75 ANYS DE LA CAIGUDA DE SABADELL
Magdalena Carbonell va viure la Guerra Civil amb la seva mare a casa. El seu germà era al front, i també el que després seria el seu marit, que va abandonar el bàndol nacional. 75 anys després assegura que una frase ha marcat tota la seva vida: com li van explicar uns assassinats massius per part dels nacionals.
Explica els seus records però de seguida se’n va ràpid a la frase que l’ha marcat: recorda el cas de cinc nois de Sabadell durant la retirada republicana, entre ells el seu germà, que amb 17 o 18 anys va marxar voluntari al front. Sempre anaven junts i quan van començar la retirada i a prop de Barcelona van matar a un d’ells. Els amics el van vestir i enterrar. La resta van tornar a Sabadell, i van aconseguir arribar “com van poder”. Després la família el va voler enterrar a la ciutat i van anar a buscar el cadàver al lloc on l’havien matat. A Magdalenca Carbonell li ha quedat per sempre una frase que assegura va dir un capellà en referència al lloc on estava enterrat el jove: “allí fusilamos 500 y allí fusilamos a 1.000 más”.
Aquesta frase l’ha marcat, reconeix, i diu que “mai vam dir res, vam fer mutis pel forro”. El noi va ser finalment enterrat a Sabadell però a ella li ha quedat el record: “allí fusilamos a 500 y allí fusilamos a 1.000 más”. “Tota la vida he tingut la frase al cap; tot això ens ho hem guardat sempre”, diu.
La guerra. L’enamorament. La presó
Durant la Guerra Civil, Magdalena Carbonell vivia a Sabadell amb la seva mare, mentre treballava a Cal Mallofré. Recorda el bombardeig entre Sabadell i Barberà (13 de maig de 1937) però assegura que feien més o menys vida normal encara que “ens quedàvem a les fosques i vam tenir refugiats a casa”. No obstant, començava a treballar cada dia a les vuit del matí però cada dos dies anava i tornava caminant a Polinyà per buscar un litre de llet fresca. “Abans d’anar a treballar a les vuit, a les cinc ja marxava a peu a buscar la llet”, recorda.
El seu futur marit, en canvi, encara era lluny. Ell era de Sòria.
Ell era de la quinta del 35 i quan va haver l’Alzamiento Nacional va ser mobilitzat pels nacionals. Com no comulgava amb aquestes idees, en un punt on per la configuració del front podia va canviar de bàndol. Va anar a parar a un grup de Sabadell, on hi havia el germà de la meva mare”, recorda el fill de Magdalena Carbonell.
Durant la guerra, el germà de Carbonell portava el seu amic, que va conéixer la Magdalena i van anar cartejant-se fins que es van enamorar. “Ell va marxar amb els republicans. Era tanquista i quan va acabar la guerra estava a Còrdova fent de tinent de l’exércit republicà”, diu el fill.
Va ser detingut, condemnat a mort, empressonat a diferents presons (Saragossa, Puerto de Santa Maria), enviat a un batalló de treballadors a l’Àfrica i quan va aconseguir sortir tenia un any de desterrament, sense poder-se acostar al seu poble ni a Catalunya. Va estar un any a Bilbao treballant als alts forns fins que va poder venir l’any 1948. “Llavors ens vam poder casar”, recorda Carbonell amb alegria.
L’arribada dels ‘nacionales’ a Sabadell
Quan les tropes franquistes van arribar a Sabadell, el 27 de gener de 1939, tota la plantilla de la seva empresa va ser cridada a les instal·lacions. Van passar llista i van apuntar els noms. Quan hi eren tots, els van fer anar cap a la Rambla. “A cada cantonada hi havia un policia perquè no ens escapèssim i també n’hi havia a les teulades”, recorda. “Ens van portar cap al camp del Sabadell, i allà van fer la gran comèdia“, assegura en relació als discursos. “Tots cridaven ‘Franco, Franco’. La gent no ho deia però ja ho deien els altaveus. Vam anar ben obligats. No en teníem cap gana. Després vam tornar cap a les fàbriques, vigilats sempre”.
4 Comments