Disposició de l'ordit en un plegador de la fàbrica de Mateo Brujas. Autor desconegut/AHS-UES

‘Història de Sabadell’. La vaga de les paperetes (1846)

Ressenyem les circumstàncies que envoltaren la primera vaga general que es declarà a la ciutat. No esclatà per causes econòmiques, sinó contra un sistema opressiu per als treballadors.

La industrialització va comportar l’aparició de les organitzacions del moviment obrer, les primeres de les quals foren de caràcter mutualista i d’ofici. Així es formaren la Asociación Mutua de la Industria del Algodón (1839), que a la nostra ciutat serà la pantalla de la clandestina Asociación de Tejedores de Algodón de Sabadell, la Asociación Mutua de la Industria de la Lana (1839) i la Sociedad de Tejedores de la Lana (1843). Així mateix el 1841 es crearen les Comisiones Mixtas, formades por fabricants i obrers per tal d’arranjar els conflictes laborals. En 1842 es creà la Compañía Fabril, la primera cooperativa de producció per combatre els efectes de les crisis cícliques que comportaven l’acomiadament o la rebaixa dels salaris dels treballadors.

Dibuix de Marian Burguès sobre les reunions secretes dels teixidors.
Dibuix de Marian Burguès sobre les reunions secretes dels teixidors.

Les organitzacions obreres patiren nombroses prohibicions. El governador civil de Barcelona, a l’època anomenat Cap Polític Superior, va publicar un ban al maig de 1840 prohibint les subscripcions o reunions per constituir societats obreres que es reiterà el gener de 1841 i el desembre de 1842. Els dirigents dels treballadors respongueren que no els calien autoritzacions perquè les seves associacions eren “un lazo voluntario y recíproco que no estaba sujeto a disolución”.

Tanmateix, el 16 de gener de 1843, el capità general de Catalunya, Antonio Seoane, ordenà la dissolució les societats ajuda mútua dels teixidors, entre elles la Asociación de Tejedores de Algodón de Sabadell i la Compañía Fabril. Els obrers d’aquesta darrera transmeteren al capità general la seva protesta i al no aconseguir que s’aixequés la prohibició intentaren constituir una altra. El nou governador, Ignasi Llasera, els impedí reunir-se fins que no s’aprovessin els seus reglaments.  L’arribada al poder dels moderats, el maig de 1844, comportà la dissolució de totes les societats obreres que no tornaran a legalitzar-se fins el 1854 amb la presa del poder pel general progressista Baldomero Espartero que va donar pas al Bienni Progressista, després del qual seran de nou il·legalitzades. Marian Burguès, evocant aquells temps, escriu:

A la nostra vila els teixidors estaven associats, cotitzaven i tenien un capitalet per a sostenir qüestions de treball que sorgien sovint. Això era secretament, puix que no hi havia llibertat d’associació. Quan volien reunir-se, a bella nit, sortien un a un embolicats amb manta de corn, cap a can Puigjané, a la Conquena o al bosc de Can Feu, posant vigilants per tot arreu, camins i corriols, a fi què els Mossos de l’Esquadra no els sorprenguessin. Aquests eren àrbitres, jutges i botxins. Els nostres teixidors foren els precursors dels socialistes i sindicalistes, emprò amb més nirvi i abnegació”.

A la dècada de 1840 es succeïren diversos conflictes laborals. El primer del que es té notícia esclatà a finals de febrer de 1841 a la fàbrica llanera de Josep Fontanet que va trencar el conveni local sobre els ordidors al fer servir una mesura més gran que la mida concertada. L’alcalde, Antoni Grau, metge progressista, va reclamar la intervenció del governador civil que aprovà imposar una multa al fabricant i ordenà a l’alcalde que procurés mantenir la concòrdia entre patrons i obrers.

L’assalt al domicili del fabricant Selvas

El segon conflicte laboral seriós va esclatar el 15 de juny de 1841 amb motiu que el fabricant cotoner Antonio Selvas  -que residia al carrer del Sol, cantonada les Planes, on ara hi ha el Teatre del Sol–  va rebaixar en dos reals el preu de cada peça teixida. Aquell dia a les 19.30 hores un nombrós grup de teixidors assaltaren el seu domicili. Segons l’informe de l’Ajuntament tramès al governador de Barcelona “cometiendo en ella tropelías de tanta consideración que a no haber intervenido la autoridad civil y militar que bien pronto compareció en aquel punto para disipar a la muchedumbre, podría haberse propagado con el mismo desenfreno a otros puntos, según así se infirió de las voces alarmantes que se oían y la dirección de las reuniones que se observaron asimismo al frente de las casas de otros fabricantes, que del mismo modo con intervención y acuerdos del Gefe (sic) de las fuerzas armadas fueron disipados.”

L’endemà es va intentar desarmar als teixidors que formaven part de la Milícia Nacional, però fou inútil davant la seva negativa a lliurar les armes. L’Ajuntament va tornar a posar-se en contacte amb el Cap Superior Polític informar-li que havia emprat tots els procediments, sense aconseguir altre cosa que “exasperar más y más los ánimos de los díscolos y turbulentos” i demanant-li que una altra autoritat superior vingués a Sabadell per a restablir la calma. El governador civil ordenà l’alcalde que publiqués un ban on amenaçava als revoltosos amb durs càstigs, però malgrat això els teixidors allistats a la Milícia Nacional s’amagaren entre la població amb les seves armes. Lentament la protesta va anar perdent força i el 24 de juny, des del Consistori es notificà al Cap Superior Polític que s’havia restablert la tranquil·litat. Tanmateix el conflicte no s’havia acabat i encara al mes d’agost es continuava detenint a teixidors implicats.

Les paperetes o la primera vaga general

Els orígens del conflicte es remunten a l’octubre de 1845 arran del ban del governatiu, datat el dia 3 d’aquest mes, que fou reafirmat per un altre ban del governador civil Fernández Enciso on s’ordenava que tots els obrers per obtenir feina havien de lliurar al fabricant una papereta on s’indicaria que el treballador estava empadronat com obrer amb un certificat de l’empresari i de l’encarregat de la fàbrica on havien treballat abans i on havien de constar els motius del cessament en el lloc de treball. També, a l’esmentada papereta, podien anotar-se les observacions que el patró considerés adients sobre el comportament de l’obrer. Aquesta papereta era obligatòria per obtenir una nova feina.

Habitatges del teixidors que començaren a construir-se el 1841. Aquest hi eren al carrer l'Estrella.
Habitatges del teixidors que començaren a construir-se el 1841. Aquest hi eren al carrer l’Estrella.

Al principi, els obrers de Sabadell acataren aquesta ordre i lliuraren les paperetes als directors de les seves fàbriques. Però, poc després, va córrer la veu que aquest sistema només funcionava a Sabadell i que a la resta de municipis els fabricants no havien complert l’ordre governativa i no mostraven massa interès en el tema. Per aquesta raó, els treballadors exigiren que els hi fossin retornades les polèmiques paperetes. Davant la negativa dels fabricants, el 12 de març de 1846, els obrers del tèxtil es declararen en vaga. L’alcalde, el moderat Pere Turull Sallent, nomenat pel general de la Concha arran de la revolta dels quintos, publicà una ordre comminant als obrers a empadronar-se i amenaçant amb multes als industrials que contractessin a treballadors no inscrits.

Per als obrers aquest sistema instaurava una mena d’esclavitud que només es practicava a Sabadell i que podria ser emprat per rebaixar els seus salaris. Així –argumentaven- si un patró acomiadava un obrer per què aquest no acceptava una baixada del sou, això figuraria a la papereta i com els amos estan tots d’acord entre ells, no tindria més remei que acceptar el salari rebaixat, marxar de la ciutat o morir-se de fam.

El 13 de març l’alcalde Turull comunicà al Cap Superior Polític que el malcontentament per les paperetes havia arribat a tal extrem que fins i tot les dones i els aprenents de tota mena d’oficis volien anar-se a empreses on no se’ls exigia l’odiada papereta. Aquest va aconsellar a l’alcalde que els membres de la Corporació Municipal, ajudats per “vecinos honrados”, descobrissin als instigadors de la vaga per tal de “proceder a su captura”. Tanmateix el conflicte es radicalitzà i els obrers més conscients començaren a pressionar als esquirols i confidents, alguns dels quals foren apallissats. El fill d’un fabricant que havia elogiat el sistema de les paperetes, tot afirmant que a França s’utilitzava amb èxit, va resultar ferit d’un tret.

El 18 de març la vaga s’estengué a altres sectors productius. Les pallisses als esquirols es feren més habituals i començà l’èxode d’obrers sabadellencs cap altres poblacions que el 20 de març ja ascendien a 248. L’Ajuntament intentà treure importància a aquest fet assegurant que la majoria d’aquests eren forasters de aquella clase aventurera que van pronto de Igualada a Sabadell, por ejemplo a Sallent, Berga, etc.” El 22 de març, encara que els episodis violents havien remès, la vaga continuava sense que s’albirés el seu final. L’endemà, el Cap Superior Polític, seguint les recomanacions de l’alcalde va cedir i va decretar que l’Ajuntament podia confegir un padró obrer, sense recórrer a la polèmica papereta.

Un dels detinguts en aquesta vaga fou Josep Creus, que a la documentació del causa apareix com Jaume Bruguera, acusat de colpejar a un obrer que anava a empadronar-se i que va ser mereixedor d’un comentari de l’alcalde, datat el 25 de març i dirigit al governador, indicatiu de la mentalitat de Turull:

Las circunstancias del expresado son de inmoralidad y de falta absoluta de toda educación, prometiendo pocas esperanzas de ser un vecino pacífico y más careciendo de padre como carece”.

L’historiador Josep Maria Benaul observa que aquesta primera vaga general “no tenia motius directament econòmics, tot i que –com hem vist- els obrers consideraven que la papereta els condemnava a haver d’acceptar salaris baixos. Va ser, primerament, una vaga per la seva llibertat com a treballadors i va ser, en temps de repressió, una vaga contra la repressió”.

La qüestió no va quedar aquí. El 23 de febrer de 1850, el governador civil i coronel retirat, Fermín Arteta Sesma, va publicar un ban que va trametre signat a l’ajuntament de Sabadell on, entre altres coses, revalidava l’obligació de la papereta d’empadronament:

Los fabricantes no podrán admitir al trabajo obrero alguno sin anotar su nombre y habitación, que harán constar con la exhibición de la papeleta de empadronamiento que cada uno debe hallarse provisto”.

Segons Andreu Castells,  Arteta va aconseguir “la submissió de la classe obrera”, encara que no va poder acabar ni amb l’esperit societari ni amb els conflictes socials.

Bibliografia

BENAUL, Josep Maria. La primera vaga general a Sabadell en Anecdotari històric sabadellenc, Ajuntament de Sabadell, 1984.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor, Sabadell, 1929.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens. (1788-1868), Ed. Riutort, Sabadell, 1975.

Foto portada: disposició de l’ordit en un plegador de la fàbrica de Mateo Brujas. Autor desconegut/AHS-UES