DISTRICTE VIII
Té una veu dolça. Parla com si estigués explicant un conte. Un barreja d’il·lusió i màgia, el to adient per tractar amb nens. La Júlia Pi té 22 anys. És sabadellenca, tot i que ja fa quatre mesos va decidir canviar la capital vallesana per la d’Anglaterra.
Li agraden molt les terrassetes de la Rambla, però li agrada més Primrose Hill, un altiplà situat a Regent’s Park d’es d’on es pot veure la millor de les panoràmiques de Londres. El va descobrir perquè el pare de la seva família d’acollida li va ensenyar. Sí, podríem dir que ara en té dos, de pares. I també de mares. Va acabar la carrera de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i ara treballa d’au-pair en un barri residencial anglès. El Luca, el Rocco, i el Xavier, de 3, 5 i 7 anys, respectivament, ja formen part del seu dia a dia.
Què vol dir ser una “au-pair”?
Cuidar els nens d’una família. La feina d’au-pair depèn molt de la família: jo tinc molta sort perquè només m’encarrego dels nens, no he de netejar la casa. Hi ha famílies que diuen buscar una au-pair, però en realitat busquen algú que netegi i que no estigui pels nens. En el meu cas, l’única tasca domèstica que he der fer és planxar la roba dels nens. Però això és una convivència: si he de buidar el rentaplats, el buido. Al cap i a la fi, treballar d’au-pair m’ofereix una segona família. La feina d’au-par es diferència de la de nanny perquè l’au-pair viu amb la família en la mateixa casa. Jo tinc habitació i bany propis.
A què et refereixes amb “cuidar els nens”?
Cuidar els nens vol dir donar-los l’esmorzar, preparar-los per anar a l’escola al matí i portar-los. El petit té tres anys i encara no va a l’escola, o sigui que em passo tot el dia amb ell. Anem al parc i participem en play-groups, que són activitats, manualitats i contes per nens que encara no van a l’escola bressol. Amb ell em passo la majoria d’hores fins que vaig a buscar als altres i els porto a qualsevol activitat extraescolar. Finalment, els hi dono el sopar. Després la mare acostuma a arribar i ella ja els banya i els porta a dormir.
Com vas trobar aquest treball?
Hi ha tot de pàgines web. Unes amigues em van recomanar l’aupair-world.es. Et fas un perfil amb la teva presentació i els teus interessos. Les famílies estan registrades i també tenen un perfil amb les seves demandes. Només s’ha de decidir amb quina família estàs disposat a treballar i enviar una sol•licitud; després ells decidiran si encaixes o no. A partir d’aquí, es posen en contacte amb tu i fas entrevistes via Skype.
Recordes el primer dia com a au-pair?
Abans d’agafar el vol no estava nerviosa, però quan vaig seure a l’avió em vaig adonar que marxava de debò. Em va venir a buscar la meva host-mum a l’aeroport i de seguida vam tenir molt bona sintonia. Quan vaig arribar a casa, els nens estaven molts contents de veure’m, però tampoc volien estar gaire amb mi, només amb l’anterior au-pair, sobretot el petit, no entenia el canvi. Aquesta família renova au-pair cada any perquè així els nens estan amb gent de diferents cultures.
La seva host-mum treballa al departament internacional de recursos humans d’una empresa. El host-dad, al departament de vendes de Microsoft. Viatgen molt i això condiciona les jornades laborals de la Júlia, tot i que normalment treballa dimarts, dimecres i dijous de dos quarts de vuit del matí a sis o set de la tarda, i també fa de cangur dos nits. Quan no treballa, es prepara un examen oficial d’anglès, fa esport o veu els amics. Té un salari base setmanal. L’hora surt per uns 7,5 lliures. Però no és només això –diu–, també menjar gratis i una casa a Londres.
Per què Londres i no una altra ciutat?
Buscava un país de parla anglesa per perfeccionar l’idioma. Estic acostumada a les grans ciutats, no volia viure a un poble petit. Vaig intentar marxar a Austràlia, però tenia molts problemes pel visat.
Com són els londinencs?
Els londinencs treballen força: marxen a les set del matí i tornen a les vuit del vespre. Els anglesos en general són educats i cordials, però en els fons no s’interessen gaire per tu. Per exemple, les mares que em trobo a l’escola ja saben qui sóc, però quan pregunten com estàs, si els hi digués que estic malament, tampoc els hi importaria. Ells diuen: “Hola, què tal, com estàs? Jo estic bé”. No donen marge per explicar res més.
Què et sorprèn de la societat anglesa?
No trobo sa que els londinencs siguin tan competitius. Els nens ho són amb les notes, per exemple. M’agrada que siguin directes i que no vulguin perdre el temps. Sempre es diu que són molt freds, però no és veritat. Potser no tenen la relació familiar que tenim a Catalunya, amb els avis, per exemple. Però com la majoria de gent no és de Londres, sinó d’altres parts d’Anglaterra, els avis es queden allà vivint. No hi ha relació entre primera, segona i tercera generació.
Has pogut integrar-te ràpid?
Tinc un grup d’amics que també són au-pairs i vivim en el mateix barri. Intenten trobar-nos amb més au-pairs dos cops per setmana en un bar. També fem turisme; últimament estem descobrint restaurants. Ara que fa més mal temps aprofitem per anar a museus perquè són gratis.
Creus que hi ha alguna diferència en la manera d’educar els nens a Londres en comparació a Catalunya?
Sí. A Anglaterra els nens estan sobreexposats a activitats extraescolars. Els que cuido tenen activitats cinc dies a la setmana. La càrrega de deures també és completament diferent: a Sabadell cuidava una nena que tenia cada dia la motxilla plena de deures; aquí, en canvi, no tenen deures entre setmana, només han de llegir una mica cada nit. Al cap de setmana sí que en tenen, però són tasques molt dinàmiques, com descobrir els gustos o les olors, fer-se fotos per penjar en murals, etc.
Com es veu Espanya i Catalunya des d’allà?
Bon clima, bon menjar i molta platja. Però la imatge és dolenta.
Abans de venir aquí, la meva host-mum em va preguntar si era veritat que hi ha famílies en les quals no hi treballa ningú. Quan li vaig dir que sí, que alguns viuen de les ajudes socials, es van sorprendre molt, no s’imaginaven que la situació fos així. En el primer sopar, em van preguntar per la corrupció. Van dir-me que si realment les administracions estaven tan corrompudes, entenien la situació dels ciutadans.
Es parla de crisi econòmica per on et mous?
No gaire. És una zona bastant acomodada. Sí que és veritat que quan vaig arribar em van preguntar especialment pel nostre cas: tenen curiositat per saber si els mitjans de comunicació enfoquen bé la situació econòmica o si realment les coses estan tan malament. Aquí no noten la crisi. Potser passejant pel carrer veus algú demanant almoina, però són casos comptats, persones que més aviat tenen problemes socials com l’alcoholisme.
Creus que la societat londinenca és conscient de l’estira i arronsa entre Catalunya i Espanya?
Saben que hi ha un conflicte, però per als anglesos Catalunya és Barcelona i Barcelona és a Espanya. No són conscients de tota la història que hi ha darrera ni la lluita per la independència. Creuen que és quelcom que ha sorgit ara per la crisi, una acció de protesta contra el govern central.
La Júlia vol seguir estudiant. Li agradaria fer el màster en Comunicació Política i Institucional que fan a Navarra i a Barcelona, tot i que no l’importaria tornar a Londres o quedar-s’hi més temps. Fa poc el més petit dels tres germans que cuida va caure d’una cadira i es va fer un trau a la barbeta. Set punts. El seu rol, entre mare i germana gran, cada dia accentua més el vincle que té amb el Luca, el Rocco, i el Xavier. No s’ho vol plantejar, però sap que l’estiu que ve haurà de marxar, una nova au-pair la substituirà. Tornarà al mateix Sabadell, però creu que hi hauran coses en ella que hauran canviat.
