Nascut a Barcelona el 1967, ha treballat a Radio Nacional de España i Com Ràdio, ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com TV3, la Sexta, Cuatro, eldiario.es, La Marea i Público. A més és autor de diversos llibres crítics amb l’economia capitalista i sobre el procés sobiranista. Com a músic va tocar amb el grup de punk Los Carradine. A les eleccions del 27 de setembre 2015 va ser triat en primàries cap de llista de la CUP-Crida Constituent i va dimitir per discrepàncies internes el 12 de gener de 2016. És membre del secretariat nacional de l’ANC i de la plataforma Súmate.
Dilluns l’entrevisto El Velòdrom on ha vingut a presentar el llibre La cara B. Una altra mirada al procés (Pagès Editors), del que es coautor amb el fotoperiodista Jordi Borràs.
Què li va impulsar a acceptar encapçalar la candidatura de la CUP a les eleccions dites plebiscitàries del 2015?
El primer lloc va ser per responsabilitat. En un moment en què tanta gent estava dedicant tantes hores i esforços a fer que això funcionés, dir que no i quedar-se a casa era una qüestió de vergüenza torera. Després perquè t’ho demana molta gent de la CUP que jo havia votat i seguit com David Fernàndez als quals admires políticament i com a persones. Tercer, com a periodista, per la possibilitat d’estar a l’altra banda. Si dius que no, estaràs la resta de la teva vida preguntant-te què hagués passat. Llavors, com sóc bastant inconscient, vaig dir-me ‘això s’ha de fer’. Però la primera raó és la important, a casa no s’hi pot quedar ningú.
Vostè va ser un dels parlamentaris més efímers de la Cambra catalana. Quins foren els seus motius per prendre aquesta decisió? Se’n penedeix haver-la pres?
Sí, vaig durar menys que Pere Navarro i ja té mèrit, em refereixo a Navarro que va aguantar molt. Sí que me’n penedeixo en el sentit que m’hagués agradat quedar-me, perquè quan et compromets amb una cosa és acabar-la. M’hagués agradat ser parlamentari fins al dia de la dissolució de les Corts catalanes i la convocatòria del referèndum. Però, en la decisió en sí, estic totalment d’acord. Em vaig presentar per una sola cosa, per fer que el procés avancés fins a un punt irreversible. En aquell moment creia que era de més ajuda fent el gest de marxar que si m’hagués quedat. Especular és difícil, però la cosa estava molt complicada amb la perspectiva d’eleccions anticipades. Jo vaig defensar una postura al consell polític i al final la CUP va triar la contrària. També crec que en política quan un es mulla en una cosa i perd, està bé no liderar-la. Tampoc em jugava la meva carrera política, malgrat que em va saber greu perdre les meves opcions. Però, si perd una opció, el millor és anar-te a casa i que altres la liderin.
¿Quina relació manté actualment amb la CUP?
Unes relacions cordials. Tinc molts amics a banda de la política. Estic al cas del que passa. Participo quan em demanen fer xerrades. Però no tinc una vida pública amb al CUP, perquè no soc militant. Crec que m’he de mantenir públicament partidari de la CUP, però en aquesta versió més personal.
Vostè a la nit del 27 de setembre va manifestar que s’havia perdut el plebiscit. No resulta contradictori continuar amb el procés independentista quan aquest no ha assolit una majoria social?
Sí, però també vaig dir avui s’acaba l’autonomia i comença la República catalana i ningú va fer-ne cas. Nosaltres vam dir que si es guanya el plebiscit demà es fa una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) . Si tenim el 51 per cent dels vots demà sortim al balcó i proclamem la República catalana i anem a negociar a Madrid, però amb el 48 per cent no ho podem fer. Ara bé, per això no deixem de ser independentistes. La lluita per aconseguir aquesta DUI està al Parlament. Llavors has de conformar un govern i seguir les regles del Parlament, tot és més lent. I això perquè no teníem la majora del 51 per cent. Ara bé, no ho podíem deixar perquè no tinguéssim la majoria del 51 per cent. El SNP escocès va perdre el referèndum i no es va dissoldre. Ara governa Escòcia i té l’ambició de fer un referèndum quan es pugui. També s’ha de dir que els mateixos que negaven el caràcter plebiscitari de les eleccions, l’endemà afirmaven que haviem perdut el plebiscit. Si tothom hagués acceptar que es tractava d’un plebiscit, llavors sí que es podrien reclamar responsabilitats.
Quina és la seva tasca a l’ANC i com valora el treball d’aquesta organització?
Estic a la comissió de comunicació. L’ANC és un miracle perquè una organització política no partidària de 40.000 socis, la qual cosa en qualsevol país del món és una barbaritat. A més, amb els molts actes que ha organitzat i amb un funcionament regular és un miracle d’autoorganització popular. No és tracta de partits que organitzin, sinó de gent que s’autoorganitza. Des d’un punt de vista assembleari, com és el meu, és un miracle que un país mantingui això. A partir d’any nou, en aquests mesos que queden, estem mirant com s’organitza la campanya, primer per forçar un referèndum de veritat i després perquè guanyi el sí.
Vostè pertany a la plataforma Súmate formada per independentistes de llengua castellana. Tanmateix el missatge independentista no acaba de penetrar als barris obrers. A què creu que es degut aquest comportament? Al seu parer quina seria la manera de fer atractiva la proposta de la secessió entre aquests sectors social?
La culpa de que no s’hagi aconseguit més incidència és nostra. No pots culpar a la gent perquè no pensi com tu. Si no hi més independentistes als barris d’origen espanyol, per dir-ho així, i d’origen obrer la culpa és de l’independentisme. No hem aconseguit tocar els arguments que els facin canviar. Dit això, la feina és aconseguir-ho. Estic convençut, sinó no estaria en això, que la independència és un procés d’empoderament popular que pot beneficiar, els primers, a la classe obrera. Perquè per beneficiar a l’oligarquia corrupta ja estava l’autonomia, des d’allà i des d’aquí. L’autonomia era perfecta per a la corrupció. Si no ho aconseguim -insisteixo- és que no hem sabut trobar els arguments. Per exemple, de Súmate han passat quatre diputats: Rufián, Reyes, Surra i jo. A Esquerra, a Junts pel Sí i la CUP i cap d’ells de dretes. En el cas de Rufián crec que està començant a fer forat al discurs.
Què opina del manifest Koyné que planteja que el català hauria de ser l’única llengua oficial de la República catalana?
Estic en contra. Em sembla bé que la gent faci manifestos. Jo no ho vaig signar quan m’ho van oferir. Tinc molt clar en el tema de la llengua, i no és la postura de Súmate que no té postura sobre la llengua, sinó la meva particular, que la República no ha tenir cap llengua oficial. Primer, els drets dels parlants són sagrats i pots parlar la llengua que et doni la gana. Segon, l’administració pública ha de ser catalana, però ha d’estar al servei dels administrats; és a dir que si t’adreces en castellà o en urdú has d’estar al servei de la gent. No anem enlloc si canviem el hable en cristiano pel parli en català. No crec en les oficialitats, perquè a més el català ha de prosperar perquè la gent ho trobi atractiu i no per l’oficialitat. A més, a mi les qüestions repressores no m’agraden i de l’Estat menys. Fer oficial una cosa, és no fer oficial les altres i reprimir-les. Això en el tema de les llengües és molt chungo.
Vostè va subscriure el manifest Fer política Independentista i d’Esquerres, construir la República Catalana, on s’adverteix d’una “certa desorientació estratègica, un excés de partidisme i una manca de consciència i capacitat analítica per part d’alguns representants polítics del conjunt de l’independentisme”. Continua mantenint aquest anàlisi o el matisaria?
Aquest anàlisi està bé perquè ens hem d’anar queixant. Un greu error, no ja per l’independentisme sinó pel país, és quan hi ha conformisme. Fins i tot en un procés, que jo dic revolucionari, hem d’estar criticant-nos constantment, sinó malament. Aquest és un moviment en el qual ha d’haver dreta, burgesia, però que ha de ser popular, ja no dic d’esquerres clàssiques. Els interessos de les classes populars han de ser al centre i a l’avantguarda de tot això. Potser sobra partidisme i falta debat popular i moviment social. Aquesta era la queixa que fèiem.
De vegades fa la impressió que l’esquerra independentista està presonera de la lògica processista de Junts pel Sí. Com a la moció de confiança de Carles Puigdemont o amb l’aprovació dels pressuposts. Al seu parer què hi ha de cert en això?
Més que lògica processista, jo diria lògica institucional. Uns pressupostos depenen d’una lògica institucional, del joc parlamentari. Jo sóc partidari d’arribar a acords, però que es pressioni perquè els diners es reparteixin bé. Crec que ens estem abocant massa en això i descuidem els barris obrers. Hauríem d’estar al carrer. Tinc ganes que passin els pressupostos per anar al carrer, per començar a fer debat constituent, parlar amb els sindicats, amb les associacions de veïns.
Com valora el posicionament de Barcelona en Comú i Catalunya Si Que Es Pot al voltant del procés independentista? Per fer avançar les polítiques d’esquerres no caldrien uns acords estratègics entre la CUP i aquestes formacions?
Efectivament, caldria un acord estratègic. El que passa és aquella cosa de a casa teva o a casa meva. Si l’acord ha de passar per renunciar a forçar desobediències cap a l’Estat espanyol, com diuen els Comuns, o s’ha de ser dintre de la lògica de confrontació amb un Estat. Sempre considero més d’esquerres una confrontació pacífica, com és aquesta, davant d’un Estat que no pas acomodar-se amb el que hi ha. Però l’acord ha d’existir, a més crec que aquest espai nou d’esquerres està molt bé. Primer, perquè és sobiranista, està a favor del referèndum aquí i a Madrid i això és un avenç molt important. El diagnòstic del que passa és el mateix: el 78 està mort. Tenim tot: diagnòstic, mètode, democràcia… I amb molta gent som amics. Vam estar junts al 15M. L’acord estratègic pot ser. L’únic problema és de mètode. Nosaltres creiem que s’ha de confrontar amb l’Estat espanyol, forçar i desobeir. Ells creuen que no, que s’ha d’esperar i, en l’àmbit de la política parlamentària regular, esperar que hagin noves majories. Qui tindrà raó? Jo crec que nosaltres, però ells creuen que ells.
Pensa que es celebrarà el referèndum promès al setembre? Hi ha possibilitats que abans s’arribi un acord entre Junts pel Sí i el govern del PP?
Ara li parlo com membre del secretariat nacional de l’ANC: la resposta és sí, es farà el referèndum. I si s’arriba a un acord amb el PP, pobre del que ho faci. La gent que està al govern i al Parlament, des de la CUP a Puigdemont, tenen un mandat i el mandat era no negociar amb ningú, era posar urnes, fer la transició nacional i la desobediència. El mandat era portar al país al punt abans de la independència i que s’havia de decidir amb els vots. Si algú pacta qualsevol cosa està traint el 27S, hauria de dimitir i anar a eleccions. Si no hi ha referèndum, a casa tots, perquè se’ns va votar per arribar a aquest punt. Ho va dir l’altre dia en Joan Tardà: ‘com no hi hagi referèndum em dono de baixa d’Esquerra’. No hi ha gent amb més ganes que s’acabi el procés que els independentistes. Si no hi ha forces per plantejar-lo, a casa; però que ho diguin: ‘ no hem tingut els nassos’, ‘ens han tremolat les cames’ o ‘mama tenim por’.
En aquest supòsit, això no generaria una enorme frustració?
Sí, però si ets d’esquerres, sempre ho dic, no has de tenir por a la frustració. Nosaltres no hem vist mai guanyar a l’esquerra. Tinc 50 anys. Quan era petit el miners anglesos i la Thatcher, Reagan, la reconversió industrial de Felipe, empreses tancant, gent a l’atur, precarietat…En els últims vuit anys he estat a l’atur quatre o cinc vegades. Quan no m’he sentit frustrat? No seriem d’esquerres per no fer les coses, perquè si no surten bé et frustres. A mi em provoca més frustració veure cada Nadal al Rei, al fill d’un tio que ha posat un dictador o tenir un govern i un parlament que no serveixin per a res, com és el català, que poden fer que legislen però se’ls hi tira enrere, que poden fer veure que fan polítiques socials però no les poden aplicar perquè no tenen diners. De la mateixa manera no t’enamoraries mai, perquè després et podries frustrar. No he vist a ningú que digués que no per aquest motiu.
Com valora la manca de suports internacionals al procés independentistes? Li resulta decebedor o ho valora com una circumstància normal?
Ens estem confrontant amb un Estat i un Estat és igual als altres Estats. Nosaltres volem carregar-nos un sistema estatal, per crear un altre. És evident que ni diplomàtics, ni polítics, ni ningú vol que un Estat peti perquè viuen d’això. Crec que ens falta més carrer. Si no hi ha força al carrer ningú ho recolzarà. Ara, amb el cas Forcadell, han hagut cinc o sis parlaments que han començat a fer grups de seguiment, el danès ha demanat al primer ministre que contesti. Clar, de la mateixa manera que a tot Europa i al món els Estats s’entenen, a tota arreu s’entén que un parlament és un lloc inofensiu on es fa debat d’idees. Si ests la presidenta d’un parlament electe, no ets una perillosa gihadista. Que es processi a la presidenta d’un parlament electe per permetre un debat d’idees, només passa a Espanya. Pel que m’expliquen es comença a parlar que hi ha un problema català i que al darrera hi ha un problema espanyol. Molta gent es pregunta, ‘Per què no ho arregleu votant? Mira a Cameron, munta-t’ho a favor o fes un topall del 60 per cent’. A més, si ara tenim una legislatura llarga PP-PSOE, que és el que tenim, un bunker, el problema continuarà. Es comença a mirar a Barcelona, no com un problema, sinó que el problema està a Madrid.
No creu que a l’interior de la societat catalana, segons van vagin les coses, es podria crear una fractura entre independentistes i no independentistes, atiat tant des de Madrid com des de Barcelona?
Tenir projectes diferents no és fractura. Una fractura és una cosa més gruixuda. Jo no vinc de família independentista ni catalanista. La meva mare, que no és independentista, sempre em diu: ‘no ens deixaran fer això’. Jo he nascut a Nou Barris. No tinc una majoria d’amics independentistes. El meu barri vota Ciudadanos, PP o Colau i no noto una fractura. Tot es manté dintre del llindar democràtic. És evident que si anem a fer un referèndum, perfecte i si el perdem, ja està. A l’endemà aniria al bar Bregoan, que són del PP, i no crec que em fotin d’hòsties; al contrari, si guanyem tampoc vull que els fotin d’hòsties. A més, si es construís una República hauria de ser amb els no independentistes. El repte seria, si és guanya la independència, com vas i convences perquè participin els no independentistes. El primer que s’hauria de fer és trucat a l’Arrimadas i a l’Albiol i dir-los: ‘hem guanyat però no amb els vostres ni amb la vostra gent’.
El gran fracàs seria el dia que algú marxi de Catalunya perquè cregui que se’l persegueix. I això passa. Hi ha molta gent que se sent amenaçada per l’independentisme, de la mateixa manera que ha hi gent que se sent amenaçada judicialment. Plataformes com Súmate són molt importants. Nosaltres anem als barris a explicar, però també a escoltar molt. Anem a explicar perquè som independentistes, però volem saber perquè el nostre veí no ho és i, moltes vegades tenen molta raó. Ens diuen coses que són veritat. No hi ha fractura, hi ha una diferència profunda de model de país; però això també passa a Espanya entre gent del PP-PSOE i gent que vol altra Espanya, el que passa és que ells no tenen la independència com a projecte.
Dintre del subgènere dels llibres sobre el procés. Què aporta de nou el seu el llibre?
No és un subgènere, ja és una indústria. No sé quin percentatge del PIB és pels llibres de l’independentisme. Podríem fer una biblioteca. Els editors et diuen que això ja no interessa, però cada any surten moltíssims libres sobre el tema. És un negoci per dedicar-se tota la vida i fer-se independentista de professió. L’aportació és la del Jordi Borràs, les fotografies del Jordi són unes fotografies històriques. És d’aquells autors que d’aquí 20 o 30 anys estarà als museus. És una persona que ve de l’independentisme de tota la vida, de la lluita contra l’ultradreta. És una mirada molt de carrer. Crec que aportem la mirada de dues persones d’esquerres, que ens ho creiem. La idea és mostrar llocs en què tothom ha estat o tothom coneix amb una altre mirada.
15 Comments