixa massiva de les rentes altes. Aquí hem de ser capaços, en els barris de treballadors, de desemmascarar: compte amb Ciutadans. Ho dic en el sentit d’adonar-se que, malgrat es tinguin ganes de votar contra el procés i sembli la papereta més contundent, s’està donant també suport a polítiques profundament neoliberals. Aquí, nosaltres, tenim un repte. Segurament encara no hem estat capaços d’explicar bé això i ho hem de fer.

Quines són al seu parer les raons del creixement de l’extrema dreta a tot el continent europeu, inclosa Espanya?
Hi ha un trencament històric del contracte social de la postguerra. Europa, quan surt de la Segona Guerra Mundial, construeix el que s’anomena contracte social, l’Estat de Benestar que, més o menys amb totes les seves imperfeccions, contenia la promesa que hi havia uns mínims vitals garantits per a tothom, tothom tindria accés a una educació i una sanitat, a un feina estable, etc. Hi ha un trencament històric d’això. Hi ha molta gent que està exclosa, ja no hi ha pacte social. El pacte social s’ha de refer. Dins d’aquesta ruptura del pacte social, degut a les polítiques neoliberals que han pactat socialistes i populars en els darrers anys, l’extrema dreta ha sabut capitalitzar una mena de guerra de l’últim contra el penúltim, d’assenyalar l’immigrant com el culpable que ha tingut bastant èxit. I això a nosaltres ens preocupa.

Ernest Urtasun. Autor: David B.

Hem d’entendre que, a Europa, la dinàmica més important que es produirà en els propers anys és que, amb la caiguda de l’Estat de Benestar, cau la majoria política que el sustentava –socialistes i populars- fins a 100 diputats en el proper parlament europeu i la coalició s’ensorra. La pregunta que ens hem de fer és: qui substitueix aquesta coalició? Ho farà l’extrema dreta o noves forces d’esquerra alternatives o ecologistes que vulguin refer aquest pacte social, a partir d’una concepció d’Europa profundament social i democràtica? Aquesta és la gran batalla al proper Parlament Europeu. Socialistes i populars s’ensorren. Qui substitueix això? Hem de ser capaços d’oferir un projecte polític engrescador per a la gent que creu en Europa, però que la vol canviar.

Com a cap de llista dels Comuns al Parlament europeu quines seran les seves principals propostes programàtiques?
La nostra proposta s’articularà en un eix fonamental, com deia abans: la rearticulació del contracte social. Això vol dir el desenvolupament de l’anomenat pilar social europeu, com un dels eixos fonamentals de la campanya. Això vol dir que una Unió Europea que no ha estat al costat del patiment del gent ho torni a estar.

No pot tornar a passar que un aturat de llarga durada a Catalunya tingui la sensació que la Unió Europea no fa res per a ell, que només està pensant en fer rescats massius a la banca o en blindar fronteres contra els refugiats. No pot ser que un jove que està en precari, pujat en un bicicleta fent de rider, en unes condicions extremadament precàries tingui la sensació que la Unió Europea no tingui cap incidència en la seva vida.

La meva prioritat en el proper mandat és reconnectar el projecte europeu amb el patiment de molta gent i que en aquest moment se sent completament exclosa d’Europa. Això vol dir mesures molt concretes, que a més a més les hem desenvolupat i les portem al nostre programa: subsidi d’atur europeu, salaris mínims, combat contra la precarietat… Això serà central, juntament amb dos altres coses que seran molt importants. Una és el canvi climàtic del qual parlem poc i és molt important. Tenim una urgència climàtica brutal a escala internacional que si la Unió Europea no l’afronta ho pagaran les properes generacions. Vam parlar molt d’això fa uns anys, però amb l’austeritat hem deixat de parlar. Hem d’apostar per una transició energètica de la nostra economia. Estic molt content perquè a tota Europa hi ha milers de joves manifestant-se sobre el tema del canvi climàtic. Això arriba ara a Catalunya, els estudiants han convocat cada divendres. Aquest serà un eix de campanya.

Un tercer eix, que per a nosaltres també serà central, és el de la igualtat de gènere de les dones. El feminisme, que s’ha expressat amb tanta força als darrers anys, necessita veus contundents a Europa. L’augment de l’extrema dreta va acompanyat d’un atac als drets de les dones. L’extrema dreta, allà on creix, replanteja qüestions de l’avortament, ho hem vist a Andalusia amb la violència de gènere i això va en pack. Tenir veus feministes fortes al Parlament Europeu, això és una lluita d’homes i de dones, serà molt important i aquest serà un dels meus eixos de campanya principals.

Per tant, revertir el patiment social, canvi climàtic i drets de les dones serà la tríada tradicional nostra.

Amb quins aliats compta en Europa per tirar endavant aquests eixos?
Crec que som afortunadament un espai polític amb moltíssims aliats, a diferència d’altres formacions polítiques. M’atreviria a dir que som la formació política catalana que té més aliats. Formo part del grup Verd al Parlament Europeu, però també tenim de referència al grup de l’Esquerra Unitària on està Podemos i els companys d’Izquierda Unida. Tots dos grups sumen més de 100 eurodiputats i amb dinàmiques espectaculars. Els Verds alemanys estan segons a les enquestes, a França tenim l’experiència de la França Insubmisa que està sent molt important. Parlem molt de l’extrema dreta, però parlem menys d’aquestes forces, de l’onada verda que s’està produint a Europa i no només a Alemanya. A Bèlgica i molts altres llocs està creixent l’alternativa verda. Els nostres aliats, els Verds i l’esquerra alternativa, són els que estan millor situats, en aquests moments, per fer això que li deia abans, substituir la gran coalició per un nou espai capaç de revertir les retallades. Nosaltres, afortunadament, tenim aliances molt potents i diverses. El nostre projecte europeu no és només des de Catalunya, sinó que es fa des de moltes parts d’Europa, arremangant-nos junts, perquè és l’única manera d’operar canvis.

Fotos: David B.